La corrupció sistèmica

M’he sentit colpit per les notícies de les actuacions judicials davant d’un possible nou cas de corrupció política. Primer de tot, abans de qualsevol reflexió, cal afirmar sempre la innocència dels imputats fins que es tingui la sentència ferma. És una actitud raonable i garantida constitucionalment. Darrerament els judicis mediàtics han desvirtuat la presumpció d’innocència. Tampoc tinc cap interès de parlar d’aquest cas en concret, sinó del degoteig de notícies que contínuament arriben als ciutadans sobre qüestions relacionades amb la corrupció política. M’agradaria destacar que ens trobem davant d’un problema sistèmic de la nostre societat democràtica que traspassa la mateixa realitat política.

És evident que al darrera dels comportaments que un procés judicial pot tipificar de delicte sempre hi ha persones. No obstant, cal advertir, que no només són els individus els que es situen al marge de la llei, també existeix un sistema que propicia determinats comportaments i actituds. Per exemple, existeix un afebliment d’un conjunt de referents morals que podrien actuar de forma preventiva davant les temptacions de corrupció. És evident que davant la debilitat moral els riscos de corrupció són més elevats.

La corrupció política és bàsicament un problema social en la mesura que les persones implicades són polítics, però també hi participen persones de la societat civil o econòmica. Sense la col·laboració activa d’aquestes persones la corrupció no fora possible. La corrupció té també un  costat ocult on es troba tot un sistema institucional i de governança que l’afavoreix, alguns cops, i, en altres, l’amaga. Aquest sistema és ampli i difós, de tal manera que té més ramificacions que les identificades a simple vista. Existeixen unes condicions d’organització social i política que poden facilitar aquesta perversió de la política. En uns casos, perquè la política atrau a corruptes a fi de fer negoci fàcil o per beneficiar als seus; però en altres el sistema no és eficient per detectar-los. No crec haver dit res de nou en relació a altres escrits sobre aquest tema. Però he de tornar a dir el mateix perquè tot segueix igual, res canvia.

Creure, té sentit i dóna sentit

Avui, al Pati Manning de la Diputació de Barcelona, han començat les Jornades sobre l’aportació social de les religions organitzades per la Direcció General d’Afers Religiosos amb la col·laboració del Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa. Aquestes jornades tenen per objectiu divulgar l’aportació que les religions fan a la societat. Resulta interessant identificar què diuen les religions  davant la situació de crisis i que aporten davant d’aquesta situació. Són unes jornades que tenen moments de reflexió acadèmica, uns tallers per treballar els aspectes pràctics i moments lúdics que mostren les aportacions de diferents espiritualitats.

En la conferència inaugural el professor Francesc Torralba ha parlat del capital social de les tradicions religioses. En la seva intervenció ha destacat que les religions aporten un capital espiritual relacionat al conjunt de valors, idees i cosmovisions associats a les seves tradicions d’origen. També tenen un capital social en la mesura que del capital espiritual se’n desprenen uns compromisos envers la societat que es materialitzen a través d’institucions i obres. Finalment, tenen també un capital estètic en la mesura que les religions són font de bellesa, de propostes artístiques que tenen el seu origen en els valors i ideals de les diferents creences. Així, ha dit el professor Torralba, les religions, junt amb altres tradicions, aporten el sentit que manca en les societats secularitzades.

Elomire

Vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure la Bête. Aquesta magnífica obra que explica de forma amena les dificultats que té Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII per col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer. El dilema d’Elomire és com  pot, un autor intel·lectual i respectable, compartir cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que l’associació amb Valere portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà uns canvis que capgiren l’ordre establert. Res podrà tornar a ser com abans.

La Bête, obra de David Hirson, evidencia el conflicte existent entre el teatre culte i el teatre popular. Però té altres lectures, algunes de les quals tenen plena vigència per interpretar algunes qüestions que passen a la nostre societat davant de les quals cal manifestar una nova actitud moral. Això és el que vaig percebre al sentir el monòleg final que Elomire interpreta al final de l’obra quan diu, tot sortint l’espai escènic, les següents paraules (anotades ràpidament sobre el mateix programa de ma):

            Si l’objectiu és viure, no sobreviuré i prou,

            no queda altra esperança que perseguir amb delit

            la forma de suplir, amb un llenguatge nou,

            aquell discurs moral que els ximples han podrit.

            I és amb la joia al cor que enfilo aquesta empresa.

            I si pot semblar que la joia està en risc

            també pot ser motiu de joia la fermesa,

            he combatut per viure, i per combatre visc.

A punt de sortir Elomire de la mirada dels espectadors afirma:

            Els ideals més purs fan tornar-nos mesquins

            però aquests ideals jo juro fer renéixer

            ara que estic a punt d’emprendre nous camins

Ara, que tot està canviant sota un nou escenari polític i social es bo recordar i meditar aquestes belles paraules d’ Elomire. Paraules instructives i colpidores que en sortir de la seva boca ja no son seves, sinó que pertanyen a qui les ha escoltat.

L'ètica de l'amor

Sobre l’amor se’n parla molt i s’han fet moltes teories i manuals d’autoajuda. L’amor és objecte de prèdica i de campanyes comunicatives. Molta gent parla de l’amor i en canta les excel·lències, però ¿què en sabem?; pot ser menys del que es diu. El cert és que hi ha moments en la vida on les persones han de demostrar que entenen el que és l’amor i l’han de practicar. Són moments disruptors de la placidesa vital perquè exigeixen posar a prova la solidesa de les conviccions i adoptar actituds que situen a les persones davant la disjuntiva entre l’egoisme i generositat. És en aquestes circumstàncies quan l’amor pot mostrar el seu rostre o queda amagat sota excuses i subterfugis. Les persones poden arribar a dominar l’art de l’autojustificació a l’infinit.

Sobre la pràctica de l’amor he viscut una història personal que considero que és model de com les persones poden arribar a estimar sense condicions. Conec una persona que té un germà que necessita amb certa urgència un transplantament de ronyó. El problema s’ha plantejat a primera hora d’un dia qualsevol d’aquesta tardor, la resposta havia de ser ràpida i no permetia ambigüitats. Així ha estat. Sense marge de temps per pensar, aquesta persona donà el pas endavant, és el fiat evangèlic desinteressat d’aquí em teniu, i ha ofert el ronyó al seu germà. Tot seguit ha anat a una farmàcia per saber si el seu grup sanguini era compatible com a donant. Encara no ho sap. Però l’acte d’amor ja estava fet.

Aquest gest, situat en el pla domèstic em serveix per adonar-me que l’ètic de l’amor és aquest pas generós i desinteressat fet per aquesta persona. Estimar sense esperar res a canvi, estimar com a donació desinteressada. Les persones fem masses càlculs alhora d’estimar, de tal manera que la generositat de l’amor queda emmascarada per un joc d’interessos personals, inconscients però efectius alhora de matissar el valor de l’amor. Deia Sant Ignasi de Loiola que cal estimar, però si fent-ho es percep algun tipus de plaer o de recompensa significa que l’amor no és tan després. Aquesta gets comentat mostra el rostre sense restriccions de l’amor i es una proposta de que com es pot estimar. 

La política no és un absolut

Per més que en la història s’ha volgut manipular sovint la fe en benefici d’interessos polítics, aquesta no és una resposta política als problemes de la societat. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que la civilització moderna ha definit com a laïcitat. Però,  ¿com es relaciona la fe i la política?, ¿com es vincula l’Església i la política?, ¿com ens relacionem els cristians amb la política?.

Hi ha diverses respostes o mirades alhora de cercar la resposta. Ara, m’interessa destacar unes determinades maneres d’abordar la qüestió. La fe pot ajudar a evitar entendre la política com un absolut i evitar el cofoisme o complaença que tan abunda entre la classe política. L’acció política és un instrument al servei de la pròpia humanització de la societat i per això no pot ser compresa com l’únic camí possible per aconseguir el bé comú. Com tampoc el compromís polític ha de monopolitzar les múltiples dimensions de les persones. La política no pot fer als polítics persones unidimensionals.

La fe també ha d’ajudar a reflexionar sobre el poder i com s’exerceix. ¿En benefici de qui s’exerceix el poder, dels interessos particulars o del interès general?. La fe pot contribuir a judicar la política, no tant en les solucions tècniques, on la política és sempre autònoma, sinó en el camp dels seus valors morals. Per això, és pertinent que la fe permeti als polítics preguntar-se si les decisions es prenen a favor del bé comú,  ¿és coherent amb una llei superior, diríem nosaltres natural, admesa com a compartida?

