Sociologia catòlica 2013

Ha estat presentat l’anuari pontifici de 2013 fet per l'Oficina Central d'Estadística de l'Església i per experts universitaris. Les dades estadístiques del Annuarium Statisticum que estan obtingudes a l'any 2011, mostren els aspectes més rellevants l'Església Catòlica a 2.979 demarcacions eclesials de tot el món. Pel que fa al nombre de catòlics en tot el món, del 2010 al 2011 s’ha crescut de 1.196 a 1.214 milions, això vol dir un augment relatiu del 1,5%. Si es té en compte el creixement de la població mundial, la presència de catòlics en el món es manté estable, al voltant del 17,5%.

L'anàlisi territorial mostra un augment del 4,3% dels catòlics a l'Àfrica on la població ha augmentat en un 2,3%. A Àsia també s'ha registrat un augment dels catòlics superior al creixement de la població, 2% enfront del 1,2%. No obstant això, a Amèrica i a Europa es detecta un creixement igual de catòlics i de la població, aproximadament un 0,3%. El 2011 el total dels catòlics batejats es distribueix mundialment de la següent manera: Àfrica 16%, Amèrica 48,8%, Àsia 10,9%, Europa 23,5% i Oceania 0,8%.

Pel que fa al nombre de bisbes, del 2010 al 2011 s'ha passat de 5.104 a 5.132 amb augment relatiu del 0.55%. Aquest increment es correspon en particular a Oceania que ha augmentat en un 4.6% i Àfrica en un 1%, mentre que Àsia i Europa aquest nombre es troba lleugerament per sobre la mitjana total. A Amèrica no s'ha modificat el nombre de bisbes. La distribució dels bisbe per continent roman substancialment estable en l'últim bienni, amb Amèrica i Europa que totes dues tenen un 70% del total.

Els sacerdots, diocesans i religiosos, també han augmentat passant en l'últim decenni de 405.067 al 31 desembre del 2001a 413.418 al 31 de desembre de 2011. Aquest fet representa un augment del 2,1%. Aquest augment no és homogeni en les diferents àrees geogràfiques. On s’incrementa més el nombre de preveres és a a Àfrica i Àsia amb un augment del 39'5% i del 32% respectivament (amb un augment de més de 3.000 en 2011 en els dos continents). Mentre que a Amèrica es manté entorn a 122.000. A Europa, en relació a la mitjana mundial, ha patit una disminució del 9% en l'últim decenni.

El que és espectacular és l'augment dels diaques permanents. Els diaques permanents estan en forta expansió tant a nivell mundial com en alguns continents de forma particular; s’ha passat de 29.000 el 2001 a uns 41.000 en deu anys. Europa i Amèrica registren l'augment numèric més significatiu. Els diaques europeus, de fet, eren poc més de 9.000 el 2001 i ara són quasi 14.000 el 2011, amb un increment del 43%. En el cas del continent americà, de 19.100 el 2001 s'ha passat a més de 26.000 el 2011. Aquests dos continents representen el 97,4% de la xifra global.

Els religiosos professos no sacerdots es consoliden durant l'últim decenni, amb una mica més de 55.000 el 2011. A l'Àfrica i Àsia s'observa un augment del 18,5% i del 44,9% respectivament. El 2011 aquests dos continents representaven una quota de quasi bé el 36% del total. En contra, Europa ha perdut pes relatiu en el nombre de religiosos ja que han baixat un 18%, a Amèrica un 3,6% i Oceania un 21,9%.

En el cas de les religioses professes, s'observa un fort decreixement. S'ha passat de 792.000 el 2001 a poc més de 713.000 deu anys després. El descens afecta a tres continents: Europa -22%, Amèrica -17% i Oceania -21%. No obstant això a Àfrica i Àsia el seu nombre ha augmentat, en un 28% i 18% respectivament.

