La cultura és inversió

És evident que el moment econòmic és difícil pels projectes culturals. Quan hi ha pocs diners, les urgències bàsiques centren les atencions de les despeses públiques. És normal. Hi ha persones que es troben al límit de la seva resistència i per això cal desviar recursos per ajudar a atendre-les. En aquestes situacions hi ha la inèrcia de reduir despeses relacionades amb la cultura o de pujar desmesuradament els impostos relacionats amb les activitats culturals. ¿Són encertades aquestes polítiques?. Crec que no per varies. La primera, en les estructures pressupostàries públiques hi ha altres despeses que es podrien reduir per evitar afectar durament les despeses culturals.

Hi ha una segona raó que explica perquè es redueixen els pressupostos culturals. El decisor polític pot estar condicionat per l’estereotip que considera que la cultura és una despesa prescindible perquè té poc retorn econòmic. Aquesta visió prescindeix del valor social de la cultura i es centra en la visió economicista de curta volada. Però també s’equivoca perquè desconeix que els diners gastats en activitats culturals són inversions, amb importants beneficis directes o indirectes. Un recent estudi de la Universitat Oberta de Catalunya revela que el Mercat de Música Viva de Vic és un atractor del sector de la indústria musical, amés d’actuar d’estímul per la innovació i generació de xarxes entorn al món de la música. L’impacte econòmic del Mercat sobre la ciutat de Vic i la comarca d’Osona supera els 6 milions d’euros. La celebració del Mercat de  Música Viva contribueix a impulsar el turisme a la ciutat de Vic i a la comarca d’Osona. Els 131.198 espectadors i 1.066 professionals assistents aquest any 2012, segons els resultats de l’estudi realitzat, van efectuar una despesa directa sobre el municipi de Vic de gairebé 2 milions d’euros. Aquesta despesa genera un impacte de 4.134.114 euros sobre la producció i 2.075.186 euros sobre el valor afegit.

L’estudi posa de manifest que per cada euro invertit per les institucions públiques al Mercat de Música Viva de Vic se’n generen 8,3 euros sobre l’economia i 4,7 euros sobre la indústria musical. Aquest esdeveniment, singular en el sector musical, és un punt de trobada del sector, convertint-se en el que era un dels objectius estratègics dels seus promotors: ser un espai de cita obligada per a la indústria musical. L’anàlisi del volum de contractació mostra que el sector musical està afectat per la caiguda, en un 38,53% del volum de contractació dels ajuntaments. Aquesta reducció  ha quedat compensada pel 9,29% per l’increment de contractació dels programadors, especialment els internacionals. També el sector de la música troba la seva sortida en l’obertura a l’exterior. Les dades demostren que la cultura, fins i tot en temps de crisi, és una bona inversió econòmica, tant per les activitats empresarials culturals com per el territori on es desenvolupa.

Una nit tranquil·la

Al final de la pregària de completes es diu una benedicció que es demana “que el Senyor totpoderós ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada”. Aquesta benedicció té un to de súplica i és un petit compendi del sentiment profund de l’experiència creient. Els cristians esperem la fi del món on tindrà lloc la parusia. Aquesta promesa neix de la nostra confiança en Jesús. Alguns cristians han organitzat la seva religió entorn l’adveniment d’aquest dia. Altres sostenen la seva creença en relació als suposats fets fantàstics que succeiran en aquest darrer dia. També hi tradicions cristianes, la catòlica, que han proposat la idea de judici final en termes d’experiència d’itinerari personal de vida. El judici final catòlic no és un esdeveniment que es dóna al final de la història universal, sinó, en bona mesura, en el final de les històries de cadascun dels creients.

El judici final esperat es troba en línea del que es diu en la benedicció de completes: “una nit tranquil·la i una fi benaurada”. Es tracta de trobar-se a punt, en aquest instant final de la vida, per sotmetre’s al judici de Déu. En aquest moment definitiu ens cal estar tranquils perquè hem estat persones agradables als ulls de Déu perquè en la vida terrenal s’ha transmès l’amor que anticipa el Regne de Déu.  Des de la senzillesa de la vida humana, on es viu entre contradiccions i limitacions, els cristians hem de testimoniar la força de la resurrecció del Crist i saber ser sal de la terra i llum del món. De la mateixa manera que hem de ser portadors d’esperança. Per això, en el moment de la fi benaurada, Déu no demanarà comptes dels dogmes que hem cregut, sinó de la compassió que hem tingut, de la caritat que hem administrat, de la misericòrdia que hem mostrat i del perdó que hem donat. Fer això, cada dia, és el que em permet tenir una nit tranquil·la i estar preparat per una fi benaurada.

Llegir poesia

Sóc lector de poesia. Crec en la poesia, perquè en ella expressa de forma condensada i sublim la profunditat vital. El poeta ens parla des del cor i la seva capacitat creativa modula els sentiments fins que prenen forma al damunt d’una pàgina impresa donada al lector perquè se la faci seva. Deia Neruda que la poesia no és de qui l’escriu, sinó de qui la llegeix. El poema aporta serenitat i color a la densitat de la vida. Les paraules entre llaçades donen harmonia a les íntimes vivències.

Un poema és llegeix, però es canta interiorment. Per això tot poema és una experiència acústica. Un llibre de poesia és com una partitura perquè el seu lector interpreti calladament els sons de la vida del poeta. Llegir un poema és una invitació al cant interior d’unes paraules que s’entrellacen per donar sentit a la vida. Un llibre de poesia ha d’estar ben imprès, amb la tipografia adequada i la maquetació apropiada per fer de la seva lectura un plaer estètic. Tot el llibre, des de la portada fins el tacte del seu paper ha de ser un convit a la sensualitat visual i a la seva lectura emocionada. Però, la forma no substitueix la creació del poeta, l’ajuda. Un bon llibre, no fa bo un mal poeta; però un mal llibre pot perjudicar a un bon poeta.

Advent de l'esperança

Avui és el primer diumenge d’Advent. Aquest anys he volgut viure aquest fet acompanyat de la Roser compartint la festa a la parròquia de Santa Maria del Taulat al Poble Nou de Barcelona on és rector el bon amic Francesc Romeu. La seva homilia ha estat un alè d’esperança. L’Advent és el gran temps d’espera de l’adveniment de Jesús. En Francesc Romeu ha recordat que els cristians durant aquests dies anem progressant cap la vivència del trobament amb l’experiència de Jesús portador d’esperança.

El Nadal, la gran festa a la qual ens condueix l’Advent, és el moment de la gran alegria perquè en ella es commemora un fet que aparentment sembla incomprensible: Déu s’encarna i es fa home entre els homes. L’encarnació és una blasfèmia per les altres religions perquè els seus déus resten allunyats de la història humana. Més aviat són els homes qui s’adrecen als deus. Però el déu cristià fa tot el contrari. Pren la condició humana, neix d’una dona i viu entre els homes.

En el fet de l’encarnació Déu assumeix com a pròpies les esperances de les persones i anuncia que hi ha una salvació que allibera. Per això, ha recordat Francesc Romeu, davant les dificultats del moments els cristians no podem instal·lar-nos amb la idea de que el temps passat fou el millor, sinó que el millor està per venir. Jesús, el nen que naixerà al Nadal, és l’esperança que ens permet anar caminat amb confiança cap el futur.

Tensió utòpica.

Entre la fe i la política és viu una tensió utòpica. La utopia no s’entén com una realitat impossible, com una cosa quimèrica, sinó com l’anticipació d’allò que s’espera recordant allò que expressà molt bé Ernst Bloch. La dimensió escatològica de la fe aporta aquesta tensió utòpica que neix per la promesa que se’ns ha fet del retorn dels Jesús ressuscitat. És una anticipació de la nova Jerusalem tal com se’ns diu a Ap 21,1-5. Així, els cristians vivim en la percepció de que el Regne de Déu està anticipat en la història, tot i que als ulls dels creients la seva realització plena no s’esgota en la mateixa història.

Per això la fe és una instància crítica de la política perquè entén l’espai polític com una prefiguració del futur absolut;  però no és aquest futur, només és una insinuació. Tota situació humana viscuda a l’interior de la història és una anticipació prefigurativa d’aquella ciutat absoluta de l’Apocalipsi. La gran crítica, des de la humilitat i diàleg, que la fe pot fer a la política, és que tot sovint actua amb una visió totalitzant de la mateix història. El punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Hi ha una reserva escatològica la qual ens aporta la gran esperança de que en la fi dels temps tot s’acomplirà.

El bisbes catalans han expressat amb encert aquesta perspectiva tant fonamental pels cristians, i especialment els cristians que estan en el món de la política, en el seu document “Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor”. En aquests document els bisbes afirmen “en el context de la legítima autonomia de la societat política —de la laïcitat—, volem contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en aquests moments. És a dir, volem fer sentir una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents majories parlamentàries que s’alternen legítimament en la governació de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de política i de país, respectin i promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes estiguin al servei de les persones i no a l’inrevés. L’Església sempre manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l’acció política “ (Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor, capítol 7).

Els Salms, escola de pregària

Des de fa molts anys, cada dia procuro pregar amb els salms. La seva lectura em permet establir una comunicació personal amb Déu que alimenta una pregària viva que neix del cor i de les vivències acumulades des de la fe. Benet XVI, en les seves catequesis del dimecres, ha comentat que el Salteri, el llibre dels Salms, és el llibre de pregària per excel·lència. El Salteri recull 150 Salms els quals expressen com les persones en dirigim a Déu i ens hi relacionem. Com diu el Papa “en aquest llibre, troba expressió tota l’experiència humana amb les seves múltiples cares, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. En els Salms, s’entrellacen i s’expressen l’alegria i el sofriment, el desig de Déu i la percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa soledat, plenitud de vida i por a morir”.

Amb els salms s’experimenta la proximitat a Déu. Tota la complexitat de l’existència humana es troba resumida en els diferents tipus de salm: himnes, lamentacions, súpliques, cants d’agraïment, exclamacions penitencials. L’existència humana troba acollida en cada un dels salms perquè ells representen el clam confiat de les persones davant Déu, la petició d’esperança o la protesta airada pel sentiment d’abandonament. Els Salms són resultat de l’experiència humana revisada a la llum de la relació amb Déu. Pregar amb els salms és fer servir les mateixes paraules que Déu ens ha donat per parlar d’Ell i amb Ell. Els salms són una escola de pregària.

Lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació religiosa

El centre Pew Research Center’s Forum on Religion & Public Life ha fet una anàlisi de l’existència de lleis i normatives contra la blasfèmia, apostasia i difamació en el món. D’un total de 198 països estudiats han trobat que el 47% (94 països) tenen lleis contra la blasfèmia, l’apostasia i la difamació. Hi ha 32 països (16%) que tenen lleis contra la blasfèmia; 20 (10%) contra l’apostasia i 87 (44%) contra la difamació de la religió.

Els que països que penalitzen la blasfèmia són: Algèria, Bahrein,  Egipte, Jordània, Kuwait, Líban,  Marroc, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Emirats Àrabs Units, Sàhara oriental, Afganistan, India, Indonèsia, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Singapur, Turquia, Dinamarca, Alemanya, Grècia, Irlanda, Itàlia, Malta, Holanda, Polònia, Nigèria i Somàlia. Quasi bé tots els països de l’Àfrica Oriental i nord d’Àfrica consideren la blasfèmia com un crim. Els països que penalitzen l’apostasia són: Egipte, Irak, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Sudan, Síria, Emirats Àrabs Units, Iemen, Afganistan, Iran, Malàisia, Maldives, Pakistan, Comores, Mauritània, Nigèria i Somàlia.

La difamació contra la religió està regulada en molts països, entre ells Espanya. A Europa hi ha 36 països que penalitzen la difamació (representa el 80% dels països europeus). En aquests països més que perseguir la difamació es castiga incitar l’odi contra les religions. A l’Àsia del Pacífic hi ha 17 països, representa un 34% dels països d’aquesta zona. Al l’Orient Mig i nord d’Àfrica hi ha15 països (representa el 75% de països d’aquesta zona) que tenen legislació contra la difamació; 13 països a l’Àfrica subsahariana, això representa un 27% i 6 a Amèrica que són el 17% de països entre els quals es troben Brasil i Canadà.

Estudis previs evidencien que els governs i les societats dels països que tenen lleis en contra la blasfèmia, l’apostasia o la difamació també mostren més hostilitat vers les religions que els països que no tenen lleis.