Epifania de la vida

Aquestes són les paraules que millor serveixen per definir l’experiència obtinguda en els  programes que apliquen l’estratègia de la mentoria social per treballar amb nois i noies adolescents i joves que es troben en situació de vulnerabilitat, ris o exclusió social. L’experiència de la mentoria social ha estat impulsada per vàries institucions privades del tercer sector, juntament amb la Universitat de Girona i algunes administracions públiques catalanes. Les dades socials sobre aquests joves són poc esperançadores per això l’interès que han tingut aquests promotors de desenvolupar una intervenció social a fi de veure si es podia sortir de la situació en que es troben aquestes persones. L’avaluació de tres projectes de mentoria social: Coach, Referents i Rossinyol ha aportat dades optimistes sobre l’èxit en trobar solucions per prevenir o actuar en les trajectòries vitals de joves en risc abans que sigui massa tard. L’anàlasi de les experiències realitzades mostra l’existència d’uns beneficis comuns en tots aquests programes de mentoria.

S’observen millores en l’educació. Tots els participants en aquests programes mostren un augment en les seves aspiracions i expectatives educatives, així com la millora en la percepció que tenen de sí mateixos. També es constata una reformulació de les expectatives ocupacionals a partir d’una revalorització de la formació i de la importància dels estudis per a l’obtenció d’un bon treball. Un altre efecte apreciat és l’augment del capital social especialment a través de la participació en xarxes socials.  Hi ha una millora en el desenvolupament emocional dels participants, tant dels que són els receptors de la mentoria com en els propis mentors. Aquest creen una relació empàtica a través de la qual es transmeten valors i referents morals molt importants per aconseguir una bona inserció social, a més de fomentar la seva autoconfiança i autoestima. Certament, les tres experiències analitzades permeten concloure que la mentoria social és una via que ajuda als nois i noies en risc d’exclusió social a sortir de la situació en què es troben.

Espanya contra Catalunya

La política és un sistema i, tal com diuen els principis sistèmics, tot està interrelacionat i ple d’influències que no es poden evitar. La convulsió i confusió que afecta a Espanya per la sensació d’esgotament del model polític instaurat després de la Transició i la desafecció que provoca la sospita de la fi del mateix sistema d’organització i estructuració del poder polític afecten negativament al propi sistema polític de Catalunya. En llenguatge més senzill es podria resumir aquesta tesi dient si Espanya va bé Catalunya també o si Catalunya va bé Espanya també. Tesi bastant freqüent anys enrere. És així. De tal manera que, l’actual atzucac en que es troben les forces polítiques catalanes en relació a la consulta és el resultat i influirà també en el desenvolupament de la política espanyola. De la mateixa manera que amb un govern espanyol més raonable i políticament més dialogant hauria situat al sistema polític català en una altra tessitura.

Aquesta profunda interrelació dels elements que integren el sistema polític cal tenir-la molt present avui alhora de definir i afrontar els problemes de l’agenda política catalana. Tal com estan les relacions amb el govern de l’Estat espanyol cal ser molt curós alhora de plantejar certes iniciatives que, en lloc d’establir ponts, aprofundeixen més la sima. El simposi d’aquests dies sobre Espanya contra Catalunya és oportú en quan al fons, però es podria opinar sobre la idoneïtat del títol. Per alguns sembla inadequat, per altres totalment inadmissible i ofensiu, fins el punt que volen dur-lo als tribunals, per altres, entre els quals em situo jo, l’enunciat proposat més bé podria ser unes de les conclusions del simposi. Personalment hauria escollit un títol més neutre per no trancar els ponts que Catalunya ha de tenir estesos per poder fer la seva consulta i per no generar antipaties innecessàries que no ajuden a tirar endavant el camí polític que cal recórrer. Algunes persones opinem que es podia haver escollit un enunciat menys contundent i més proper a l’esperit de l’aproximació científica del problema. Aquesta actitud ajudaria a clarificar i treure pressió del debat i permetria identificar amb més precisió quins són els actors i les institucions que formen part d’aquesta confrontació. Els subjectes de l’enfrontament, ¿qui són? ¿Espanya o l’Estat espanyol? o, mirant més lluny, ¿és el regne de Castella contra Catalunya i les seves Constitucions i òrgans de govern?.