El llibre, La infància de Jesús

Sorprèn, sincerament, l’enrenou encetat entorn al proper llibre de Benet XVI La infància de Jesús. El destacat per alguns medis de comunicació han estat qüestions accessòries al nucli del contingut del llibre. Per exemple, una de les notícies àmpliament comentada és que en el pessebre no hi havia ni una mula ni un bou. Quanta ignorància dels textos bíblics tenen alguns periodistes. Una simple lectura dels evangelis evidencia que ni la mula ni el bou són esmentats en els relats del naixament de Jesús. Com tampoc s’esmenten els noms dels Reis Mags ni moltes altres coses que la tradició popular ha incorporat en el relat del pessebre. Si bé en aquest hi ha elements de fe, els afegitons culturals s’han integrat com elements de la fe popular, però no del que hauria de ser bàsic de la creença cristiana.

El que cal destacar del llibre La infància de Jesús són els elements centrals des del qual els cristians afirmem una part de l’experiència creient. Un d’ells és l’encarnació de Déu. El fet de que el Déu transcendent es fa persona i neix entre les persones aporta una diferència notable del cristianes amb altres religions. A més, com que sabem el final de la vida de Jesús, comprenem que aquest Déu s’ha fet home per morir després i ressuscitar. El coneixement de la seva història de salvació no desmereix la nostra admiració per l’acte humil del seu naixement.

Jesús neix pobre entre els pobres. Déu es fa home en els marges de la societat i escull una establia on es manifesta la fragilitat de tota existència humana. És en aquest context en el qual, és propi que la cultura popular simbolitzés en el bou i la mula aquest signe de pobresa. Quan Déu decideix entrar de nou en la història de la humanitat ho fa fent-se pobre. L’establia era el darrer recurs per infantar al nadó, ja que la resta de llocs estaven ocupats. Després, l’anunci del seu naixement és proclamat a uns senzills pastors abans que el savis del món. Tot això és el que m’hauria agradat trobar en els mitjans de comunicació. Encara que fos per criticar-ho. Però ni això.

Creure gràcies al testimoni comunitari

Un dels problemes importants, i particular, dels creients en qualsevol fe és com transmetre-la a altres persones. Es, en definitiva, saber respondre a les preguntes ¿com es pot fer creïble als demés una experiència personal que és font de sentit?, ¿com dir a aquestes persones que la fe és resultat d’una decisió lliure que va més enllà de tota raó, però que és raonable? ¿com explicar que val la pena creure perquè aporta felicitat, serenor i pau interior?. El repte de la transmissió de la fe a Europa preocupa avui a l’Església catòlica per la seva progressiva pèrdua de la seva rellevància social. Per això, els bisbes afirmen la necessitat d’una nova evangelització de les societat europees i orienten part del seu treball pastoral a transmetre aquesta fe a la societat.

Darrerament he viscut una experiència que m’ha permès comprovar la força que té el testimoniatge comunitari de la fe en persones que es troben en actitud de recerca interior. Vaig assistir a la festa jubilar de l’abadessa del monestir benedictí femení de Sant Benet de Montserrat acompanyat de la Roser que es troba en actitud de cercar el sentit de la fe i de la seva espiritualitat. La vivència intensa de compartir amb la comunitat benedictina i la percepció del acolliment càlid de les monges, cada una segons el seu carisma, aconseguí que la meva acompanyant experimentés el retrobament amb l’experiència del Déu amor.

Les paraules de la Roser, a l’acabar la cerimònia eren d’agraïment a la comunitat de monges per haver compartit un dia joiós i ple d'emocions. Manifestava sentir-se acollida i haver rebut la seva pau, la seva alegria i la seva bondat. Es confessava creient però no practicant i que feia molts temps que no participava de la celebració de la eucaristia. El fet de compartir totes les seves vivències del dia amb la comunitat monàstica  va fer renéixer el seu amor per Déu, un amor que sempre havia  guardat dins el seu cor i que, davant d’aquesta experiència personal volia donar gràcies a la comunitat de monges per tot això. Excel·lents paraules que mostren la força que té la comunitat cristiana per transmetre el que significa tenir fe.