Ràdio Vaticana i la llei de llibertat religiosa

Tots els indicis senyalen que la revisió de la llei orgànica de llibertat religiosa s’ha empantanat amb forces derivades de tercer grau no resoltes. Dóna la impressió que hi ha un abans i un després desprès del viatge del president del Govern a Roma per entrevistar-se amb Benet XVI. A la sortida de l’encontre tot semblava indicar que la iniciativa legislativa de la nova llei de llibertat religiosa s’alentia força. La prioritat de la crisi econòmica omplia l’agenda política i la sortida de la crisi exigia la màxima concentració. Els diaris ABC i El Periódico, anaven més enllà i afirmava amb contundència que la llei quedava fora de les prioritats polítiques immediates. Tot es traslladava pràcticament passat l’estiu del 2011 en el cas més favorable. Això era el dissabte.

Ahir diumenge, un altre diari, El País, desvetllava un dels secrets millors guardats d’aquesta legislatura: el contingut de l’avantprojecte de llei de llibertat religiosa. Aquesta notícia sembla contradir l’anterior. Si la voluntat política era refredar la iniciativa legislativa, ¿a què venia la filtració de l’esborrany de treball de la llei?, ¿a qui afavoria aquesta iniciativa?. No crec que sigui al president del Govern. Però, per si de cas, Ràdio Vaticana, amb gran capacitat de reacció, sense la prudència que l’ocasió exigia, ha senyalat al propi president Zapatero com el gran beneficiari d’aquesta operació. La seva línia argumental és simple: Zapatero es protegeix generant un conflicte ideològic.

Però, ¿i si Ràdio Vaticana ha fet una anàlisi incorrecte?.¿Què guanya el president Zapatero en generar un conflicte dos dies després d’haver creat unes expectatives en sentit contrari davant del propi Benet XVI?, ¿per què obrir noves tensions de forma tan gratuïta amb l’Església catòlica?, ¿per què crear una situació que afecta a la pròpia credibilitat del President de govern?. Masses preguntes que apunten a una mateixa resposta: el beneficiat de la filtració no és el president Zapatero, sinó un altre nivell de govern preocupat en demostrar, a tall d’inventari, que la feina s’ha fet. En aquest cas, s’ha considerat que la millor manera de mostrar que s’ha treballat és filtrar els continguts de la llei a un diari sensible al debat sobre la laïcitat. Amb això es demostra que es dóna acompliment el compromís parlamentari de tenir un esborrany a finals de juny, tot i que ara l’oportunitat política aconselli refredar la tramitació legislativa i, per si de cas, es donen pistes per reobrir el debat de la laïcitat de les institucions públiques inquietant a un sector de classe política sensible a aquestes qüestions.

La burka i la crisi de lideratge musulmà

La total desorganització de l’Islam a Espanya facilita que el tema de la burka i del niqab s’hagi convertit en un espectacle. La llarga manca de lideratge de la Comissió Islàmica d’Espanya ha facilitat que un tema, que havia d’estar resolt dins del marc de l’Islam moderat, majoritària a Espanya, s’hagi convertit en una guerra de comunicats de les afeblides representacions de la comunitat musulmana i un enfortiment d’aquelles corrents de l’Islam que fan de la no integració la seva senya d’identitat.

El bon lideratge és clau per resoldre aquest qüestions. Cal que algú, amb autoritat i respecte,estableixi el model que l’Islam vol seguir al nostre país. ¿On estat les veus de l’Islam moderat durant aquests dies?. La paràlisi de la Comissió Islàmica d’Espanya és molt preocupant. Mentre estigui atrapada en les seves disputes internes, l’espai de l’Islam a Espanya s’anirà ocupant pels sectors menys interessats en el diàleg i la interacció amb la societat.

Si els diversos actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya haguessin fet la seva feina, avui tindríem un interlocutor conegut i acceptat per una part important dels musulmans espanyols. La debilitat d’aquesta comissió ha impedit abordar correctament el debat del vel integral i que algun gran municipi pogués començar en temps les obres de la gran mesquita que encara no té. Tots els actors implicats en la renovació de la Comissió Islàmica tenen part de responsabilitat en el retard d’aquest procés. Uns, perquè s’han empantanat en guerres de protagonismes, altres perquè no s’han mantingut ferms en els calendaris previstos i han tingut massa consideració amb les diferents associacions musulmanes que ha estat marejant la perdiu de forma pública i notòria durant mesos. Les diverses autoritats públics, d’aquí i de més enllà han estat massa temps vigilant els seus moviments per no perdre posicions en les batalles per l’hegemonia de la Comissió Islàmica. Ha estat més fàcil negociar la renovació d’acords de pesca a l’Atlàntic que la nova Comissió Islàmica. El resultat final és l’actual. Tot està per fer i mentrestant la societat fa un debat sobre la burka i el niqab sense que la comunitat musulmana participi. Tot un desastre perquè durant aquest temps les xarxes musulmanes informals s’estan enfortint gràcies als errors continuats d’algunes forces polítiques entretingudes en presentar mocions contra el vel integral.

Reinventar la política IX – Democràcia i participació

La disminució de la participació política és un dels resultats més evidents de l'evolució dels sistemes democràtics moderns que afecta negativament al seu propi sentit, devalua els seus components institucionals i potencia l'aparició de les elits polítiques professionalitzades. La gran paradoxa de l'actual situació és que mentre el sistema polític assegura encertadament la igualtat política i ha desenvolupat espais formals de participació, al mateix temps ha fracassat per motivar-la eficientment. El resultat és que bona part de la societat "ja no considera a la democràcia com a participació en la vida pública, sinó com un sistema que garanteix les llibertats formals" (Oller, D."Cristians i present polític: una relació conflictiva" a Cristians i Política. II Simposi "Pensament en la fe" Cristianisme i Justícia. Quaderns "Institut de Teologia Fonamental" Barcelona, 1994. pàgina 29) i des del propi poder polític s'ha oblidat que les tres condicions per considerar una societat democràtica són la igualtat política, la no tirania i la deliberació (Fishkin,J. "Democracia y deliberación" Ariel, Barcelona 1995). Els fets posen de manifest que ha caigut en desús la idea que "l'obligació de participar és una exigència moral en la societat democràtica...La formació del poder no es fa només a través de les eleccions per sufragi universal -condició necessària però no suficient-,sinó a través de l'esforç de presència diària" (Peces Barba,G. "La moral en la sociedad democrática". El País 5 Juny 1983)

En una veritable democràcia la paraula participació té, dues accepcions: primera, la clàssica i tradicional d'elecció dels membres de les assemblees legislatives i dels governants; l'altra es refereix a la capacitat popular per incidir en les decisions adoptades pels representants electes durant el període en que dura el seu mandat. Això últim és el que no s'ha sabut desenvolupar des de les pròpies societats democràtiques. En els últims anys la pròpia societat espanyola s'ha pronunciat amb contundència en "contra el perill de deslegitimació de la política i de la democràcia i contra la falta de canals de participació" (Sole Tura,J. "Partidos y sindicatos, después del 14-D" El País 30 enero 1989.) , criticant a els qui estaven al capdavant de les responsabilitats de govern que ells havien de "governar d'una altra manera, renunciant a aquest messianisme altivo que havia arruïnat les esperances posades en ells" (Editorial "Luz y taquígrafos" EL País 13 Enero 1989 pág.10) .

Reinventar la política VIII – La utopia feta història

L'any1989 va assenyalar la fita històrica de la fi del comunisme convertit en doctrina d'estat. Les transformacions dels països del socialisme real, la reorganització geopolítica mundial, les seves repercussions sobre les estratègies de molts partits democràtics, provocaren una profunda revisió de les utopies socials forjades a l'empara de les lluites d’emancipació dels segles XIX i XX i que havien trobat en el socialisme la seva expressió política. Fa l'efecte que la mutació de la societat ha agafat desprevingudes a aquestes utopies: "la novetat de les qüestions plantejades, la seva rapidesa d’aparició, la seva amplitud d'incidència i projecció cap a múltiples nivells de la civilització moderna, no han trobat resposta suficient en les diferents alternatives ideològiques que havien proporcionat una cohesió racional a les aspiracions d’emancipació de la humanitat". (López Camps, J. "La utopía también existe" Diálogo nº 4 1986.)

A més es descobreix, no sense certa frustració, que la "utopia feta història no era més que una doctrina d'Estat, és a dir, pura ideologia. El rebuig del pensament utòpic i per tant l’aterrament en lo real, apareix en la mesura que els ciutadans del segle XX descobreixen que aquella raó utòpica, pretesament motor de la Modernitat, no era res més que raó instrumental". Es descobreix compte que la confiança cega en la utopia social, en moltes ocasions, havia bloquejat una reflexió serena sobre la pròpia condició humana i, de manera particular, de com es comporten les persones davant el poder, fins i tot si aquest apareix legitimat per una obstinació utòpica. El poder polític sempre ha exercit fortes temptacions en les persones arribant a perdre amb això el seu caràcter de mediació convertint-se en un dels ídols nous adoradores per la nostra generació. Com molt bé diu Lluís Duch un poder així entès "introdueix un absolut dins de les relacions humana" (Duch, L. "Socialisme i cristianisme. Dues tradicions i uns valors a compartir". Qüestions de Vida Cristiana) que impedeix a les persones l'aproximació desinteressada i amorosa al proïsme. A l'ombra del gaudi del poder han florit alguns polítics sense cap tipus d'autoritat. És evident que la nova política es construeixi sobre una nova concepció del poder en la qual caminin de la mà del poder i autoritat.