Les vocacions sacerdotals, tant a nivell diocesà com religiós, han passat de 112.244 a 2001 a 120.616 en 2011, això representa un increment del 7'5%. L'evolució ha estat molt diferent en cada continent. Mentre que Àfrica i Àsia han registrat un augment del 30,9% i 29,4% respectivament, Europa i Amèrica registren una contracció del 21,7% i 1,9% respectivament.

Pebrots en vinagre

El papa Francesc va qualificar amb aquesta contundència la cara que fan alguns cristians. Textualment va dir que els cristians melancòlics tenen cara de “pebrots en vinagre”. Pel papa el cristianisme aporta goig a l’existència. Aquesta alegria dels cristians no és l'alegria que vingui per aspectes conjunturals, sinó que és un do de Déu que omple per dins. Avui cal insistir en aquest aspecte. Aquesta alegria és pròpiament una joia que neix de la seguretat que Jesús està amb nosaltres i amb el Pare, va dir el papa. El papa Francesc ha demanat compartir aquesta joia  "perquè si volem tenir aquesta alegria només per a nosaltres al final es malalta i el nostre cor s'arruga una mica i la nostra cara no transmet aquesta alegria sinó nostàlgia, aquesta malenconia que no és sana ".

De vegades aquests cristians melancòlics tenen cara de "pebrots en vinagre" més que de persones joioses que tenen una vida bella. El do que Déu diposita en el nostre esperit ens porta la virtut de la magnanimitat, la grandesa d’ànim. El cristià és magnànim, no pot ser mai pusil·lànime, ànim feble. La magnanimitat és la virtut que ens empeny a anar sempre endavant, amb esperança i joia. Aquesta virtut ens la dóna l'Esperit Sant. És una gràcia, ha dit el papa, que hem de demanar constantment al Senyor. No podem deixar-nos emportar pel desànim. Al contrari, hem de ser d’estar animosos i demanar a Déu que no ens falti el goig i el desig.  Com més gran és el teu desig , més gran serà la joia. El cristià és un home, és una dona de desig: sempre desitjar més en el camí de la vida, ha conclòs el papa Francesc.

El dilema de la moral i la democràcia

La vicepresidenta del Govern d’Espanya, Soraya Saénz de Santamaría, ha advertit a la Generalitat que ha de "respectar" la decisió del Tribunal Constitucional de suspendre la declaració sobiranista del Parlament perquè, ha afegit, "ningú" està per sobre de la Constitució i la llei. Aquesta curta declaració amaga un dilema: la tensió entre la moral i la legitimitat. Dit d’una altra manera, ¿on es fonamenten moralment les decisions polítiques?. La democràcia justifica el procediment però ¿garanteix la moralitat?. Penso que les lleis, per més democràtiques, dialogades i consensuades que siguin tenen per sobre, sempre, la moral dels déus. Moral que pot ser religiosa o basada en l’humanisme laic, tan se val, moral en definitiva. Són aquests déus els que proporcionen als individus els referents morals per moure’s per la vida. Seran les persones les que, a través diàleg i l’acord, establiran la moral que ha d’ordenar la convivència i és la base del civisme.

Aquest moral dels déus, està per sobre les lleis i serveix per judicar les decisions polítiques i les normes legals. Amb la seva afirmació, la vicepresidenta del Govern d’Espanya sostrau la moral de l’àmbit polític i confia en la legitimitat democràtica com única raó per desautoritzar la decisió del Parlament català. No obstant, cal tornar a situar la moral cívica al bell mig d’aquest debat polític, perquè el dret a decidir, abans d’una tema polític, és una qüestió moral. El reconeixement d’aquest dret forma part del nucli de la moral cívica, ja que és consubstancial als individus i als pobles l’exercici de la seva sobirania en la construcció del seu futur. No hi ha cap drecera per esquivar aquesta qüestió. Dit d’una altra manera: la unitat d’Espanya no és un tema moral, sinó que hauria de ser el resultat d’una decisió política construïda a partir del reconeixement del dret moral dels pobles de decidir com i amb qui volen conviure. Per tot això, per damunt de la legitimitat democràtica ha d’haver-hi el reconeixement d’uns principis morals.

Lliureu-me de la supèrbia

En el pròleg a la seva Regla, sant Benet alerta d’un pecat molt freqüent en la nostra època: la supèrbia. En moltes ocasions les persones, davant les múltiples possibilitats que ens dóna els progressos de la ciència, la tècnica o del pensament modern, ens creiem que Déu ja no és necessari. L’individu modern considera sovint que pot prescindir de Déu perquè se sent que ell és Déu. Les potencialitats que la humanitat ha posat davant dels seus ulls la fa sentir molt poderosa i potent. Per això es confonen les coses i alguns individus arriben a manifestar-se com a nous creadors del món i albiren al nostre horitzó podem substituir al mateix Déu.

Aquesta realitat es manifesta de moltes maneres.  Algunes persones tenen la capacitat de fer-ho de manera més cultural, d’altres, amb menys capacitat creativa, mantenen unes fortes actituds de seguretat i prepotència que només s’expliquen per aquest sentiment d’autosuficiència. La Regla benedictina recull es aconsella prevenir-nos d’aquesta temptació. Ho diu amb les següent paraules “els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor que actua en ells” (preàmbul de la Regla 29). El mateix Crist fou sotmès a aquesta temptació pel mateix maligne. En el desert Jesús és temptat pel diable proposant-li creure’s autosuficient (Lc 4,5b).

La temptació és creure que es possible confiar només en un mateix sense tenir present a Déu. Buscar fora de Déu qualsevol resposta. La contundent reacció de Jesús és vàlida per nosaltres “no temptis el Senyor, el teu Déu”. ¿En quantes ocasions ens hem cregut que poden prescindir de Déu?. Amb perspicàcia sant Benet ens adverteix que per evitar aquesta temptació cal, en tothom moment, agrair a Déu la gràcia que ens a concedit a glòria d’Ell. Per això trobem en la regla (preàmbul de la Regla 31) les oportunes paraules de sant Pau “per la gràcia de Déu sóc el que sóc” (1C 15,10).  Nosaltres només som operadors de la seva gràcia. Som els seus instruments per fer evident al món el seu amor bondadós “el qui es gloria, que es gloriï en el Senyor” (2C 10,17).

L’acció política com a exemple de caritat

La celebració del dia d’Europa ha permès recordar l’obra del polític francès Robert Schuman. Aquest polític fou l’impulsor de la declaració del 29 de maig de 1950, coneguda com a Declaració Schuman, amb la qual es donà el tret de sortida per la construcció de la Unió Europea. La figura d’aquest estadista francès és un exemple de polític cristià compromès amb el seu temps i de persona que presentà el seu compromís polític com un resultat de la seva vida de fe. Tota la seva actuació pública fou un testimoniatge de com és possible santificar el servei polític.

El cardenal Jean-Louis Tauran ha escrit, explicant les causes del procés de beatificació d’aquest polític, que Robert Schuman  “és l'exemple mateix del catòlic la vocació va ser anunciar els valors evangèlics vivint, sense ostentació però amb una coherència que interpel·lava. La contemplació alimentava la seva acció i les seves iniciatives rebien de la seva fe una dimensió catòlica que la donava una visió àmplia a innovadora de les situacions”. Certament, Robert Schuman fou una persona entregada, per la seva motivació cristiana, a servir a la comunitat de forma desinteressada i amb perseverança. Les seves virtuts polítiques foren el respecte i el diàleg, i la comprensió del poder polític com a servei a les persones. 

Francesc alerta contra els eclesiàstics trepes

El papa Francesc s’ha trobat a l'Aula Pau VI amb 800 religioses de la Unió Internacional de les Superiors Generals que han estat reunides a Roma en assemblea plenària. Durant la seva intervenció ha reflexionat sobre el sentit cristià i eclesial de la vocació destacant que aquesta ha de moure’s en dues dimensions l’adoració i el servei, que sempre han d’anar unides. També ha insistit que la identitat religiosa ha de girar sobre tres pilars bàsics. El primer és l’obediència entesa "com escolta de la voluntat de Déu" acceptant que "passa a través de les mediacions humanes"; el segon és la pobresa com a "superació de tot egoisme en la lògica de l'Evangeli que ensenya a confiar en la Providència de Déu" una pobresa que s'aprèn "tocant la carn de Crist pobres, en els humils, en els pobres, en els malalts, en els nens ". El darrer pilar és la castedat que és un "carisma preciós que allarga la llibertat del do a Déu i als altres, amb la tendresa, la misericòrdia, la proximitat de Crist".

Han estat il·luminadores les paraules del papa Francesc sobre l’autoritat. Al parlar d’ella

ha subratllat que l’exercici d’autoritat és per estar al servei dels demés: "no hem d'oblidar mai que el veritable poder, a qualsevol nivell, és el servei, que té el seu vèrtex lluminós a la Creu". L'autoritat, ha aclarit el papa, cal exercitar sempre "acompanyant, comprenent, ajudant, estimant". I tot seguit ha advertit sobre "el dany que causen al Poble de Déu dels homes i dones d'Església que són trepes" que "fan servir al poble, l'Església, els germans i les germanes com a trampolí per als propis interessos i les ambicions personals". Valentes paraules del papa que pot ser cal interpretar-les en relació als imminents canvis en la cúria vaticana que segons algunes opinions comportaran un profunda remodelació de persones, responsabilitats i estructures.

Junts podem si compartim

El bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, va dir ahir en la inauguració de la reflexió “Les veus de l’església en temps de crisi” promoguda conjuntament per la Fundació Joan Maragall i Càrites, unes paraules sensates per sentir-nos esperançats en la sortida de l’actual crisi econòmica i financera. Reclamà adoptar solucions concretes fonamentades en la virtud del compartir. La paràbola del bon samarità és un exemple clar del que cal fer avui. Els verbs de la paràbola són una bona proposta d’actuació per tots nosaltres: “va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: -- Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,33-35). Tots són verbs actius que porten a la compassió envers a qui pateix. El bon samarità no es desentengué de la injustícia i ens senyà com la lluita per la justícia ha de ser activa i operativa. De forma semblant parlà sant Agustí quan afirmà “el cristià que dóna un tros de pa al que passa fam, realitza una obra de misericòrdia; però el qui la fa innecessària, i suprimeix las causes que donen origen a la injustícia lluita de manera molt més eficaç pel triomf pasqual”. Aquesta és la nostra responsabilitat.

Els cristians davant la injustícia hem de tenir aquestes actituds. Hem de ser compassius, misericordiosos, hem d’indignar-nos, discernir les bones soluciones i aplicar-les. Cal saber trobar en la perifèria de la societat, tal com proposà el papa Francesc, les noves i velles formes de pobresa, marginació i exclusió social. No podem ser-ne indiferents, perquè som portadors de l’esperança de salvació. Déu és compadí del dolor i de l’opressió de la humanitat: “He vist l'opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus sofriments; per això he baixat a alliberar-lo” (Ex 3,7-8). Hem de confiar que aquest gest de Déu no és en va perquè ens sentim acompanyats constantment per Ell. Podem experimentar el sentiment d’incapacitat o desànim davant dels immensos problemes de la societat, però no podem sentir-nos sols perquè Déu està amb nosaltres. Quan Moisés dubtà de les seves possibilitats si podria alliberar als israelites d’Egipte, Déu respongué “Jo sóc amb tu”(Ex 3,12). Des d’aquesta confiança els cristians, tal com proposà el bisbe Sebastià, hem d’acollir els pobres i ser agents d’una nova economia basada en el compartir i en el do.