La felicitat, ara i aquí

Voltaire afirmà, en plena irrupció de la Il·lustració, “el Paradís està on jo estic”. Aquesta rotunda afirmació canvià la perspectiva dominant, fins i tot en forma hegemònica, fins el segle XVIII a Europa. Les esglésies no tenien l’exclusivitat del Paradís i aquest podria estar a la terra. Abans del pensament modern el cristianisme havia transmès que la felicitat estava associada a un paradís situat en el més enllà. En uns temps pervenir. Mentrestant, la realitat era una trànsit per una futura glòria a la qual s’hi arribaria, o no, segons els mèrits fets a la terra. L’apel·lació a la felicitat en el més enllà podia apaivagar el dolor del moment perquè el que s’obtindria superaria, en escreix les penúries del present.

El pensament modern contribuí a capgirar la comprensió teològica del Paradís com a meta futurible dels infortunis de la història i de les biografies personals. És cert que a partir de l’afirmació de Voltaire sorgiren propostes hostils a la mateixa concepció religiosa de la felicitat, però també ajudà a purificar el cristianisme de les comprensions de la fe excessivament complaents amb l’ordre establert. Gràcies a comprendre que el Paradís està també a la terra, la idea de cel on la felicitat estaria en mans de justos passaria a tenir noves formulacions més comprensibles a la cultura moderna. Resulta especialment urgent saber parlar de la felicitat des del cristianisme amb conceptes renovades i més propers a l’experiència de les persones. És necessari comprendre i explicar de forma entenedora que l’experiència de fe porta a la felicitat, sense que això impliqui renunciar a viure-la ara i aquí.

Silenci de Déu sobre el món

La presència dels cristians en el món i el seu compromís amb la societat secular ha de basar-se en la presència i participació en les institucions d’aquesta, les anomenades estructures de mediació, així foren qualificades pel concili. No obstant, la participació dels cristians en les estructures de mediació no pot fer-se de forma acrítica. Guiat per la pròpia experiència personal penso que cal revisar els encerts i les deficiències d’aquest model. La comunitat cristiana ha de recuperar algunes de les dimensions oblidades del model de mediació i superar algunes de les seves limitacions pràctiques.

Cal assumir, entre altres coses, que al darrera de determinats relats sobre la mediació de les institucions per tal de realitzar la caritat política, existeixen importants deficiències o limitacions justificades per algunes visions teològiques profundament secularitzades. Aquesta teologia s’ha quedat curta en la mesura que ha permès la total autonomia de la ciutat secular al marge de l’experiència religiosa. A la pràctica s’ha produït un dualisme justificat per un cos doctrinal segons el qual ni la teologia ni Déu tenen competències ni interès per la política, la ciència i la tecnologia. La qual cosa ha afavorit una comprensió de la fe que parla del silenci de Déu sobre el món.

Biel, el meu net

Avui ha nascut el meu primer net. L’emoció és immensa. Tinc tota l’ànima plena d’emocions. Tal com vaig fer en el naixement del meu primer fill, en Pau, deixo per escrit els meus sentiments davant d’aquest fet. Biel has nascut avui, el 5 de setembre del 2013 a les 8,53 quan el sol començava a il·luminar la teva ciutat, Barcelona. Siguis un home d’aquesta terra, però sense perdre de vista que també ets ciutadà del món. Això t’obre la mirada a entendre que les persones no estem soles i que un lligam de fraternitat ens uneix. Fes honor al teu nom. Biel, a més de tenir una pronuncia sonora i agradable, el nom és la simplificació de Gabriel un sant Arcàngel. M’agradaria que fossis un home de fe profunda, però ja se sap que els camins del Senyor són inescrutables. Deixa’t emportar per l’esperit i ja sentiràs la seva crida si estàs atent.

No et preocupis massa de les coses materials, el just per no passar penúries però no ho facis de forma obsessiva. Cerca allò que de debò ens fa persones lliures, humanes, alegres i felices. Estima. Estima en tota la teva força. Fes el bé i procura ajudar a les persones que es troben passant mals moments. Porta la pau on hi hagi tensió i odi. Sigues sensible a la bellesa que cada dia la vida et proporciona en els petits detalls. No renunciïs a emocionar-te davant una posta de sol o a plorar quan sentis el sofriment dels demés com a propi. Fes el teu camí en llibertat, sense més condicionants que la rectitud de la teva consciència. Si ho fas, no estaràs sol. 

Avança per la vida fent el bé. Obre els ulls a tot allò que et permeti créixer. Tens uns pares meravellosos que t’han dut al món perquè t’estimen. En dono fe perquè he vist com et parlaven i et cuidaven amorosament des del primer dia de la gestació. No hi havia dia que no rebessis les seves carícies que segur que tu notaves complaent a través de la panxa de la mare. 

Has vingut el món en un moment difícil. Vivim en una societat desmanegada on tot està qüestionat i moltes persones se’ls ha robat l’esperança. Ara hi ha una il·lusió col·lectiva pel futur del teu país, Catalunya; però també hi ha molta preocupació per la gent que no té feina o que veu perillar els ingressos que necessita per viure dignament. Has vingut al món en una societat plural i diversa, democràtica i lliure, respectuosa i amable; defensa aquestes virtuts tan necessàries per la convivència. No hi ha res millor per viure que sentir-nos lliures, respectats i estimats. Fes de tot això el teu combat per defensar la vida, la teva i la de tots. No hi ha res més feliç que el poder anar a dormir cada dia sentint-te en pau en tu mateix.

Biel, que tinguis una vida plena de felicitat i sàpigues donar-la als demés. Que estimis i et deixis estimar. Sàpigues que, a més dels àngels del cel, tens uns pares, en Pau i la Lydia, que t’han estimat des del primer moment i et cuidaran perquè no hagi res que et faci mal. A la segons línia tens les tietes, les àvies,  l’avi i la seva companya que estarem per tot allò que faci falta junt amb l’ampli estol de parents i amics que vetllaran perquè la vida et sigui al màxim de profitosa. 

Monjos

Ahir, mentre es celebraven els 25 anys de professió monàstica d’un monjo de Santa Maria de Montserrat s’anuncià que el proper diumenge un altre monjo farà la seva professió monàstica. He pensat, a partir de contemplar aquests esdeveniments el valor de la vida monàstica avui i, de forma particular, quin sentit pot aportar a la societat contemporània. Així, de forma immediata, m'han vingut al cap alguns mots: estabilitat, compromís, comunitat, convivència, recerca de Déu, temps, espai, silenci, pregària, espiritualitat, amor, donació, humilitat, pobresa, servei, alegria i felicitat. Ben segur que, des d'altres mirades experencials, podrien sortir diferents mots significants per moltes altres persones. Però per a mi, aquests són els que tenen valor i aporten sentit a les persones del meu temps. Evidentment, també hi ha uns significats cristians que ho il.luminen tot, però considero que la vida cenobítica projecte a la societat un univers de virtuts que vana més enllà del camp de l’experiència creient.

La vida monàstica presenta a la societat contemporània la possibilitat de viure en una comunitat guiada pel desig de ser bones persones, plenes de saviesa i amb una vida interior que és font de pau i felicitat. No està malament, especialment per un temps de recerca permanent de propostes que portin sentit. Una comunitat monàsica hauria de ser un exemple de virtud cívica perquè en ella s'integren persones que s'estimen des da a grstuitat del servei. Reivindico l’espai que la vida monàstica té dins de la societat postsecular perquè les persones estan encara en procés de recerca de grans referents espirituals i humans. Per això l’èxit de pel·lícules com El gran silenci o De deus i homes. En totes dues l’experiència monàstica és un fil conductor del relat cinematogràfic.

La vida monàstica no ho és tot, ni molt menys. Però és una opció concreta de la qual un individu pot aprendre a organitzar la seva pròpia vida. No cal ser un creient convençut per comprendre que els valors viscuts en els cenobis són valors universals. Com diu al final la regla de Sant Benet totes les seves normes són un camí i en cap moment pretenen ser tota la pràctica de la perfecció. Però, com diu Sant Benet “hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica”. De la vida monàstica es poden aprendre una honestedat de costums que podem ser molt útils per fer més humana la vida en aquest món. 

Ignasi M. Fossas

El dia 3 de setembre, festivitat del papa i monjo sant Gregori el Gran,  ha estat la festa del jubileu monàstic del pare Ignasi M. Fossas, actual prior del monestir de Santa Maria de Montserrat. En concret, ha celebrat 25 anys de professió monàstica. Per això, durant la missa conventual, el pare Fossas ha renovat els seus vots monàstics. Aquesta circumstància és una gran festa per la comunitat monàstica benedictina de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a la fidelitat, constància i estabilitat de persones com el seu prior, aquest monestir ha esdevingut un referent a Catalunya i per la catolicitat de l’Església. La història d’aquesta comunitat ha estat forjada per la vida de pregària i de treball d’homes que, durant quasi bé mil anys, han estat testimonis vius de fe.

Conec al pare Ignasi M. des de fa molts anys. Els moments més intensos fou quan ell i jo coincidirem a la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat, jo primer com a vocal i després com a president i ell com a pare majordom del monestir. Plegats visquérem diferents esdeveniments que ajudaren a forçar una relació profunda i entranyable amistat. Durant aquests anys haguérem d’afrontar els problemes derivats d’unes greus esllavissades que provocaren un gran enrenou i que, una d’elles causà la mort de dues persones que treballaven per millorar la seguretat de la muntanya. En ocasió d’aquests fets vaig tenir l’oportunitat de descobrir el gran nivell humana del pare Ignasi M. i saber que aquesta dimensió provenia de la seva dimensió d’home de fe i de vocació monàstica. Actitud, que com ha dit el pare Abat Josep Maria en la homilia de la festivitat, és la voluntat del pare Ignasi de ser servidor dels servidors dels homes per lloar a Déu.

Amb el pare Ignasi M. he parlat molt del sentit i del valor que la fe aporta a les persones. No sempre hem coincidit plenament en els nostres punts de vista, però sempre he admirat la fermesa de les seves conviccions i la profunditat de la seva experiència religiosa. És un referent personal que m'ha ajudat a mantenir-me en el meu camí de cercar Déu quan es deixa trobar. Crec que alguna de les seves pregàries nocturnes després de Completes al peu de la Mare de Déu de Montserrat ha obrat en favor de la meva fe, sempre en estat de recerca de l’experiència de Jesús. El silenci, el temps, l’espai, la comunicació, la seva capacitat docent i les relacions humanes són dimensions que el pare Ignasi M. Fossas exerceix amb l’exquisida pulcritud pròpia del monestir de Santa Maria de Montserrat. Gràcies a les seves virtuts, com els seus coneixements adquirits a base d’un seriós aprenentatge a l’escola de negocis IESE, gestionà amb encert i intel·ligència el llegat dels qui iniciaren la represa del santuari i del monestir després de les tràgiques inundacions de l’any 2000. Foren anys difícils, molt complicats, però que els monjos i laics responsables de la gestió de l’activitat associada al santuari ho feren amb encert. Un cop superat els primers anys ens els quals s’hagué de refer allò que s’havia destrossat  fou necessari  consolidar l’obra feta, donar-li continuïtat i assumir nous reptes. En aquesta tasca és on el pare Fosses exercí, crec que amb visió i encert, la seva responsabilitat de majordom del monestir.

Ignasi moltes felicitats per aquests 25 anys. Prego al Senyor, aquest Déu que cerquem, tu des del silenci actiu i del treball monacal i jo des del món secular desmanegat, ens ajudi i pugui fer més que nosaltres com humils agents, com dius tu, de la Parusia. Prego perquè el teu testimoni com a monjo al servei de la Mare de Déu sigui un exemple per altres persones que vulguin explorar aquesta opció de vida cristiana. Finalment, prego per la comunitat que t’acull i que tu has escollit com la teva família, perquè sigui perseverant en el seu compromís cristià. Penso que Déu, escoltarà aquesta petita pregària i sinó, com també dius sovint, Kyrie Eleison. 

Les burques sota sospita

Una de les notícies de l’estiu ha estat la instrucció donada a la policia catalana de censar les persones que vagin amb burca per llocs públics. El cert és que els Mossos d'Esquadra des de fas temps segueixen de molt de prop l'aparició de nicabs i burques a Catalunya, perquè se'ls considera indicadors de l'expansió de la doctrina salafista. La qual es considera preludi sempre d’actituds que es poden radicalitzar a pitjor. Per a la policia catalana, «la detecció en un municipi d'un augment de les dones que porten el nicab o el burca» forma part dels «indicadors per detectar una visió salafista de l'islam».

És cert que el rigor salafista, portat al seu extrem, suposa un risc de fractura social, ja que predica l'aïllament dels col·lectius musulmans de la resta de la societat. I també és cert que part de la radicalització política de l’Islam busca els seus adeptes dels sectors fonamentalistes. Però l’estratègia a seguir per combatre aquesta deriva no ha de ser únicament policial, sinó bàsicament política i evitar escampar als quatre vents les lògiques mesures de prevenció que podem, i han de fer, les forces de seguretat. Cal actuar amb prudència, discreció i fermesa. Sabent que es tracta d’un tema on la reserva sempre és bona consellera. Com també ho és l’astúcia i molta més de la que sembla. Doncs els jihadistes, per tal d’acomplir els seus propòsits, dominen l’art de la dissimulació taqiyya, actitud permesa per l’Islam que consisteix en amagar les creences i pràctiques religioses a fi d’aconseguir uns propòsits religiosos superiors. Per això, quan ulls més oberts millor. Però aquesta no és l’únic camí que cal seguir. Perquè la criminalització mai és bona consellera per ningú.

Les necessàries preguntes que han de trobar una resposta política adequada haurien d’anar cap una altra direcció. Per exemple, cal procurar saber ¿per què el rigor salafista guanya adeptes entre els catalans musulmans en els darrers anys?, ¿per què a la comunitat musulmana hi ha persones que no s’identifiquen amb les propostes culturals occidentals?, ¿per què a Catalunya hi ha tants predicadors de l’Islam desarrelats de la realitat del nostre país?, ¿per què molts imams provenen de països fonamentalistes? ¿per què encara les comunitats musulmanes han de pregar en llocs poc aptes pel culte? ¿per què la ciutat de Barcelona no té encara una mesquita homologable a les existents a altres capitals europees? ¿per què cada cop que una comunitat musulmana intenta construir una mesquita es genera una oposició frontal? Les inadequades respostes a aquestes preguntes creen unes condicions òptimes on abonar amb èxit les paraules i les propostes del rigor fonamentalista. És en aquesta direcció on cal actuar i saber explicar a la població el que s’està fent per trobar les respostes polítiques.

Pietro Parolin

Vaig tenir l’oportunitat conèixer a monsenyor Pietro Parolin, en aquells moments amb una altíssima responsabilitat a la Secretaria d’Estat del Vaticà, en unes circumstàncies ben especials. Feia poc que s’havia produït un canvi en el govern de la Generalitat presidit per Pasqual Maragall. En ocasió d’aquest canvi vaig ser nomenat director general d’Afers Religiosos. Poc dies després, una persona m’informà que pocs mesos abans s’havia donat una topada desafortunada, o un mal entès, entre un membre de l’anterior Govern amb algunes autoritats vaticanes, entre les quals hi havia monsenyor Parolin. Fruit d’això aquest tenia la sensació que el Govern de la Generalitat era poc sensible o curós amb la tradició catòlica. Circumstància que venia agreujada per alguns informes que alguns catòlics observants feien arribar constantment al Vaticà acusant als governants catalans, en general, de propiciar lleis i pràctiques contràries a la moral catòlica.

Per tal de desfer aquest enredo vaig proposar al conseller de Presidència, aleshores en Joaquim Nadal, d’anar a Roma i visitar a monsenyor Parolin per aclarir la situació a Catalunya i explicar-li que l’actitud del Govern vers els catòlics era d’entesa i de bona col·laboració, i que així seria en el futur. Ràpidament en Quim Nadal entengué la importància d’aquesta gestió i em digué que anéssim quans abans millor. Gràcies a les bones i encertades gestions d’alguns catalans, aleshores persones actives en el Vaticà, aconseguí organitzar ben aviat una audiència del conseller Nadal amb monsenyor Parolin a la qual tingué l’oportunitat d’assistir.

La trobada fou molt cordial i ràpidament monsenyor Parolin i el conseller Nadal s’entengueren i establiren una sincera comunicació. El conseller, a l’acabar em comentà que tenia la sensació d’haver estat amb una persona que resumia tota la saviesa i finor de la diplomàcia vaticana. He de reconèixer que monsenyor Parolin estigué, en tot moment, molt atent i receptiu per conèixer la realitat catalana i la seva singularitat nacional. Comprengué ràpidament que a Catalunya les relacions entre els diferents governs de la Generalitat amb l’Església catòlica havien estat sempre excel·lents i que aquests governs sabien que la tradició catòlica formava part de la mateixa identitat catalana i que ningú volia renunciar a aquest fet.

També es parlaren d’altres temes que, per prudència i oportunitat, foren omesos en una posterior roda de premsa, encara que els periodistes preguntaren insistentment per ells. El tracte dispensat per monsenyor Parolin fou exquisit i acollidor amb tot el que se li anava explicant. La seva actitud receptiva permeté al conseller esplaiar-se sobre la realitat catalana i alguns dels problemes que el govern tenia, entre els quals hi havia un litigi que s’havia plantejat recentment. Els assistents a la trobada tinguérem la sensació de que ens trobàvem davant d’una gran personalitat que resumia a la perfecció l’estil de fer secular de la Secretaria d’Estat. A l’acabar, i com a mostra d’afecta, ens regalà un exemplar d’una recent encíclica de Joan Pau II. Quan vaig tornar a Roma, uns anys després, per continuar resolent alguns dels temes que havien quedats oberts en aquesta entrevista, monsenyor Parolin ja havia estat nomenat nunci.