És bo aclarir aquest debat amb exemples irrefutables per evitar aquells que volen negar les dades històriques a partir de la senzilla manipulació de obvietats com, per exemple, que l’any 1838 es prohibí que els epitafis dels cementiris siguin en català o que l’any 1801 Manuel de Godoy obligà als teatres que no representin cap obra que no sigui en castellà. I, sense anar més enllà, les recents mesures educatives orientades a espanyolitzar els sistema educatiu català. Com que hi ha molts més exemples és bo presentar-los i determinar si són actuacions aïllades o formen part d’un sistema orientat contra la nació catalana per eliminar-ne la seva diferència cultural, política, econòmica i social. Els especialistes ens ho diran després d’estudiar el que ha passat entre el Decret de Nova Planta i la recent llei Wert. 

¿Nadal musulmà?

Si en els països de cultura i llengua àrab els cristians quan parlen de Déu se’l denomina Al·là, ¿per què els musulmans que hi ha a Catalunya no poden celebrar el Nadal?. No per desitjar que els catalans musulmans es vinculin a la festa cristiana del Nadal, sinó perquè participin dels valors humans que fonamenten aquesta festa i que hem rebut, com a llegat preciós, dels nostres avantpassats. No espero que els catalans musulmans visquin amb plenitud  la commemoració cristiana del naixement d’un nen jueu, Jesús, fill de Josep i Maria que és Déu encarnat, perquè això forma part del Credo de la meva fe. Però, no fora una disrupció en la teologia musulmana identificar-se amb els cristians en el paper de la Mare de Déu, com a mare de Jesús, i el naixement de Jesús com a profeta reconegut com a tal per l’Islam. Les dues figures tenen un lloc rellevant en l’imaginari de la religió islàmica. El que proposo és tendir ponts entre dues maneres religioses de viure un mateix esdeveniment amb diferents significacions segons des d’on es visqui, assumint que les dues experiències es donen simultàniament a Catalunya.

Però, al marge de consideracions teològiques, existeix una dimensió cultural del Nadal tradicional català que els musulmans d’ací poden participar-hi plenament. Deixant a banda les sofisticacions consumistes associades a aquestes festes, hi ha uns referents culturals, integrats en la tradició popular que sosté el Nadal, que poden ser perfectament  integrats en les pràctiques dels catalans musulmans sense que això comporti una identificació religiosa amb aquesta festa. És bo insistir en això per resoldre el dilema escrupolós que poden tenir alguns catalans musulmans alimentat per les visions més tancades de l’Islam a Catalunya. Cal convidar als catalans musulmans a viure els valors tradicionals d’aquestes festes que, en molts aspectes recorden aquells que ells viuen quan s’apleguen per celebrar l’Iftar de final del Ramadà  o la festa de l’Anyell.  En aquestes festes, com en la tradició cultural viva del Nadal, hi ha la pràctica d’unes virtuts que fan més humana la nostre societat i fan sentir-nos més units en la fraternitat universal. Tots nosaltres, catalans de diferents religions, creences i orígens, som hereus d’una tradició viva integrada en el patrimoni cultural del nostre poble. No deixem perdre aquesta l’oportunitat de viure un Nadal de tots.

Decàleg per viure (l'ancianitat)

Fa uns quants dies en l’acte de lliurament  del III Memorial Cassià Just a la Comunitat Filipense de l’Escola Nostra Senyora de Lurdes el professor Francesc Torralba, en la seva conferència, comentà que l’abat Cassià Just quan tenia setanta-i-cinc anys va impartir una conferència titulada ¿Pot tornar a néixer una persona gran?. Inspirant-se en el Decàleg de la serenitat de Joan XIII proposà un decàleg per viure l’ancianitat. Segons Francesc Torralba aquest decàleg no és només un bon full de ruta per la gent gran, sinó que serveix per a tot ésser humà. El decàleg proposat per l’abat Cassià deia:

1. No dimitir de viure ni de lluitar

2. Assumir l'ancianitat com una etapa de maduració vers l'encontre definitiu, mai com un procés de liquidació o de “suspensió de pagaments”.

3. Continuar oberts a l'evolució de la societat i del món.

4. No esperar que ens ho donin tot fet

5. Defugir l'amargar-nos com si fos la pesta

6. La creu es fa present en totes les etapes de la vida humana, per això no ens hem d'estranyar que també se'ns presenti quan som grans

7. Viure amb plenitud l'instant present.

8. Viure en comunió i en sintonia amb els altres; amb aquells amb qui convivim i amb l'altra gent.

9. No deixar-se anar, en la cura del propi cos, en el vestir, en el menjar, sense exageracions però també sense deixadesa

10. Mantenir i augmentar, si és possible, l'hàbit de llegir, d'estar al corrent dels temes que més ens interessen, és a dir, fet tot el que estigui a la nostra mà per mantenir-nos desvetllats intel·lectualment, espiritualment; i en un clima de bon humor 

Forum Global del KAICIID

Recentment s’ha celebrat Fòrum Global del KAICIID organisme creat per Aràbia Saudita , Espanya i Àustria on la Santa Seu hi participa com entitat observadora. Aquesta tronada del Fòrum està centrada en la idea de valorar i entendre “La mirada de l’altre”. En la sessió inaugural el cardenal Jean Louis Tauran, president del Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós, afirmà que el “diàleg interreligiós ensenya a prestar atenció a no donar de les altres religions una imatge negativa especialment en llocs com les escoles, les universitats, en el mitjans de comunicació o en els propis discursos religiosos. Aquest diàleg ajuda a no menystenir les conviccions religioses dels altres, especialment quan no hi son. També ensenya a valorar la diversitat en tots seus aspectes  - ètnic, cultural, visió del Món - com una riquesa i no de com una amenaça"

Així mateix, el cardenal Turan explicà que ara, quan en aquest món canviant on tot s’està tornant més provisional les religions poden fer unes aportacions específiques orientades a proporcionar raons per viure. Però les religions “han de proposar no imposar”. L’objectiu de l’encontre d’aquest any, amb els títol ben clar “La imatge de l’altre” es trobar l’estratègia per sensibilitzar els joves d’avui per tal que tinguin una imatge objectiva, honesta i correcta dels altres.

Durant la seva intervenció el cardenal Touran destacà que "al centre de les nostres preocupacions hi ha la persona humana, homes i dones. Són ells l'objecte d'atenció dels líders polítics i religiosos. Cada un de nosaltres és un ciutadà i un creient i no un ciutadà o un creient. Tots pertanyem a la mateixa família humana. I això vol dir que compartim la mateixa dignitat, afrontem els mateixos problemes, gaudim dels mateixos drets i som cridats a complir el mateix deure". El cardenal afirmà que una de les tasques del KAICIID ha de ser la promoció de "la intel·ligència del cor, és a dir, la que ens inspira a respectar tot el que Déu compleix en cada ésser humà i, al mateix temps, el misteri que cada ésser humà representa. Hem d'evitar, absolutament, que les religions engendrin pors i actituds de superioritat o exclusió". Per això es valoren molt positivament aquests trobades perquè representen "un lloc on conèixer-se millor i compartir capacitats per poder construir un món més segur i il·luminat, en el qual tots els seus habitants visquin en esperit de fraternitat ". La trobada de 2014 estarà dedicada als Mitjans de Comunicació i l'última, el 2015, el tema central serà Internet.

Per un Islam català. Part II

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la segon part de la seva intervenció, la primera part està en la nota d’ahir.