Reinventar la politica VII - El conflicte

L'espai polític ha servit també fins ara per canalitzar el conflicte social sorgit de la confrontació dels diferents interessos presents en la societat. No obstant això, no sembla que actualment pugui desenvolupar correctament aquesta funció. Diuen els sociòlegs que una de les característiques de les societats contemporànies és l'enorme fragmentació d'interessos i la impossibilitat de trobar punts d'interès comuns entre posicions oposades. Per això el conflicte no és tan evident i la seva resolució no es dóna de forma oberta en l'espai polític, després de grans debats o confrontacions, sinó a través de petites microdecisiones i microajustos com a conseqüència d'una negociació discreta. Aquesta forma de resolució del conflicte, encara que més afable que les anteriors, és molt més opaca a l'opinió pública. No obstant això, malgrat el canvi en la naturalesa del conflicte, aquest segueix estant present en l'activitat política.

Informe del Consell d'Estat de França sobre el vel integral

Pel seu interès en el debat sobre l'ús del vel integral he traduït la introducció resum de l’informe del Consell d’Estat de França on es recomana no prohibir el seu ús i sí adoptar un altre tipus de mesures.

Per una carta del 29 de gener de 2010, el Primer ministre va demanar al Consell d'Estat estudiar « les solucions jurídiques que permetin arribar a una prohibició de portar el vel integral », que sigui « la més àmplia i la més efectiva possible », en la perspectiva de «poder presentar un projecte de llei al Parlament sobre aquest assumpte», adevertint la necessitat de « no ferir els nostres compatriotes de confessió musulmana». Aquesta demanda està inscrita en el context dels debats públics sobre l'ús del vel integral a França, que han induït a l'Assemblea Nacional a crear una comissió informativa l'informe de la qual, publicat el 26 de gener de 2010, aporta una gran riquesa d'observacions i de reflexions

És, en aquest estricte marc d'aquesta demanda, i per tant fora de tota consideració valorativa sobre l'oportunitat de legislar en aquest sentit, que el Consell d'Estat ha desenvolupat el present estudi

En aquesta perspectiva estretament circumscrita, un fenomen específic totalment nou a França, les solucions jurídiques presentades en el present estudi apunten principalment a satisfer en una doble exigència jurídica :

- Garantir la major seguretat jurídica sobre la mida de prohibició, a la llum tant de les normes constitucionals com del dret de la Unió Europea i de la convenció europea de salvaguarda drets de l'Home i de les llibertats fonamentals, així com guiat per la jurisprudència de les jurisdiccions competents ;

- Vetllar per la intel·ligibilitat dels dispositius considerats, tant per les persones implicades com per les autoritats que seran les més estretament encarregades de la seva aplicació, la qual cosa suposa una certa simplicitat..

L'elecció de les modalitats d'una prohibició ha d'estar guiada d'altra banda per la preocupació de garantir l'efectivitat, tant jurídica com a pràctica, en relació el control i les sancions

Finalment, el Consell d'Estat ha tingut en compte dues consideracions complementàries que poden incidir sobre les decisions posteriors dels poders públics :

- Prevenir tot risc d'interpretació que pogués ferir, més enllà de les pràctiques particulars, a una categoria de persones, siguin quines que siguin ...

- Evitar eventuals conseqüències no previstas, tals com a reaccions de rebot que desembocarien paradoxalment en l’amplificació de les pràctiques implicades o de riscos de pressions que estenguessin les prohibicions més enllà de les consideracions i finalitats indicades per la carta del Primer ministre..

D'acord amb aquestes diferents exigències, es planteja la qüestió del significat i doncs de l'objecte d'una eventual prohibició. La pràctica de dur el vel integral pot ser abordada des d'angles diferents que poden conduir a mesures d'abast sensiblement diferent. El vel integral (burqa o niqab) constitueix, en principi, una peça de roba de la qual es discuteix els seus orígens culturals i religiosos però que testifica, de forma genèrica, una concepció profundament desigual en les relacions entre els homes i les dones. És també una de les nombroses formes de dissimulació de la cara que té per a efecte i, si escau, l'objecte d'impedir tot reconeixement de la persona. Més enllà del significat que es pretengui, aquest últim comportament aixeca dificultats pràctiques, sobretot en qüestions relacionades amb la seguretat i, més generalment, d’aprehensió de l'altre. D'acord amb aquesta consideració, no es pot ignorar que la pràctica de la dissimulació de la cara, sota totes les seves formes, tendeix a desenvolupar-se al nostre país..

