Erdogan, ¿un nou califa?. Primera part

Erdogan encamina Turquia a una dictadura islamista davant la passivitat de les democràcies occidentals. Mentre Europa sesteja per la calor d’estiu, les llibertats polítiques dels turcs han quedat suprimides per la ferotge repressió del règim constitucional islamista d’Erdogan. El règim que el president de Turquia vol imposar poden representar la reedició dels pilars de l’antic imperi otomà.

Els otomans foren un poble que dominà la història del món musulmà entre els anys 1290 i 1924, esdevenint una gran força política i militar a partir dels segle XVI. Des dels seus inicis, els sobirans otomans s’adjudicaren el títol de califa, però no fou fins el segle XVIII quan, com a resposta de les pressions dels països occidentals, s’atribuïren la direcció política i espiritual de tots els musulmans del món. Per això s’aprofitaren de l’error diplomàtic del tractat de Küçül Kaynarca l’any 1774 on es reconeixia al sultà otomà la condició de gran califa dels musulmans. A partir d’aquesta errada els otomans falsificaren la història per vincular el seu llinatge amb els darrers califes Abbàssides i tenir arguments per justificar religiosament el règim polític del nou califat.

A partir d’aquells moments els otomans construïren un relat religiós i polític per incrementar el seu poder i assumir el lideratge de la comunitat musulmana mundial. Des de 1876 difoneren la idea d’aquesta nova umma. A partir d’aquesta voluntat de lideratge mundial, els otomans desenvoluparen un nou concepte que condicionà l’esdevenidor polític de molts països musulmans: el panislamisme. Aquest perseguia l’objectiu d’unificar a tots els musulmans sota un mateix guiatge polític i espiritual, tal com ho havia estat antigament a l’època medieval. L’imperi otomà emprà amb astúcia aquesta principi per enfortir el seu poder polític. Durant aquests anys els ulemes de l’imperi elaboraren la justificació islàmica de la submissió dels musulmans al rei otomà perquè Déu l’havia escollit per unir tota la comunitat islàmica. A tal fi, els ulemes justificaren religiosament  l’absolutisme del rei a partir de difondre que Muhàmmad exercí el seu poder de forma absoluta.