Espiritualitat, el camí de la vida. Raimon Panikkar

S’acaba de publicar el volum Espiritualitat, el camí de la Vida, que de forma part de l’Opera Omnia Raimon Panikkar. En aquesta obra, Panikkar respon a la pregunta ¿quina mena d'espiritualitat és la pròpia del nostre temps? Raimon Panikkar proposa ser una espiritualitat integral, és a dir, que ha d'implicar l'home en la seva totalitat, sense deixar de banda cap aspecte de la realitat recuperant la consciència de la seva unitat. L’espiritualitat panikkeriana convida a pensar l’home com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos.. Panikkar convida a recuperar la consciència de la unitat que constituïm en pensar-nos com a cos, com a ànima, com a polis i com a kosmos. L'home no té un cos, sinó que és cos (una espiritualitat que fes abstracció del cos humà seria incompleta). Però l'home també és psyché, ànima conscient de si mateixa. Com també és polis (l'home no és un individu: és societat). I, finalment, l'home és kosmos, univers, món: la terra no és «l'altre», sinó que és part constitutiva de l'home.

Viscuda d'aquesta manera, la interioritat deixa de trobar-se en oposició dialèctica amb l'exterioritat, i permet descobrir el sentit de la vida en la joia, en les sofrences, en les passions, en tots i cadascun dels instants del present. Espiritualitat que Panikkar s’ha pres molt seriosament l’encarnació: l’espiritualitat passa pel nostre cos mortal. Tot esdevé ú.

El llibre Espiritualitat, el camí de la Vida aplega, entre altres textos de Panikkar, els llibres Icones del misteri, La joia pasqual, Benaurada senzillesa i part d’Invitació a la saviesa. L’edició de Fragmenta inclou un ampli glossari i un utilíssim índex onomàstic. El llibre constitueix el volum 1.2 de l’Opera Omnia Raimon Panikkar, les obres completes del pensador, en curs de publicació a Fragmenta editorial. Aquest volum ara presentat és el setè (en ordre de publicació) de la vintena de toms previstos de l’Opera Omnia Raimon Panikkar.

Por a la democràcia, por a la llibertat

Els evangelis cristians estan plens de referències a la por. “No tingueu por” se’ns diu davant el Crist ressuscitat. De forma similar, l’Antic Testament, ens parla del temor a Déu. La por i el temor reverenciat formen part de la pròpia essència humana. Per això, la Bona Nova de Jesús pretén que les persones no tinguem por a totes aquelles coses que la provoquen. El mateix fan les altres religions. De forma similar, els humans han ordenat la seva convivència a través de sistemes, institucions i valors cívics. Un d’aquest sistema és el polític el qual pretén que les persones puguin dirimir les seves discrepàncies davant la realitat a través del diàleg i el consens. Per això, en la base de la democràcia ens trobem la voluntat popular de participar per decidir lliurament el seus futur.

Per fer-ho, la política té diversos instruments però, cap d’ells, pot oblidar que són eines al servei d’una finalitat major: el bé comú. Els instruments no són valors absoluts, sinó relatius al servei de la voluntat del poble. Ara s’ha viscut un fet que posa en entredit aquest punt de vista. La destitució forçada i camuflada del fiscal general de Catalunya és un cop directa a la democràcia. El que Rodríguez Sol comentà era que calia articular una consulta legal per saber el que opinava el poble. Impecable. Ja que, si la voluntat popular resideixi en l’expressió lliure del poble, és necessari que aquest el pugui expressar. El dret a decidir és l’expressió màxima d’aquest principi i és, en si mateix, un bé moral perquè significa donar la veu al poble. Escoltar directament la veu popular és un exercici de democràcia que corregeix l’ús de mediacions, sempre instrumentals, que poden alterar aquella opinió. El possible resultat de la resposta no deslegitima el mètode de consulta. Consultar és un bé moral perquè fomenta que les persones puguin expressar-se i decidir en llibertat el que volen. Negar-ho és anul·lar l’exercici d’un dret bàsic reconegut en els mateixos fonaments de la democràcia. De nou la por a la llibertat es manifesta com a por a la democràcia.

