Benet XVI i les minories creatives

Des de fa temps, un sector de l’església no amaga la seva incomoditat per la secularitzada de la societat. Fins i tot, alguns eclesiàstics, ho interpreten com un intent d’apartar el fet religiós, i el catolicisme en particular, de la societat. Atrapats per la por a la vacuïtat identifiquen enemics per tot arreu, organitzen manifestacions i sorolls mediàtics i confien en els nous moviments eclesials, algun d’ells partidaris de eclesiologies restauracionistes, per tal de mantenir viva la presència eclesial. El record de la cristiandat alimenta aquestes actituds i les condiciona.

Rellegint documents passats he trobat una interessant entrevista a Benet XVI en l’avió papal el dia 26 de setembre mentre es desplaçava de Roma a Praga. En el següent fragment el lector podrà notar que la visió de Benet XVI sobre el que ha de fer l’Església catòlica difereix bastant del que patrocinen alguns dirigents de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracta d'una visió que resulta més propera a la realitat eclesial i, perquè no dir-ho, estimula a treballar per la renovació de l'Església.

Pregunta. - Santedat, la República Txeca és un país molt secularitzat, en el qual l'Església Catòlica és una minoria. En aquesta situació, com pot contribuir efectivament l'Església al bé comú del país?

Benet XVI - Diria que normalment són les minories creatives les que determinen el futur, i en aquest sentit l'Església Catòlica s'ha de concebre com a minoria creativa que té una herència de valors que no són coses del passat, sinó que són una realitat molt viva i actual. L'Església ha de renovar, estar present en el debat públic, en la nostra lluita per un concepte veritable de llibertat i de pau. D'aquesta manera pot contribuir en diversos sectors.

Diria que el primer és justament el diàleg intel·lectual entre agnòstics i creients. Tots dos es necessiten mútuament: l'agnòstic no pot estar content de no saber si Déu existeix o no, sinó que ha d'estar en recerca i sentir la gran herència de la fe, el catòlic no pot acontentar-se amb tenir la fe, sinó que ha d'estar encara més en recerca de Déu, i en el diàleg amb els altres tornar a aprendre sobre Déu en una forma més profunda. Aquest és el primer nivell: el gran diàleg intel·lectual, ètic i humà.

Després, en el sector educatiu, l'Església té molt per fer i per donar, pel que fa a la formació. A Itàlia parlem del problema de l'emergència educativa. És un problema comú a tot Occident: aquí l'Església ha novament actualitzar, concretar, obrir per al futur la seva gran herència.

Un tercer sector és la "Caritas". L'Església sempre ha tingut a aquesta com a signe de la seva identitat: anar en ajuda dels pobres, ser instrument de la caritat. A la República Txeca, Caritas fa moltíssim en les diverses comunitats, en les situacions de necessitat, i ofereix molt també a la humanitat sofrent en els diferents continents, donant així un exemple de responsabilitat pels altres, un exemple de solidaritat internacional, la qual cosa és també condició per la pau.

Com ja vaig comentar en un altre post, els cristians estem cridats a mantenir una presència social com a minoria creativa. Per això necessitem pastors que ens ajudin a comportar-nos com a minoria i anunciar l’Evangeli de forma creativa en una societat on les religions portadores de sentit transcendent estan cridades a ser minories creatives.

Ortodoxia – Les esglésies ortodoxes -1

Quan es desféu el darrer reducte de l’imperi romà per la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs, el 1453, el centre de l’ortodòxia es desplaçà cap a Rússia perquè els altres patriarcats tradicionals d’orient: Alexandria, Antioquia i Jerusalem havien han perdut pes específic dins de les esglésies orientals perquè els seus àmbits territorials havien deixat d'esser cristians com a resultats de la seva islamització per les conquestes àrabs. Els països eslaus la situació era diferent. Les terres eslaves havien estat començades a evangelitzar pels germans missioners Ciril i Metodi (Sant Ciril i Sant Metodi) enviats per Constantinoble a l’any 876 a la Gran_Moraviaa petició del seu monarca, Ratislau. Per dur a terme la seva tasca crearen una llengua literària, l'antic eslau litúrgic i elaboraren un nou alfabet per posar-la per escrit, l'alfabet glagolític, després substituït per l'alfabet ciríl·lic. Encara que la missió a Moràvia no reixí, a mitjans del segle X es produí la conversió del principat de Kíev (Ru’s de Kiev, l’actual Ucraïna) a partir del qual es cristianitzen les terres eslaves. Aquest fet fou també un altre motiu de tensió entre l’església llatina (occidental) i la grega (oriental) que es diputaven el domini d’aquesta regió. Al final d’aquest procés d’expansió de l’ortodòxia per les terres eslaves porta que es consideri a Moscou la “tercera Roma”. La consolidació de l’església ortodoxa a Rússia fa possible que a l’any 1589 sota la regència de Boris Godunov es constitueixi el Patriarcat de Moscou.

Les progressives transformacions geopolítiques del centre d’Europa afavoriren l’aparició de succeïus patriarcats autònoms a Sèrbia (1879), Romania (1865), i Bulgària (1870). La creació de l’URSS provocà el domini del patriarcat rus sobre els altres patriarcats que no foren recuperant la seva total independència a partir de 1989. L’església oriental a Sèrbia no ha tingut verdadera autonomia fins després del seu reconeixement com estat independent a l’any 1878. L’any següent, 1879, el patriarcat de Constantinoble reconeixia l'autocefàlia de l’església sèrbia. El concepte d'autocefàlia té molta importància dins de l'església ortodòxia. Amb aquest concepte es reconeix l'autonomia que té qualsevol bisbe d'una església de resoldre tots els seus afers interns sense dependre de cap nivell superior. Al 1920 fou elevada al rang de Patriarcat. L’església romanesa li fou reconeguda la seva autocefàlia a l’any 1865 i a l’any següent es reconegué el patriarcat de Bucarest.

La visió de Ramon Jauregui

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Còrdova el congrés de la Lliga Internacional de Socialistes Religiosos i la constitució en el PSOE del grup federal de Cristians Socialistes. En la cloenda d’aquest encontre l’eurodiputat Ramon Jauregui exposà deu consideracions sobre el moment polític. A continuació resumeixo el que va dir en Ramon Jauregui.

1. La crisi econòmica actual evidencia el triomf de lo públic, l’Estat, i reafirma la importància de la política. La solució de la crisi només pot venir a través de la intervenció política per posar ordre en el desordre econòmic que ha portat la cobdícia d’algunes persones.

2. Les polítiques progressistes han de basar-se en la construcció d’un nou relat fonamentat en valors. Les propostes polítiques necessiten recuperar el sentit de les idees i dels valors.

3. Cal globalitzar els drets dels ciutadans enfront de qualsevol poder. L’estat-nació és un marc estret per gestionar els drets dels ciutadans quan els problemes són globals.

4. Cal treballar activament per la igualtat. La igualtat no és una condició per la llibertat, però des de la igualtat s’avança cap la llibertat. Treballar per la igualtat vol dir protegir als desiguals, promoure polítiques d’igualtat i capacitar a les persones per tal de poder accedir a totes les oportunitats.

5. Calen polítiques fiscals més justes a fi de que els grans capitals estiguin implicats en la sortida de la crisi econòmica. Es necessita una fiscalitat sobre les transaccions internacionals de capital. El pes de la sortida de la crisi no pot recaure únicament en els ciutadans.

6. Calen polítiques mediambientals que propicien la sostenibilitat.

7. Cal gestionar la diversitat per millorar la convivència. Cal assumir que la societat és plural i les polítiques han d’incorporar el valor de la diversitat. Els partits polítics progressistes han defensar la diversitat.

8. Cal educar a les persones en la responsabilitat i cal que els partits polítics i les empreses actuïn amb responsabilitat. S’ha de desenvolupar una cultura de la responsabilitat.

9. A problemes globals calen respostes globals. Cal avançar pel desenvolupament de polítiques globals contra la tendència de fer polítiques nacionals. Cal crear espais supranacionals per resoldre els problemes. Cal tenir una cultura cosmopolita.

10. Europa és una oportunitat. Cal progressar més en la construcció d’Europa superant la visió d’una Europa entesa com agregat de nacions. Avui Europa encara no té una veu única. Entendre Europa com un agregat de nacions desvirtua el sentit del projecte europeista.

Cal dir que els presents agraïren la intervenció de Ramon Jauregui amb prolongadíssima ovació.

Ortodoxia –Evolució dels patriarcats i la seva separació 2

Un dels primers elements de tensió fou la polèmica sobre la licitud de la veneració d’imatges. Aquesta discussió, que es podia interpretar com una disputa teològica, tenia al darrera un important transfons polític. Els territoris occidentals, des de la fi de l’imperi Romà Occidental pera la derrota de l’emperador Ròmul August en mans dels bàrbars encapçalats per Odoacre al 476, s’havien queda políticament debilitat, mentre que l’imperi Oriental s’enfortia sota la direcció dels diferents emperadors. La política expansionista de Carlemany, nomenat rei dels francs al 768 i després coronat emperador dels francs i dels romans, emprant tota la simbologia de l’antic imperi romà, per part del papa Lleó III a l’any 800 tensà les relacions entre el conjunt d’Occident i Orient. Les esglésies no quedaren al marge d’aquesta tensió i les seves disputes de caràcter doctrinal amagaven les tensions polítiques del moment.

El segon factor de tensió entre l’església d’Occident i l’Oriental, influït també per qüestions del repartiment del poder polític, estava relacionat amb el reconeixement de la primacia del primat de Roma enfront els patriarcats orientals, a més de la disputa, més teològica, en relació a la introducció de la filioque en el Credo romà en contra del criteri de l’església oriental bizantina. Els teòlegs romans havien inclòs l'anomenada clàusula filioque en la formulació del Credo, per tal d’afirmar, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Les dificultats, tensions i incomprensions entre Roma i Constantinoble foren en augment fins que a l’any 1054 el Papa Lleó IX i el patriarca de Constantinoble Miquel Cerulari s’excomunicaren mútuament i les dues esglésies emprengueren camins divergents.

En els anys posteriors, malgrat la separació inicial les dues esglésies buscaren reconciliar-se, tot i que hi hagueren moments de notables enfrontaments. Al llarg d’aquests anys l’església oriental preservà la seva identitat i lluità activament contra la seva llatinització. A l’any 1438 es celebrà el concili de Florència en un moment polític marcat per l’assetjament de l’imperi turc a Constantinoble això influí en l’establiment, just un any després, d’un principi d’acord per tornar a unir-se les dues esglésies. Però els recels mutus impediren que aquest acord fructifiqués amb la nova unió de les esglésies. La caiguda de Constantinoble a l’any 1453 en mans dels turcs marca la fi de l’esplendor de patriarcat ortodoxa de Constantinoble i tanca definitivament la possibilitat d’una reunificació amb l’església occidental.

Ortodoxia –Evolució dels patriarcats i la seva separació 1

La història de l’església ortodòxia reflexa la història de les tensions entre els diferents patriarcats de la primitiva església cristiana, algunes sorgides per interpretacions doctrinals i altres influïdes per les pressions polítiques de l’entorn. El cristianisme, en la seva primera etapa, és consolidà bàsicament en la part oriental de l’Imperi Romà aprofitant el sòlid teixit urbà d’aquesta zona, i des d'allí s'estengué, més lentament, cap a la part occidental de l’imperi fins arribar a Roma. La consolidació definitiva del cristianisme es dóna a partir de l’edicte de Milà dels emperadors Constantí i Licini a l’any 313 reconeixent el dreta a la llibertat religiosa, circumstància que permeté normalitzar socialment el cristianisme.

Les causes de la separació de les dues esglésies, l’occidental encapçalada per Roma i l’oriental que tenia Constantinoble la seva referència principal, són múltiples. Hi ha raons de tipus doctrinal, poques, i altres, les que més, relacionades amb la configuració de l’església, el seu poder i les seves relacions amb els poders polítics de l’època.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’any 395, l’Imperi Romà s’havia dividit en dues parts ben diferenciades: l’Orient i l’Occident. En cadascuna d’aquestes dues zones s’anaren consolidant uns projectes polítics, socials i culturals molt diferents. Mentre l’occident es llatinitzava i el poder polític s’anava debilitant per la pressió dels bàrbars; a l’orient es consolidava la llengua i la cultura grega i el poder polític establia forts lligams de cooperació amb l’església cristiana. Situació que no és donava a Roma on l’església restava al marge de les intrigues polítiques, tot i que anava adquirint un important poder d’influència social. Aquestes divergències feren emergir tensions entre els dos blocs de l’imperi i, per extensió, al si de la mateixa església cristiana.

Els patriarcats de les esglésies orientals, enfortides pel poder polític, no volien que el bisbe de Roma, per haver estat aquesta ciutat on l’apòstol Pere en fou el primer bisbe, exercís un poder sobre elles més enllà del valor simbòlic d’aquet fet. Els diferents bisbes de Roma no compartien aquesta visió, volien intervenir en les actuacions de les esglésies orientals. El patriarca de Constantinoble va enfrontar-se al bisbe de Roma adduint que ell era el bisbe de la capital de l’Imperi Oriental mentre que el bisbe de Roma només ho era de la capital de l’Imperi Occidental. En el concili de Calcedònia (451) el patriarcat de Constantinoble intentà esdevenir l’església hegemònica a orient, però l’església romana s’hi oposà. A partir d’aquest concili les tensions entre Roma i Constantinoble s’incrementaren. El patriarca de Constantinoble reivindicava insistentment la seva primacia en el món oriental i la independència de Roma, però el patriarcat llatí a Roma, que anava acumulant un poder social configurat a l’entorn de la figura central del bisbe de Roma com a Papa. A més, aquest conflicte s’enquadra en un context polític marcat per la debilitat de la part occidental i l’enfortiment de la part oriental de l’imperi on cada cop era més forta la col·laboració del poder polític amb l’església.

Contravalors emergents

Després de parlar dels valors emergents i la crisi de valors, ara es presenten els valors que apareixen com a tendències de contravalors

1 Individualisme egocèntirc aïllat de tot nexe amb l’entorn
2. Cultura de la imatge. Narcicisme i sobrevaloració de l’estètica
3. Consumisme
4. Hedonisme. Recerca del plaer en tot moment com a fi en si mateix
5. Presentisme lúdic (Carpe diem)
6. Recerca compulsiva de la intensitat del present. Viure al màxim el moment present sense preguntar-se pel futur.
7. Indiferència ètica. Valors dèbils. No hi ha reflexió ni preocupació sobre els valors ètics

Valors en crisi

Seguint el comentari d’ahir, passo a explicar quins són els valors en crisi

1. El compromís i la solidaritat. És el contrapunt a l’increment de l’individualisme.
2. La participació en activitats socials i polítiques
3. El sentiment de pertinència comunitària
4. El sentiment de responsabilitat. Es reclamen els drets però sense voler els deures.
5. La cultura de l’esforç. Es rebutja allò que comporta una dedicació personal continuada
6. Es valora positivament la família com a institució però no com institució que proporcioni sentit a la vida o com institució de socialització.
7. El treball ja no aporta identitat. Hi ha una valoració instrumental del treball: serveix per aportar recursos per consumir
8. Les religions tradicionals enfront l’increment de les sectes o les noves religions. Aquests no aporten criteris per orientar la vida de les persones.

Demà es presentaran els contravalors