Erica Abidal

He intentat comprendre les raons esportives que han motivat a la junta directiva del F.C. Barcelona ha no renovar a Eric Abidal. He llegit algunes valoracions i he escoltat algunes opinions que m’han ajudat a entendre de manera positiva el que és una simple decisió esportiva. Des d’aquesta perspectiva la decisió és correcta. Sembla que els arguments donats busquen el bé del jugador i li faciliten el seu futur professional. Ara bé, la meva pregunta és si alhora de prendre aquesta decisió ¿la directiva del F.C. Barcelona s’havia de guiar, únicament per un criteri esportiu?. Crec que no. Per això, malgrat el que he dit abans, estic en total desacord amb la decisió adoptada per aquesta junta directiva de no renovar a Erica Abidal.

Si realment el F.C. Barcelona és més que un club, això implica que en el moment de la seva presa de decisions s’han de ponderar altres qüestions que les simplement esportives. Els sentiments i les emocions també formen part del patrimoni d’aquest gran club. El cas d’Abidal és una d’aquestes situacions. Moltes persones havien establert amb aquest jugador un vincle afectiu perquè la seva actitud connectava amb les virtuts anhelades com a bàsiques en una societat humanitzada. Erica Abidal s’havia esforçat per vèncer una greu malaltia per tal de poder retornar a la seva activitat professional, jugar el futbol i allí on el seu cor li demanava perquè es sentia estimat per la massa social blaugrana. Molta gent barcelonista valorà l’esforç d’Abidal com un exemple d’abnegació i sacrifici extraordinari, testimoni de referència positiva per a molts joves i nens. Però tot això ha estat aigualit quan, un cop podia tornar a jugar, el F.C. Barcelona li diu que no és apte. En això fonamento el meu desacord.

Negant-li la renovació desvirtuen la seva virtut i qüestionen el valor pedagògic del seu esforç. El seu testimoni de vida no és valorat per la directiva del F.C. Barcelona. No el volen, com es desprèn de les raons no explicitades donades pels responsables tècnics del club, perquè no és útil pel futbol competitiu. Però no és això, el que calia haver valorat en el cas de l’Erica Abidal. El que comptava és el que el seu testimoni servia per anar per la vida amb el cap ben alt i mostrar que el sacrifici, la superació i l’esforç tenen sentit, no només per curar-se individualment, sinó per vindicar uns valors que encara donen sentit a la vida.