En aquestes circunstàncies, la qüestió plantejada al Consell d'Estat es presenta de la manera següent: ¿es pot considerar jurídicament considerar, en determinades condicions i en certs límits, prohibir portar el vel integral com a tal, o s'ha de fer, de manera més general, discutir sobre la prohibició de la dissimulació de la cara on l'ús d'aquest peça de roba és un dels casos?

El Consell d'Estat ha constatat que l'ordenament jurídic existent aportava ja diverses respostes a aquesta preocupació, que són dispositius jurídics que tenen com a objectiu prohibir l'ús del vel integral en si mateix per a certes persones i en certes circumstàncies, al costat de restriccions puntuals que tenen com objectiu combatre la dissimulació de la cara per motius d'ordre públic o de la repressió penal contra els promotors d'aquestes pràctiques. S'observa una elevada heterogeneïtat en aquestes disposicions i s'ha observat que, no solament França, sinó les democràcies comparables no s'han dotat d'una legislació nacional prohibitiva de manera general aquestes pràctiques en l'espai públic.

Sobre la base d'aquesta conclusió, el Consell d'Estat s'ha interrogat sobre la viabilitat jurídica i pràctica d'una prohibició de l'ús del vel integral en l'espai públic a la llum dels drets i llibertats garantides per la Constitució, la convenció europea de salvaguarda drets de l'Home i de les llibertats fonamentals i el dret de la Unió Europea. Li sembla impossible recomanar una prohibició de l'ús del vel integral, com a peça de roba portadora de valors incompatibles amb la República, perquè s'ha estimat d'una elevada fragilitat jurídica i de difícil posada en pràctica. S'ha considerat que una prohibició, menys específica, de la dissimulació voluntària de la cara que descansa sobretot sobre les consideracions d'ordre públic, interpretades de manera més o menys ampla, no es podria jurídicament dur a terme sense distincions en el conjunt de l'espai públic, d'acord a les jurisprudències constitucionals i convencionals..

En canvi, al Consell i Estat li ha semblat que d’acord a l'estat actual del dret, es podria adoptar un dispositiu constrictiu i restrictiu més coherent, que comportaria dos tipus de mesures: per una part, l'afirmació de la norma segons la qual estigui prohibit portar qualsevol peça de roba o accessori l'efecte del qual sigui dissimular la cara de tal manera que no es pugui identificar a la persona, ja per garantir l'ordre públic quan aquest estigui amenaçat, bé sigui perquè es considera necessària aquesta identificació per accedir o circular en certs llocs i per desenvolupar certs tràmits; d'altra banda reforçar els instruments repressius contra les persones que obliguen a altres a dissimular la seva cara, doncs esborren la seva identitat, en l’espai públic.

Valors davant la crisi econòmica

Ahir, en la tertúlia de capvespre a ràdio Estel tornàrem a parlar, com no podia ser d’una altre manera, de la crisi econòmica. Era el dia que Alemanya i Regne Unitat havien anunciat dràstiques mesures de contenció. Cap dels auguris feia presagiar que la crisi hagués tocat fons. Entre nosaltres s’estengué la profunda resignació de que poca cosa podíem fer, des de la nostre realitat personal, per incidir en una macro economia que semblava fora de control. Per no caure en nihilisme nocturn, decidírem parlar de quelcom que estava més a les nostres mans: els valors. Afirmarem que davant la crisi tant necessàries són les intervencions financeres i econòmiques, com la consolidació d’uns nous valors tant en les bases del sistema econòmic com en les relacions personals. Aquesta crisi, a diferència de les anteriors situa en el pla del debat polític la discussió sobre el sistema de valors de la societat. Per això afirmarem que calia parlar de nou dels valors per sortir de la crisi. En un moment sortiren aspectes com l’austeritat, la solidaritat, l’autoexigència, l'esforç, la donació, la responsabilitat i la creativitat. Hi ha més valors. Però en un moment, quasi de forma precipitada, se’ns acudiren aquests.

La realitat política no s’orienta en aquest sentit. Les mesures per afrontar la crisi dóna la impressió de que son conservadores. És a dir, els decisors es troben presoners d’un sistema ideològic que no contempla la possibilitat de situar-se en una lògica diferent. Es fa servir un sistema de comprensió de la realitat excessivament lligat al tecnicisme o en la confiança il•limitada del pensament científic. Sense adonar-se que, junt a les bones receptes tècniques, també cal impulsar un univers de nous valors per tal de poder avançar més confiats cap el futur. Cal demanar als polítics que parlin d’aquests valors, perquè també ells mobilitzen a les persones.