Tensió utòpica.

Entre la fe i la política és viu una tensió utòpica. La utopia no s’entén com una realitat impossible, com una cosa quimèrica, sinó com l’anticipació d’allò que s’espera recordant allò que expressà molt bé Ernst Bloch. La dimensió escatològica de la fe aporta aquesta tensió utòpica que neix per la promesa que se’ns ha fet del retorn dels Jesús ressuscitat. És una anticipació de la nova Jerusalem tal com se’ns diu a Ap 21,1-5. Així, els cristians vivim en la percepció de que el Regne de Déu està anticipat en la història, tot i que als ulls dels creients la seva realització plena no s’esgota en la mateixa història.

Per això la fe és una instància crítica de la política perquè entén l’espai polític com una prefiguració del futur absolut;  però no és aquest futur, només és una insinuació. Tota situació humana viscuda a l’interior de la història és una anticipació prefigurativa d’aquella ciutat absoluta de l’Apocalipsi. La gran crítica, des de la humilitat i diàleg, que la fe pot fer a la política, és que tot sovint actua amb una visió totalitzant de la mateix història. El punt de vista polític no és l’únic ni el darrer. Hi ha una reserva escatològica la qual ens aporta la gran esperança de que en la fi dels temps tot s’acomplirà.

El bisbes catalans han expressat amb encert aquesta perspectiva tant fonamental pels cristians, i especialment els cristians que estan en el món de la política, en el seu document “Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor”. En aquests document els bisbes afirmen “en el context de la legítima autonomia de la societat política —de la laïcitat—, volem contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en aquests moments. És a dir, volem fer sentir una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents majories parlamentàries que s’alternen legítimament en la governació de l’Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de política i de país, respectin i promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes estiguin al servei de les persones i no a l’inrevés. L’Església sempre manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l’acció política “ (Creure en l’evangeli i anunciar-lo amb un nou ardor, capítol 7).