diumenge, 11 d’octubre de 2015

La nova esquerra i les seves limitacions

Les cròniques periodístiques d’aquests dies de valoració de resultats electorals i d’intenses negociacions d’investidura del nou President de la Generalitat donen molta rellevància a la denominada nova esquerra. D’entrada el nom ja em sembla una broma, perquè es confús fer creure que els suposats renovadors, irrompen en el panorama polític com a portadors d’una bona nova política quan el que fan o diuen no són més que reedicions maquillades d’alternatives polítiques prou conegudes en el passat. Res sembla nou, més enllà del que puguin dir els titulars d’alguns medis de comunicació. Aquesta pretesa nova esquerra està instal·lada en una pedanteria moral pròpia evocadora de velles disputes entre els moviments d’extrema esquerra i els partits tradicionals acusats de reformistes. La nova esquerra practica un maniqueisme més proper al vell leninisme marxista que els partits democràtics a l’ús. És una opinió. Però la seva pretesa superioritat moral ofèn. Perquè neguen el pa i la sal als demés i s’atorguen la reserva moral de la política. Veuen totes les palles en ulls aliens sense adonar-se la biga en els seus.

 L’actitud d’aquesta nova esquerra, respectable en tot moment però no per això lliure de crítica, és fruït d’una visió ingènua de la política i d’una comprensió primitiva de l’acció de govern. En general, les persones que donen la cara per aquesta nova esquerra són força joves, tot i que poden tenir un suport electoral atractiu a altres segments de la societat. En part, aquest és el seu atractiu i valor:  han sabut incorporar en les dinàmiques polítiques els conflictes socials associats als enfrontament generacionals. Tona a evidenciar-se que els joves són la puresa dels ideals i de les grans causes, mentre que la gent madura i gran s’arrenglaria en el conservadorisme i l’immobilisme. Aquesta lògica funciona i, en alguns casos pot ser real, però deixa de ser interessant si es presenta des de una comprensió maniquea de la realitat social.

 Entenc que aquesta pretesa nova esquerra pretengui posar l’accent amb vindicacions o estils de fer política pretesament nous. Però, al darrera d’aquesta novetat s’amaguen comprensions limitades de la política. Presenten com a moralment millor un sistema de pressa de decisions polítiques assembleari i blasmen contra els sistemes basats en la delegació de la decisions. ¿Realment són més democràtics uns acords presos a ma alçada en una assemblea que els adoptats dins d’un procés de decisió política tradicional?. Els dos mètodes tenen aspectes positius i tenen les seves limitacions. No hi ha una superioritat moral d’un respecte l’altre. Les úniques diferències poden atribuir-se a l’oportunitat del mètode segons el problema a resoldre. En qualsevol cas, la reflexió moral cal fer-la, no en relació al mètode sinó en relació al fet de la idoneïtat de les persones i el rigor en el procés per decidir sobre problemes complexos. Aquí rau part del problema d’aquesta nova esquerra: reduir la complexitat de la societat en quatre consignes, pràctiques per agitar les emocions, però limitades per governar la societat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada