Crec en la resurrecció

El tema de la resurrecció forma part del nucli essencial de les creences dels cristians. Sense ella, la creu de Jesús, el Crist, no tindria sentit. En el Nou Testament, el text més primitiu que es conserva fe referència a la confessió de la resurrecció com a motivació de la fe. Aquesta fou l’experiència que transformà els jueus deixebles de Jesús en cristians. El papa Francesc en la seva catequesi dels dimecres ha parlat del sentit de la resurrecció i perquè els cristians afirmem “crec en la resurrecció de la carn”. El papa constata de que “es tracta d'una veritat que no és senzilla i gens òbvia, perquè, vivint immersos en aquest món, no és fàcil comprendre la realitat futura”. Per comprendre el seu sentit cal fer-ho vinculant la nostra resurrecció està estretament a la resurrecció de Jesús. “El fet que Ell estigui ressuscitat és la prova que hi ha la resurrecció dels morts”. Aquesta fou l’experiència que tingueren els jueus  seguidors de Jesús. Per això, si Ell ha ressuscitat així nosaltres també ressuscitarem .

La resurrecció dels morts està inscrita en la tradició bíblica. El profeta Ezequiel relata que una visió on contempla els sepulcres dels deportats que es tornen a obrir i els ossos secs que reviuen gràcies a l'acció d'un esperit vivificant que es el Déu aliberador. Aquesta visió expressa l'esperança en la futura "resurrecció d'Israel", és a dir en el renaixement del poble derrotat i humiliat ( cf. Ez 37,1-14 ). Resurrecció i alliberament van estretament units. El Déu fidel a l’aliança es projecte en el Jesús del Nou Testament i associa aquesta resurrecció a la seva persona: “Jo sóc la Resurrecció i la Vida " (Jn 11,25). L’esperança cristiana es fonamenta en la idea que Jesús ressuscitarà en l'últim dia a tots els que hagin cregut en Ell. Aquesta espera és la font i la raó de l’esperança dels cristians. El papa Francesc digué que “si aconseguim tenir més present aquesta realitat, estarem menys cansats en el nostre dia a dia, menys presoners de l'efímer i més disposats a caminar amb cor misericordiós en la via de la salvació”.

Francesc es preguntà directament ¿què significa ressuscitar, la resurrecció, la resurrecció de tots nosaltres?”. La seva resposta fou precisa. La resurrecció “succeirà en l'últim dia, al final del món, per obra de l'omnipotència de Déu, que restituirà la vida al nostre cos reunint amb l'ànima, per la resurrecció de Jesús. Aquesta és l'explicació fonamental : perquè Jesús va ressuscitar, nosaltres ressuscitarem. Tenim esperança en la resurrecció perquè Ell ens ha obert la porta, ens ha obert la porta a la resurrecció. Aquesta transformació d'espera, en camí a la resurrecció, aquesta transfiguració del nostre cos es prepara en aquesta vida mitjançant la trobada amb Crist Ressuscitat en els sagraments , especialment en l'Eucaristia . Nosaltres que en aquesta vida ens nodrim del seu Cos i de la seva Sang , ressuscitarem com Ell , amb Ell i per mitjà d'Ell Com Jesús va ressuscitar amb el seu propi cos, però no va tornar a una vida terrenal, així nosaltres ressuscitarem amb els nostres cossos que seran transfigurats en cossos gloriosos. Això no és mentida. Això és veritat”! 

El PSOE vol denunciar els acords amb l’Església catòlica

El PSOE vol suprimir els acords parcials entre l’Estat i l’Església catòlica de 1979 i el conveni general de 1976. El camí per fer-ho és ben simple: ha de guanyar les properes eleccions i proposar al parlament la supressió d’uns acords internacional. Aquesta iniciativa hauria de tenir un tractament especial, precisament per la seva condició de tractat entre estats i regulat per una normativa específica d’acord al Dret Internacional. Alguns dels problemes esmentats alhora de justificar aquesta iniciativa es poden resoldre, no amb una reforma legislativa d’alt nivell, com pot ser la denúncia d’uns acords internacionals, sinó amb uns simples reglaments o la modificació d’alguna llei. Em sorprèn que el PSOE presenti ara aquesta proposta, doncs mentre governà no plantejà la reforma d’aquests acords tot i les pressions que tenien per part de sectors laïcistes del propi partit com en consta. Fins i tot, frenà tota mena d’iniciativa en aquest sentit. Però ara, des de l’oposició, probablement la direcció socialista considera que aquesta iniciativa pot donar-li bons rèdits polítics en la seva confrontació amb el PP. De nou, la confrontació amb l’Església catòlica entra en l’agenda política en benefici de les estratègies partidistes.

Des de fa temps el PSOE busca consolidar una majoria suficient per ser alternativa de govern en les properes eleccions generals. La seva estratègia és escorar-se més cap a l’esquerra i així aturar la fuga de vots cap a Izquierda Unida, encara que això signifiqui abandonar les seves posicions moderades en algunes temes. Això és el que ha passat en les seves relacions amb l’Església catòlica. A més, plantejar aquest tema és de fàcil rèdit polític ja que l’hostilitat amb els catòlics ha tingut sempre bons predicaments en el nostre país i, especialment, en el PSOE. Als estrategues socialistes els puc recomanar que, si volen accentuar per assegurar el seu perfil d’esquerres, existeixen àmplies mesures de tipus econòmic i social que podrien proposar a fi d’aconseguir ampliar les seves simpaties entre la població, especialment entre els més desfavorits socialment. Però, pel que he vist, ni abans ni ara sembla que això entri en els seus plans.

La perversió de la subsidiarietat

El govern de l’Estat no para. Dia darrera altra mostra la seva voluntat centralitzadora en tot allò que es mou i es deixa. Les noticies filtrades, a partir d’un informe de la vicepresidència del Govern espanyol, sobre la intenció d’eradicar les duplicitats administratives entre l’administració general de l’Estat i les comunitats autònomes, així ho demostra. La motivació és “reduir la despesa, garantir la unitat de mercat i guanyar eficiència” i, segons s’intueix, a la llarga recuperar per part de l’Estat part dels poders i òrgans autonòmics. Es tracta d’un clar procés re-centralitzador. Des de Catalunya es pot interpretar que es tracta d’una ofensiva concreta contra l’autonomia aconseguida pel traspàs de competències. Segurament és part de la veritat. Però, aquesta subversió de la subsidiarietat, per cert, principi nuclear de la Doctrina Social de l’Església, deixeu-me dir-ho, està inscrit en la matriu conceptual dels governants de l’Estat. Disparen contra tot el que és mou en el camp de la descentralització o subsidiarietat. No entenen, no tenen la voluntat de comprendre que l’Estat pot existir fora de la dita Administració General de l’Estat.

El recent aprovat Real Decret que regula la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa depenen del Ministeri de Justícia d’Espanya és un clar exemple de tot això. Mentre es dóna a aquesta Comissió Assessora plenes competències per actuar per tot el territori d’Espanya, fins i tot sobre les actuacions de les Comunitats Autònomes. Així, en l’article 3.g. es diu que una de les competències d’aquesta comissió és “emitir informes sobre las normas que incidan en el ejercicio del derecho de libertad religiosa que hayan sido dictadas por las Comunidades Autónomas, que el Gobierno, a través del Ministro de Justicia, someta a su consulta”. No s’esmenta per res els Governs Locals, tot i que part de les polítiques de llibertat religiosa es conjuguen local. Doncs, malgrat tot això, no es preveu que cap membre de les Autonòmiques i Local formin part d’aquest òrgan decisori. Curiosament, en la motivació del Real Decret, es diu que es fa per millorar la composició d’aquesta Comissió Assessora, però el moment de fixar-ne la composició tota la representació del poder públic es concentra en mans de l’Administració General de l’Estat i el ministre de Justícia. A més, sarcàsticament, es diu que en la comissió hi ha representats de les Administracions. Però després, el plural, es refereix únicament als diferents departaments de l’Administració General de l’Estat. Aquesta particular idea de la composició d’aquest organisme és per mor de la seva eficàcia. Lamentable. Una nova batalla perduda. Més a favor de l’independentisme. 

De la confiança a l’independentisme

Alguns catalans, no sé si molts, pocs o uns considerables quants,  hem passat de la confiança en poder viure dins d’Espanya amb tranquil·litat a prendre consciència de que el millor per tots és buscar camins propis per Catalunya fora des de l’afirmació de la independència com a sortida única possibilitat desitjada. En el  seus moments, la confiança fou l’estendard que presidí les relacions Catalunya – Espanya. Els mes optimistes creien que l’autonomia catalana podia avançar cap a camins de molt més autogovern, amb unes compensacions fiscals més justes i per això més que raonables. Però no ha estat així. Fins i tot, els antics federalistes, especialment els promotors del federalisme asimètric, es veieren expulsats dels seus somnis pels que avui reivindiquen el federalisme com única via.

La ruptura de la confiança portà, primer a un estat de desorientació i després d’emprenyament. Hi havia masses raons per no seguir confiant i a cada volta de la desconfiança s’incrementava, primer la decepció i després ràpidament es transitava a l’emprenyament. Però no es podia viure en aquest estat, encara que fos per equilibri emocional calia trobar una sortida més constructiva. El següent pas fou l’abandó de la regeneració d’Espanya a partir de més autonomia per Catalunya a l’estat actual de creure que la única solució esperada és deixar de formar part d’aquesta unitat que se’n diu Estat espanyol.

La mirada a la història, passada i propera, il·lustra que el camí de Catalunya dins d’Espanya ha estat ple de conflictivitat. Quan els poders polítics i econòmics eren menys sofisticats Castella i Catalunya s’entenien a la distància. Després des de Castella alteraren els principis de la termodinàmica i afirmaren que la part i el tot es confonien. L’aparició d’Espanya no era la suma de les parts, sinó una de les parts, Castella, elevada a la categoria de tot. Quan des de Catalunya es volgué reparar aquest error físic tot foren negacions a les seves aspiracions. El tot, ara transmutat com Espanya – Castellà, s’imposà amb fermesa i quan calgué, amb duresa militar. Al final, Catalunya perdé les seves seculars Constitucions i institucions de govern. Sense més, Catalunya, era una part que no sumava sinó que sempre vivia en saldo negatiu i només se li reservava l’únic paper de motor econòmic mentre que les decisions polítiques de repartiment de la riquesa estaven en mans dels hereus dels qui havien prohibit als catalans comerciar amb les  riques Amèriques. Ha estat prendre consciència de tot aquest fil històric que ha fet passar de la confiança a la desconfiança, de la decepció a l’emprenyament i després a la independentisme que avui viu en la consciència de molts catalans.

Passat, present i futur

Passat i present són dos categories temporals que es necessiten i es condicionen. Les persones necessitem cal conèixer el passat per definir la identitat en el present. El passat personal fa comprensible el que som i el context en el qual som. En temps incerts, quan tot sembla està sotmès al canvi profund i les persones ens mostrem perplexes, i a voltes desorientades, es bo mirar el passat per entendre el que està succeint. Per exemple, és útil la relectura dels pensadors clàssics, ja que la seva saviesa aporta claus interpretatives idònies per entendre el present, com també es bo conèixer la història per destil·lar la comprensió com els esdeveniments el que succeeix davant la nostre mirada i ens captiva com espectadors.

Però la mirada al passat no és estàtica ni una relíquia del museu dels records. L’anada al passat no és nostàlgia, sinó saviesa i llum per il·luminar el present. De la mateixa manera que aquest, amb les seves novetats interpel·la el passat i l’elabora de nou la seva comprensió. Aquesta relació dialèctica entre passat i present enriqueix dinàmicament el pensament, el fa més flexible i fort. Mentre la ignorància del passat debilita el pensament i el fa més fonedís. Repensant el passat es poden construir les respostes a les preguntes del present i aquestes immediatament ens porten necessàriament al passat. És un viatge d’anada i tornada. Coneixem el passat, entenem el present i seguim per construir un futur que, tard o d’hora esdevindrà també present i després passat. 

L’Islam en l’exhortació Evangelii Gaudium

El papa Francesc en la seva exhortació apostòlica Evangelii Gaudium comenta que en aquesta època és molt importància la relació dels creients amb l'Islam, especialment en aquells països de tradició cristiana. En aquests llocs és clar que els musulmans poden celebrar  lliurement el seu culte i, amb sense masses dificultats, poden viure integrats en la societat. El papa recorda que els musulmans , «confessant adherir-se a la fe d'Abraham, adoren amb nosaltres un Déu únic, misericordiós, que jutjarà els homes el dia final». Per Francesc “els escrits sagrats de l'Islam conserven part dels ensenyaments cristians; Jesucrist i Maria són objecte de profunda veneració”.   És admirable, diu el papa,  “veure com joves i ancians, dones i homes de l'Islam són capaços de dedicar temps diàriament a l'oració i de participar fidelment dels seus ritus religiosos. Al mateix temps, molts d'ells tenen una profunda convicció que la pròpia vida, en la seva totalitat, és de Déu i per a Ell. També reconeixen la necessitat de respondre-li amb un compromís ètic i amb la misericòrdia cap als més pobres”

Aquesta admiració cap la religiositat dels musulmans s’ha de traduir en voluntat de diàleg i col·laboració per part dels cristians. Però, per fer-ho, afirma Francesc, “és indispensable l'adequada formació dels interlocutors, no sols perquè estiguin sòlidament i joiosament arrelats en la seva pròpia identitat, sinó perquè siguin capaços de reconèixer els valors dels altres, de comprendre les inquietuds que hi ha a l’arrel dels seus reclams i de treure a llum les conviccions comunes”. . Per això els cristians hauríem d’acollir amb “afecte i respecte els immigrants de l'Islam que arriben als nostres països, de la mateixa manera que esperem i preguem ser acollits i respectats en els països de tradició islàmica”. Per aquest motiu el papa Francesc implora “humilment a aquests països que donin llibertat als cristians per poder celebrar el seu culte i viure la seva fe, tenint en compte la llibertat que els creients de l'Islam gaudeixen en els països occidentals! Enfront d'episodis de fonamentalisme violent que ens inquieten, l'afecte envers els veritables creients de l'Islam ha de portar-nos a evitar odioses generalitzacions, perquè el veritable Islam i una adequada interpretació de l'Alcorà s'oposen a tota violència”.

Diàleg interreligiós

Per poder dialogar cal entendre l’altra persona. La receptivitat vers l’altra és fonamental. Aquesta actitud és resumeix en una paraula: empatia. Cal saber-se situar en la situació de l’altra per entendre les seves raons. Des d’aquesta comprensió el diàleg es fa fluid i és molt més fàcil trobar punts de trobada que ajudin a progressar. En tot diàleg, les persones canviem. No restem indiferent als arguments dels altres i les seves raons són incorporades com a referències que ajuden a madurar el propi pensament. Així, el pensament és una procés obert a la seva transformació per la trobada dialogal amb l’altre.

Aquesta és la idea que el papa Francesc ha transmès als participants de la Plenària del Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós . En el seu discurs , Francesc ha recordat que

aquest diàleg avui és més necessari que mai perquè el món, gràcies a la globalització, s’ha fet més petit i les trobades entre persones que tenen diferents religions és constant. Però, cal estar preparats per saber dialogar. Aquesta realitat és un desafiament per a la compressió de la fe i per a la vida concreta de les Esglésies locals, de les parròquies, de moltíssims creients. Per fer que el diàleg sigui fructífer cal, fent referència a la seva recent publicada exhortació apostòlica Evangelii gaudium, tenir  "una actitud d'obertura en la veritat i en l'amor ha de caracteritzar el diàleg amb els creients de les religions no cristianes, malgrat els diversos obstacles i dificultats, particularment els fonamentalismes d'ambdues parts".

Dialogar, ha dit el papa, "no significa renunciar a la pròpia identitat quan es va a la trobada amb l'altre , i tampoc cedir a compromisos sobre la fe i la moral cristiana". Al contrari, citant de nou l'exhortació apostòlica , Francisco ha assenyalat que "la veritable obertura implica mantenir-se ferm en les pròpies conviccions més profundes, amb una identitat clara i joiosa ". I és per això que aquesta obertura està "oberta a comprendre les raons de l'altre, capaç de relacions humanes respectuoses , convençuda que la trobada amb qui és diferent que nosaltres pot ser una ocasió de creixement en la fraternitat, d'enriquiment i de testimoniatge ". Sobre el diàleg interreligiós el papa Francesc ha dit que els catòlics “no imposem res, no fem servir cap estratègia enganyosa per atreure fidels, però sí testifiquem amb alegria, amb senzillesa, allò en el que creiem i el que som". El diàleg ha de servir per superar la por  “cap a les diferents tradicions religioses i cap a la dimensió religiosa com a tal" . Sobre el diàleg el papa ha afirmat que "el futur està en la convivència respectuosa de la diversitat , no en l'aprovació d'un pensament únic teòricament neutral . Per això, es fa imprescindible el reconeixement del dret fonamental a la llibertat religiosa , en totes les seves dimensions".