dijous, 28 de juliol de 2016

Meditació V de juliol

En l’anterior meditació estiuenca comentava el sentit dels anomenats pecats estructurals a la nostra societat. La Doctrina Social de l’Església catòlica identifica perfectament quin són aquests pecats. Però, a la base d’aquests pecats estructurals hi ha els pecats personals. L’egoisme, la manca d’amor, l’abandonament de l’encontre als demés o la indiferència davant de les injustícies són algunes de les manifestacions dels pecats personal. Aquests ens enemisten amb l’amor de Déu i ens aparten de les Benaurances anunciades per Jesús.

Els cristians hem de ser testimonis d’aquestes Benaurances. Les nostres vides han de presentar a la societat un altra manera de viure capaç de transformar-nos i alliberar-nos dels pecats personals i estructurals. L’emperador romà Julià l'Apòstata, governà des del 361 fins al 363 i durant el seu govern abjurà dels cristianisme i retornà al paganisme, afirmà que les comunitats cristianes s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Aquestes comunitats d’àgape són una gran aportació que els cristians podem fer avui. El record de Sant Benet fet pel pare abat de Santa Maria de Montserrat actualitza el llegat dels fundadors dels benedictins. A la seva Regla, Sant Benet destaca el valor de de la necessitat de lligar-se a una comunitat i de ser-li fidel tota la vida (RB 58,17-18). Es bo de recordar que la vida monàstica en general és sempre una recerca de seguiment de Déu segons l’Evangeli. La única pregunta que es fa a un candidat o candidata quan expressen que volen comprometre’s a la vida monàstica és : “Vols viure radicalment l’Evangeli?” Això, la vida monàstica t’ho farà possible, però no et promet res més.

Els cristians, des de l’experiència de fe viscuda en comunitat, bé sigui a través de la vida parroquial, d’una comunitat de base o des de la radicalitat religiosa o monàstica, hem de proclamar al món que tots som germans perquè som fills de Déu. Déu no pot ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a través de la pràctica de l’amor total i desinteressat. Alsdair MacIntyre, en el seu llibre Tras la virtut, destaca la importància de la vida comunitària com espai on es poden viure les virtuts que ell reclama per tota la societat. En les darreres línies del seu llibre afirma “es va donar un gir crucial en l'antiguitat quan homes i dones de bona voluntat van abandonar la tasca de defensar l'imperium i van deixar d'identificar la continuïtat de la comunitat civil i moral amb el manteniment d'aquest imperium. En el seu lloc es van posar a buscar, sovint sense adonar-se compte completament del que estaven fent, la construcció de noves formes de comunitat dins de les quals pogués continuar la vida moral de tal manera que moralitat i civilitat sobrevisquessin a les èpoques de barbàrie i foscor que s'acostaven. Si la meva visió de l'estat actual de la moral és correcta, hem de concloure també que hem arribat a aquest punt crític. El que importa ara és la construcció de formes locals de comunitat, dins de les quals la civilitat, la vida moral i la vida intel·lectual puguin sostenir-se a treballar través de les noves edats fosques que cauen ja sobre nosaltres”. Per això acaba el seu llibre amb una afirmació que podem fer nostra per descriure el que ens cal fer avui: “No estem esperant Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”.

Amb aquesta meditació acabo aquest grup de reflexions. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada