Els alevites - I

Els alevites - I

7 juny 2013

La revolta a Turquia ha posat de manifest l’existència d’una minoria religiosa, els musulmans alevites, que es senten represaliats pel govern d’Ankara. Les cròniques periodístiques comenten que moltes de les persones presents en la plaça Taksim pertanyen a aquesta religió.  La seva protesta pot tenir varis motius. El primer, el règim d’Erdogan dóna suport a l’oposició sunnita al règim  de Bachar el Asad de Síria la religió del qual és musulmana alauita, branc de la tradició xiïta, amb la qual estan vinculats els alevites. Un altre motiu d’indignació dels alevites és la proposta de posar el nom del sultà Selim el Valent (1465-1520) a un no pont sobre el Bòsfor. Aquest sultà fou un enemic acèrrim dels chiites i dels alevís els quals va perseguí i masacrà a Anatòlia. Un altre motiu d’indignació, més compartit amb altres ciutadans turcs, és la poca qualitat democràtica del govern d’Erdogan. Així, darrera del conflicte actual a Turquia s’amaga també un conflicte religiós.

¿Qui són els musulmans alevites? Hi ha qui pensa que el nom d’aquesta corrent dels musulmans prové d‘Alī ibn Abī Tālib gendre i cossí del profeta Mahomma. Els noms Aleví i Alauita prové del terme àrab Alawi però, tot i tenir la mateixa etimologia, fan referència a grups religiosos diferents que tenen creences i pràctiques diferenciades. Els alauites són molt importants a Síria. Alguns lingüístiques tenen una altra interpretació etimològica per explicar l’origen d’aquest grup religiós. Proposen que el terme aleví deriva dels mots Halay o Hilay que en kurd vol dir “punta de la flama de foc” o del terme Aley que en turc vol dir flama.

Els creients alevites poden oscil·lar entre el 20 i el 30% de la població turca (entre 14-21 milions de persones). A Turquía la població aleví es concentra a Anatòlia oriental i a la costa del mar Egeu; igualment hi ha importants comunitats a Estambul reunides en el barri de Gazi Osmanpasha. També estan presents a Iran (uns 3 milions), al Turkmenistán. A l’Irak hi ha mig milió de alevites d’origen turc.

L'alévisme està vinculat al xiïsme duodécimam a través del cinquè imam (Dja'far al-sadiq) i al filòsof i místic persa Hajji Bektash Veli (1209-1271) fundador de la corrent bektachi dins dels alevites a qui la genealogía mítica el relaciona també al cinquè imam. Aquesta confraria alevita jugà un paper important en l'islamització de l’Anatòlia i dels Balkans. El semah, sema en turc, cerimònia religiosa dels alevies bektachi, ha estat classificat com a patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO.

Les creences alevites no estan massa  definides perquè no hi ha cap autoritat que les unifiqui. La seva fe es transmet oralment i és poc coneguda fora d’aquesta religió. Cada comunitat alevita té la seva pròpia dinàmica que introdueix una gran diversitat d’interpretacions sobre els elements bàsics d’aquesta religió. Les creences comunes dels alevites està reunida en els buyruk que són el compendi d’escrits i diàlegs recopilats pel sheij sufí Safi al-Din (escrit també amb la grafia Safioddín Ardabil), per Ya‘far as Sádiq sisè imam dels xiïtes el qual és seguit pels xiïtes duodecimams i altres erudits. 

Maten el meu paisatge

Les persones som també el que el nostre paisatge és. Sóc barceloní i tinc suficients anys per adonar-me com s’ha transformat el paisatge que m’ha anat acompanyant mentre em feia adult. Alguns d’aquests canvis eren necessaris com a resultat d’una encertada planificació urbana orientada a fer millor l’espai ciutadà comú. Però hi ha altres canvis que no tenen altra justificació més enllà d’una afany de lucre, d’una voluntat especuladora o d’emparar negocis de dubtosa fiscalitat. Escric tot això commocionat al saber el proper tancament de la llibreria de vell Canuda al carrer del mateix nom o la progressiva degradació de les galeries Maldà, la desaparició de la llibreria Jaimes, el possible tancament de la pastisseria la Colmena a la plaça de l’Àngel o de les pressions que té per marxar la veïna cereria Subirà del carrer Llibreteria. Tots aquests indrets, com tant d’altres, formen part del meu paisatge, no així les botigues de moda o de souvenirs de tres al quarto que s’estan instal•lant en el centre de la ciutat i que l’empobreixen, la degraden culturalment i la homogeneïtzen amb la globalització que ens envolta. 

La globalització cultural i comercial fa que el centre de la meva ciutat hi ha las mateixes botigues que qualsevol altra capital turística europea. Es pensa que així els nostres visitants es troben, una mica com a casa. Però el cert és que el preu d’aquesta amabilitat vers als turistes, com no pot ser d’una altra manera, comporta la degradació cultural de la diversitat de l’oferta comercial i la pèrdua d’establiments històrics que havien fornit al comerç barceloní d’una personalitat pròpia. No podem aplicar en aquesta situació el sentit de la dit a “no cal matar tot el que és gras” perquè si ho fem perdem també una part de la nostre identitat. Em resisteixo que la voracitat dels mercaders o l’afany d’alguns espavilats comerciants estrangers que troben en els nous negocis maneres ràpides de treure un ràpid rendiment els seus diners; tot això destrueix el paisatge que m’ha fet sentir orgullós de la meva ciutat. Ara, sincerament, sento vergonya en passejar pel centre de la ciutat. No hem reconec entre unes botigues que atabalen, que proposen una estètica de curta volada, que usen uns materials que no resisteixen una temporada i que uniformitza la moda. Em trobo com a foraster entre unes Rambles convertides en un “todo cien” i un gran centre comercial que té com a base d’operacions els emblemàtics carrers de Ciutat Vella. ¿Què s’ha fet del nostre orgull barceloní? ¿es pot aturar això?.

Corrupció, hipocresia i adulació, perills eclesials

Nou missatge del papa Francesc en la seva missa diària. Aquest cop contra els hipòcrites i aduladors. Sembla una avís per navegants en moments d’aigües turbulentes. Fa dos dies el mateix papa advertia del perill dels corruptes eclesials, ahir la seva preocupació es centrava en els hipòcrites i aduladors com a manera de ser dels corruptes. Tot sembla anar dirigit contra unes persones situades en els entorns dels poders eclesials i que han fet la seva carrera sota l’ombra del poder curial. Els sermons matinals del papa Francesc facilita que les persones que l’escolten o llegeixen puguin treure’n conclusions per analogia, més enllà del sentit evangèlic de les paraules textuals. Per exemple, quan el papa parla de que els cristians no han de ser social o políticament correctes, com els hipòcrites, sinó que han de guiar-se per la veritat de l’Evangeli està afirmant dues coses. Una crítica general als hipòcrites i una defensa de la força de la Bona Nova com a guia vital pel comportaments dels cristians.

De nou l’interès papal es centra en els corruptes i, segons digué dies passats, aquests estan presents dins de l’Església catòlica. “El llenguatge de la corrupció és la hipocresia” afirmà el papa Francesc; els hipòcrites acostumen a fer el que feren els fariseus i herodians en relació al tribut al César “volien fer caure a Jesús en una trampa”. Per analogia, hom pot preguntar-se; ¿qui vol fer caure al papa Francesc en una trampa?. Aquelles persones que “tracten de mostrar-se com a amics" però tot és fals perquè, va dir el papa, "ells no estimen la veritat, sinó solament a si mateixos, i així tracten d'enganyar, d'involucrar als altres en el seu engany, en la seva mentida. Tenen un cor mentider, no poden dir la veritat”

El papa Francesc augmentà la gravetat de les seves paraules des d’una lectura basada en l’analogia quan advertí que aquests hipòcrites poden ser amables avui i traïdors demà.  Per això advertí que els hipòcrites i aduladors empren un “llenguatge persuasiu” amb la pretensió de fer caure en “l’error i la mentida” i sovint fan servir la ironia. El que avui s'apropen a Jesús, en l’episodi del tribut del Cèsar,  i "semblen tan amables en el llenguatge, són els mateixos que aniran la nit del dijous, per portar-ho a l'Hort de les Oliveres, i el divendres el portaran a Pilat". En canvi, Jesús demana exactament el contrari als seus seguidors un llenguatge de "si, sí, no, no", una "paraula de debò i amb amor". Finalment, el papa Francesc advertí que les persones han de ser fortes per vèncer una "certa debilitat interior", estimulada per la "vanitat", la qual permet que "ens agrada que diguin coses bones sobre nosaltres". Això "ho saben els corruptes" i "amb aquest llenguatge tracten d'afeblir-nos". Dures i contundents paraules del papa Francesc que, més que un simple comentari a un text evangèlic, dóna la impressió de ser una clara advertència contra algunes persones en concret. Es d’esperar que aquestes clares paraules vagin acompanyades de decisions de govern també clares.

Pecadors, corruptes i sants

El papa Francesc continua en la seva línia de reflexionar sobre les interioritats de l’Església catòlica i ha reiterat la seva crítica als problemes derivats de comportaments eclesials incorrectes. Aquest cop ha parlat, en els seva homilia matinal, de la santedat, el  pecat i la corrupció eclesial. Diu que a l’església hi ha tres models de cristians “els pecadors, els corruptes i els sants".

Amb un to, amb un punt de fina ironia, afirmà que no volia parlar dels pecadors perquè tothom té un punt de pecador. Aquesta condició justifica la necessitat de l’atenció espiritual per superar el pecat personal. El papa Francesc s’ha centrat més en identificar aquelles persones que se senten tan fortes que prescindeixen de l’amor de Déu. Aquesta és, precisament, la seva diferència amb els pecadors. Mentre aquests reconeixen els seus pecats i es posen a redós de Déu per aconseguir el seu perdó, els corruptes són tan autosuficients que prescindeixen de l’amor de Déu. No deixa de sorprendre que el papa Francesc consideri que hi ha cristians corruptes i ha fet servir l’expressió de que “en les comunitats cristianes els corruptes només pensen en el seu propi grup”. Entre ells es diuen “és un dels nostres, però en realitat només busquen només pensen en ells mateixos”. Això és un perill, ha dit el papa, “quant de mal fan els corruptes a la comunitat cristiana”.

La santedat és el camí. Els sants són “els que obeeixen al Senyor, els que adoren al Senyor” Són els sants a l'Església. De la mateixa manera que els corruptes fan tant de mal a l'Església, els sants fan molt de Fan bé. Dels corruptes, l'apòstol Joan digué que eren l'anticrist que estan al mig nostre”A l’acabar la seva homilia el papa ha demanat “ser pecadors, però no corruptes”. Crec que les paraules del papa acusant d’haver-hi corruptes dins de l’Església poden tenir vàries interpretacions, però segur que el seu ús no té una funció impostada de retòrica, sinó que tenen uns destinataris concrets, potser algunes persones que es poden sentir inquietes pels propers canvis en la cúria eclesial. El temps ho aclarirà.

Erica Abidal

He intentat comprendre les raons esportives que han motivat a la junta directiva del F.C. Barcelona ha no renovar a Eric Abidal. He llegit algunes valoracions i he escoltat algunes opinions que m’han ajudat a entendre de manera positiva el que és una simple decisió esportiva. Des d’aquesta perspectiva la decisió és correcta. Sembla que els arguments donats busquen el bé del jugador i li faciliten el seu futur professional. Ara bé, la meva pregunta és si alhora de prendre aquesta decisió ¿la directiva del F.C. Barcelona s’havia de guiar, únicament per un criteri esportiu?. Crec que no. Per això, malgrat el que he dit abans, estic en total desacord amb la decisió adoptada per aquesta junta directiva de no renovar a Erica Abidal.

Si realment el F.C. Barcelona és més que un club, això implica que en el moment de la seva presa de decisions s’han de ponderar altres qüestions que les simplement esportives. Els sentiments i les emocions també formen part del patrimoni d’aquest gran club. El cas d’Abidal és una d’aquestes situacions. Moltes persones havien establert amb aquest jugador un vincle afectiu perquè la seva actitud connectava amb les virtuts anhelades com a bàsiques en una societat humanitzada. Erica Abidal s’havia esforçat per vèncer una greu malaltia per tal de poder retornar a la seva activitat professional, jugar el futbol i allí on el seu cor li demanava perquè es sentia estimat per la massa social blaugrana. Molta gent barcelonista valorà l’esforç d’Abidal com un exemple d’abnegació i sacrifici extraordinari, testimoni de referència positiva per a molts joves i nens. Però tot això ha estat aigualit quan, un cop podia tornar a jugar, el F.C. Barcelona li diu que no és apte. En això fonamento el meu desacord.

Negant-li la renovació desvirtuen la seva virtut i qüestionen el valor pedagògic del seu esforç. El seu testimoni de vida no és valorat per la directiva del F.C. Barcelona. No el volen, com es desprèn de les raons no explicitades donades pels responsables tècnics del club, perquè no és útil pel futbol competitiu. Però no és això, el que calia haver valorat en el cas de l’Erica Abidal. El que comptava és el que el seu testimoni servia per anar per la vida amb el cap ben alt i mostrar que el sacrifici, la superació i l’esforç tenen sentit, no només per curar-se individualment, sinó per vindicar uns valors que encara donen sentit a la vida.

Crec

Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.

No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estam força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió -proclamació de la identitat cristiana amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

La raó de la meva esperança

El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). No tinc masses ocasions d’expressar públicament la intimitat de la meva fe. Fa dies ho vaig fer acompanyat pels meus amics Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Josep Miró i Ardèvol, i Francesc Torralba. Som cinc laics que a través d’uns articles a La Vanguardia hem fet públic el nostre compromís professional, polític i social partint d’experiències eclesials diverses. Ho férem perquè voliem compartir amb altres cristians i davant la societat com vivim, des de la nostra dimensió de laics la participació i la pertinença a l’Església catòlica. Tots cinc junts hem fet públic que ens sentim església i que, tot i les particularitats de cadascú, tenim en comú moltes més coses que les poques que ens separen. Aquest és el nostre testimoniatge cristià.

En aquella ocasió vaig manifestà que volia compartir allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat cristià es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.