La política no és un absolut

Per més que en la història s’ha volgut manipular sovint la fe en benefici d’interessos polítics, aquesta no és una resposta política als problemes de la societat. Hi ha una autonomia de camps que cal respectar i és la base del que la civilització moderna ha definit com a laïcitat. Però,  ¿com es relaciona la fe i la política?, ¿com es vincula l’Església i la política?, ¿com ens relacionem els cristians amb la política?.

Hi ha diverses respostes o mirades alhora de cercar la resposta. Ara, m’interessa destacar unes determinades maneres d’abordar la qüestió. La fe pot ajudar a evitar entendre la política com un absolut i evitar el cofoisme o complaença que tan abunda entre la classe política. L’acció política és un instrument al servei de la pròpia humanització de la societat i per això no pot ser compresa com l’únic camí possible per aconseguir el bé comú. Com tampoc el compromís polític ha de monopolitzar les múltiples dimensions de les persones. La política no pot fer als polítics persones unidimensionals.

La fe també ha d’ajudar a reflexionar sobre el poder i com s’exerceix. ¿En benefici de qui s’exerceix el poder, dels interessos particulars o del interès general?. La fe pot contribuir a judicar la política, no tant en les solucions tècniques, on la política és sempre autònoma, sinó en el camp dels seus valors morals. Per això, és pertinent que la fe permeti als polítics preguntar-se si les decisions es prenen a favor del bé comú,  ¿és coherent amb una llei superior, diríem nosaltres natural, admesa com a compartida?