Elomire

Vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure la Bête. Aquesta magnífica obra que explica de forma amena les dificultats que té Elomire, dramaturg intel·lectual de la companyia resident d’un imponent palau francès del segle XVII per col·laborar amb Valere, un còmic local que el príncep Conti ha descobert pel carrer. El dilema d’Elomire és com  pot, un autor intel·lectual i respectable, compartir cartell amb un poca-solta, xerraire i vividor? Elomire està convençut que l’associació amb Valere portarà a la ruïna el seu prestigi i el de la seva companyia. L’arribada de Valere al palau provocarà uns canvis que capgiren l’ordre establert. Res podrà tornar a ser com abans.

La Bête, obra de David Hirson, evidencia el conflicte existent entre el teatre culte i el teatre popular. Però té altres lectures, algunes de les quals tenen plena vigència per interpretar algunes qüestions que passen a la nostre societat davant de les quals cal manifestar una nova actitud moral. Això és el que vaig percebre al sentir el monòleg final que Elomire interpreta al final de l’obra quan diu, tot sortint l’espai escènic, les següents paraules (anotades ràpidament sobre el mateix programa de ma):

            Si l’objectiu és viure, no sobreviuré i prou,

            no queda altra esperança que perseguir amb delit

            la forma de suplir, amb un llenguatge nou,

            aquell discurs moral que els ximples han podrit.

            I és amb la joia al cor que enfilo aquesta empresa.

            I si pot semblar que la joia està en risc

            també pot ser motiu de joia la fermesa,

            he combatut per viure, i per combatre visc.

A punt de sortir Elomire de la mirada dels espectadors afirma:

            Els ideals més purs fan tornar-nos mesquins

            però aquests ideals jo juro fer renéixer

            ara que estic a punt d’emprendre nous camins

Ara, que tot està canviant sota un nou escenari polític i social es bo recordar i meditar aquestes belles paraules d’ Elomire. Paraules instructives i colpidores que en sortir de la seva boca ja no son seves, sinó que pertanyen a qui les ha escoltat.