L’obediència, camí cap a Déu

A més d’una persona li pot sorprendre que sant Benet dediqués el primer paràgraf de la seva regla a parlar sobre l’obediència. Especialment si hom considera la poca inclinació que els humans tenim a obeir; actitud comprensible com a reacció a una època fonamentada en rígides, i a vegades incomprensibles, disciplines. Per altre part, també es pot considerar justificada aquesta preocupació perquè la regla, com a norma que aspira a ordenar una vida en comú d’unes persones, necessita, a més de ser coneguda i compresa pels seus destinataris, ha de ser acceptada i aplicada. Una mirada al nostre entorn és suficient per descobrir que qualsevol entitat o associació té els uns estatuts on es combinen les finalitats socials (allò que defineix la seva identitat) i unes normes que regulen la seva activitat i les relaciones entre els seus associats.

Però en el primer paràgraf de la regla de sant Benet l’esment a l’obediència ultrapassa la voluntat de ser simplement un conjunt de normes estructurades per ordenar la vida comunitària. En el tres versets inicials de la  introducció de la regla, sant Benet proposa l’obediència com un instrument eficaç d’educació de la voluntat personal “renunciant als teus propis volers” per retrobar Déu a través del Crist. És així com l’obediència esdevé un mitjà poderós i eficaç “fortíssimes i esplèndides armes” que ajuden el peregrinatge de les persones vers Déu. És així com aquesta obediència és compresa com un camí eficaç cap a Déu.

La sociologia religiosa i l’elecció de Papa

¿Ha de ser sensible l’elecció del Papa a la realitat sociològica del catolicisme? ¿Han de tenir present els cardenals, reunits en conclau la distribució mundial del catolicisme?. Si fos així la catolicitat aporta una perspectiva interessant que condicionaria molt el perfil dels candidats a ser proposats com a nou Papa. En un recent informe sociològic del Pew Research Center, "La població catòlica global” identifica quins són avui els països amb major població catòlica  i com s’ha transformat el perfil sociològic del catolicisme mundial en l'últim segle.

L'estudi, que va enquestar a 232 països i territoris, considera que a l’any 2010 l'Església Catòlica està formada per 1.1. bilions en tot el món. En aquest estudi defineix com adherents els que s'auto - identifiquen com a catòlics. Això inclou tant els més ortodoxes com aquells punts de vista que ho són poc i els que rarament van a l'església.

Brasil, amb quasi 127 milions de catòlics, és el país que té més catòlics del món i representa el 11,7 per cent de la població catòlica global. A continuació ve Mèxic (96 milions), Filipines (76 milions), Estats Units (75 milions), Itàlia (49 milions), Colòmbia (38 milions), França (38 milions), Polònia (35 milions), Espanya (35 milions) i la República Democràtica del Congo (31 milions). En conjunt, aquests 10 països representen el 55,6 per cent de la població en tot el món catòlic. Aquestes dades indiquen que al Brasil hi ha més catòlics que Itàlia, França i Polònia. Segons l'informe del centre Pew, al llarg del segle passat el nombre de catòlics de tot el món s'ha triplicat, passant d'un estimat de 291 milions el 1910 al voltant de 1,1 milions al 2010. No obstant això, el percentatge de catòlics a la població mundial s'ha mantingut relativament estable, a l’any 1910 els catòlics representaven el 17 % de la població mundial, i el 2010, els catòlics són el 16 % de la població mundial.

¿Tindran els cardenals reunits en conclau presents aquestes dades? 

