Voltaire afirmà, en plena irrupció de la Il·lustració, “el Paradís està on jo estic”. Aquesta
rotunda afirmació canvià la perspectiva dominant, fins i tot en forma
hegemònica, fins el segle XVIII a Europa. Les esglésies no tenien
l’exclusivitat del Paradís i aquest podria estar a la terra. Abans del
pensament modern el cristianisme havia transmès que la felicitat estava
associada a un paradís situat en el més enllà. En uns temps pervenir.
Mentrestant, la realitat era una trànsit per una futura glòria a la qual s’hi
arribaria, o no, segons els mèrits fets a la terra. L’apel·lació a la felicitat
en el més enllà podia apaivagar el dolor del moment perquè el que s’obtindria
superaria, en escreix les penúries del present.
El pensament modern contribuí a capgirar la comprensió teològica del
Paradís com a meta futurible dels infortunis de la història i de les biografies
personals. És cert que a partir de l’afirmació de Voltaire sorgiren propostes
hostils a la mateixa concepció religiosa de la felicitat, però també ajudà a
purificar el cristianisme de les comprensions de la fe excessivament complaents
amb l’ordre establert. Gràcies a comprendre que el Paradís està també a la
terra, la idea de cel on la felicitat estaria en mans de justos passaria a
tenir noves formulacions més comprensibles a la cultura moderna. Resulta
especialment urgent saber parlar de la felicitat des del cristianisme amb
conceptes renovades i més propers a l’experiència de les persones. És necessari
comprendre i explicar de forma entenedora que l’experiència de fe porta a la
felicitat, sense que això impliqui renunciar a viure-la ara i aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada