¿Qui comença a donar llibertat de vot als diputats?

El conflicte dels socialistes catalans ha servit per posar en evidència l’existència d’una tensió entre la consciència individual i les decisions del grup, el partit. A més, alguns dels arguments adduïts per fer tornar les actes als diputats disconformes apel·len al sentit ètic d’aquest gest. Tota aquesta situació ens proposa una lectura moral de la política fins ara relativament obviada. Ho dic també en primera persona, doncs em considero afectat per aquesta relativa poca preocupació per la moral de la política.

De totes les possibles confrontacions ètiques voldria referir-me avui la que es dona quan es pretén la submissió de la voluntat del diputat o diputada a la disciplina del partit. Les votacions als parlaments són mecàniques i es practiquen a partir de les disciplines que marquen els líders dels grups parlamentaris. Si això és així, es senten veus que es pregunten ¿per què no es reuneixen tots els líders i decideixen, sens més les votacions, estalviant-se les innumerables hores mortes en els hemicicles dels parlaments?. Un argument en contra d’aquesta proposta és si passés això no hi hauria debat als parlaments. No comparteixo aquest argument. L’evidència demostra que cap debat modifica el sentit del vot dels parlamentaris, ja que aquest està prefixat d’antuvi pel posicionament del grup polític. Així, si el que es vol amb el debat en l’hemicicle és aconseguir notorietat mediàtica aquest objectius es podria aconseguir per bones rodes de premsa. No és aquesta la qüestió de fons.

Tota aquesta dinàmica d’empobriment de la democràcia com a resultat de la influència de la lògica dels partits quedaria esmicolada si els diputats poguéssim modificar el seu vot d’acord al debat. Per fer possible això caldria reconèixer la llibertat de vot dels càrrecs electes en tots els temes o, si es vol, establir unes regles que permetessin exercir aquesta llibertat segons una regulació pactada. Aquesta reforma no cal una modificació de cap llei ni norma, sinó la voluntat política d’una força política de donar llibertat de vota sempre o, en determinades circumstàncies, als seus política. Algú podria objectar contra aquesta proposta el risc del tràfic de vots dels diputats. Efectivament, això podria succeir si els partits descuiden la dimensió moral política dels seus candidats; però entre el dubte de la possible volatilitat del vot i el domini del partit sobre la consciència del diputat prefereixo córrer el primer. Així doncs, ¿qui comença donant llibertat de vot als diputats?