La mirada a Déu

Les persones, i la societat en general, ens enfrontem amb el dilema d’instal•lar-nos en la incertesa, amb un certa grau de desesperació, o construir un futur esperançat. Però aquest esdevé força incert i està obert a múltiples possibilitats. Mentre que el present està ple d’ambigüitats i situacions que semblen negar la presència de Déu. Constatar aquesta realitat no ens de dur a la paràlisi o la quietud. Malgrat les dificultats del present no es pot esperar el futur amb angoixa per les seves imprecisions ni viure el present des d’un sentiment de culpabilitat per haver traït fidelitats o conviccions. Situar-se en aquesta dinàmica és viure en la neurosi.

La única evidència per avançar cap un futur esperança és observar que el present carregat de possibilitats. Es tracta de descobrir que en ell que Déu es manifesta i en ell hom pot trobar-lo. Cal saber viure intensament el present malgrat les seves dificultats. No cal preocupar-se excessivament pel demà, perquè aquest ja vindrà sòl amb els seus problemes. Així ens proposa sàviament l’evangelista Mateu “no us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”.(Mt 6,34). El consell de l’evangelista és pragmàtic, cal saber descobrir la presència de Déu en el moment present. Només podrem fruir de la seva companyia si se sabem fer-lo evident en el present. Només arribarem a contemplar-lo quan se’l sap trobar ara i aquí. Per això brolla espontàniament la pregària: Déu meu no t’apartis de la meva mirada. Mostra’t, que est busco.

Testimoniar la fe

El testimoniatge és bàsic en la transmissió de la fe. La fe sense obres és morta. Per això, els cristians hem d’estar atents a testimoniar la fe, especialment en els moments i en els llocs on la història sembla negar-la. Ser testimonis de la fe no és només afirmar-la amb paraules sinó viure d’acord amb els valors que la sustenten. El que diríem la moral particular. Les simples paraules d’Isaïes són tot un programa d’actuació sobre el qual referenciar aquest testimoniatge: “el qui obra com cal i diu la veritat, el qui refusa d’enriquir-se amb violències, el qui no es deixa comprar amb obsequis, no fa cas de propostes criminals i acluca els ulls per no mirar la maldat. Aquest home viurà en les altures, viurà segur en castells dalt de les roques” (Is 33,15-16a).

Cal testimoniar les conviccions i viure d’acord amb elles. Això significa adoptar un estil de vida coherent amb el sentit que un recerca: “Senyor, el meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls; visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi” (Sl 131,1). A partir d’aquesta voluntat de coherència els cristians han d’adoptar aquelles actituds i comportaments que permetin edificar la fe sobre una roca sòlida. Des d’aquesta fermesa, la vida cristiana serà testimoni i esdevindrà sal de la terra i llum del món.

De d’incertesa a l’esperança

Fa pocs dies es celebrà la Setmana Mundial de l’Harmonia Interconfessional promoguda per l’ONU. En ocasió d’aquest esdeveniment, el Parlament de Catalunya organitzà, com és tradició, un acte institucional entorn al fet religiós. A partir de els diferents intervencions dels ponents i discursos més polítics vaig treure les següents conclusions. El diàleg interconfessional és positiu i per això cal afavorir-lo creant condicions perquè estigui present en les agendes polítiques i socials. La governança de la societat necessita incorporar aquest diàleg en els àmbits que poden afavorir la sana convivència.

En aquests anys, a Catalunya s’ha consolidat un model de convivència fonamentada en el respecte i diàleg. Cal explicar aquest model i exportar-lo com exemple de maduresa democràtica. Gràcies a aquesta diàleg de les religions existeix una forta base per la cooperació i col·laboració que permet incorporar les religions en la resolució dels problemes morals de la societat. Davant la greu crisi social, econòmica i política ¿què diuen les religions? ¿quina esperança poden aportar davant aquesta crisi?. Les religions han de debatre per ajudar a trobar sortides a l’actual atzucac. Els moments són difícils i la seva gravetat pot conduir a la desesperació o la incertesa; però les religions tenen el deure moral d’intervenir perquè prevalgui l’esperança.