Les teories Islàmiques dels propòsits (maqasid ) van evolucionar al llarg dels segles, especialment al segle XX. Els teòrics contemporanis van criticar les classificacions tradicionals anteriors de les necessitats a causa d'una sèrie de raons. Per remeiar aquests inconvenients, la noció de maqasid s'ha ampliat per incloure un espectre més ampli de persones - la comunitat, nació o la humanitat, en general. Ibn Ashur, per exemple, va donar prioritat al maqasid que s'ocupen de la nació (ummah ) sobre el maqasid que s'ocupen de les persones. Proposà que els maqasid universals de la llei islàmica són mantenir l'ordre, la igualtat, la llibertat, la facilitació i la preservació de la disposició natural pura (fitrah ). Quant a la terminologia, la  llibertat  (al Hurriiya ) és un terme recent incorporat en la literatura de la llei islàmica. El pensador Ibn Ashur, curiosament, va justificar l’ús del concepte de la al Hurriya a partir de les aportacions literàries de la revolució francesa que foren traduïdes del francès a l'àrab al segle XIX, encara que es va referir a d'una perspectiva islàmica sobre la llibertat de pensament, de creença, expressió, i acció en el mashi'ah (el voler). Un altre pensador, Rashid Rida, com a segon exemple, inclou la reforma i drets de la dona en la seva concepció de la Maqasid. La llibertat, la independència, social, política i reforma econòmica. Yusuf al Qaradawi, un tercer exemple, inclou la dignitat i drets humans en la seva teoria de Maqasid a més d’incorporar el conceptes de manteniment de la dignitat humana i els drets, la restauració dels valors morals, tractar amb equitat a les dones, la construcció d'una nació islàmica forta i un món cooperatiu. Mohammad al Ghazali parla de la justícia i la llibertat. Taha al- Alwani  parla de la unicitat de Déu i tenir fe (Iman), la purificació de l'ànima (tazkiyah), el desenvolupament (omran ) i la civilització a la terra.

Aquestes expansions del concepte de Maqasid ens permet respondre als problemes i preocupacions locals i globals, i ens permeten posar les bases d'un Islam català respectant tots els valors i principis de l'estat modern, i fer-nos sentir als musulmans catalans com a ciutadans, i a partir d’això, tenir els drets i deures que ens permetin treballar per aconseguir el benestar del país entre tots. Taufiq Cheddadi va concloure subratllant la importància dels Maqasid i la possibilitat del seu ús per construir un islam català, complementant les quatre eines bàsiques de l’Islam: el ijtihad o l'esforç intel·lectual per interpretar els textos, at Tajdid o la renovació de Din; al Islah o la reforma; i at Taghyir que vol dir canviar primer nosaltres mateixos a fi de canviar la nostra realitat, perquè Al·là no canvia el que tenen les persones, fins que elles no canviïn el que hi ha en si mateixos(13:11 ). Cal promoure una altra trobada per poder detallar i explicar aquests conceptes, Inshallah, per tal de saber més sobre els Maqasid. Ens aniria bé disposar de l’ajut del gran savi marroquí i especialista en usül al fiqhl (arrels del Dret), doctor Ahmed al Raissouni, graduat per  la universitat al Qarawiyyin de Fes, professor de usül al fiqhl a Marroc durant dècades, i possiblement el més important savi avui sobre Maqasid  Xaria.

Per un Islam català. Part I

Pel seu interès reprodueixo la intervenció de Taoufik Cheddadi en una jornada sobre l’Islam on presentà la proposta de construir un fe musulmana referenciada al context català. El que es podria qualificar com un Islam català. Avui presento la transcripció de la primera part de la seva intervenció i demà la resta.

Islam sunnita, Islam xiïta, islam ortodox, islam sufí, islam tradicional, islam polític, islam modern, islam transnacional com a títol d'aquesta trobada, islam europeu i ara islam Català !!. Quants islam hi ha. La veritat és que l'Islam és un, l'islam de la Noble Alcorà i l'autèntica Sunna del Missatger Muhammad ( SAS ), però la manera d'entendre i practicar varia, cal tenir-ho molt en compte el context espai-temps a l' hora d'establir judicis i veredictes islàmics, el context de la Meca, és diferent de Medina. L'imam Màlik ibn Anas tenia com a font de legislació Amal ( actes ) fet per la gent de Medina (la ciutat), i d'allí tenim les actes de Córdova, de Granada, de Fes, de Tetuan, de Sous, etc... L'Imam Muhàmmad ibn Idrís aix-Xafií tenia tot un corpus jurídic a Bagdad, i adquirí un altre després d'instal·lar-se a Egipte.

Aquí a Europa, exactament a Catalunya podem tenir un Amal català, seguint la terminologia Maliki, tenint present que a Al·là li pertany l'orient i l'occident. ¿Què significa ser Musulmà català? ¿qui som?, ¿que volem ? i ¿com ho volem? Taoufik Cheddadi insistí a incloure l'Islam com un component més de les senyes d'identitat catalana juntament amb la greca - romana i la jueva-  cristiana. No només per la presència demogràfica actual de mig milió de ciutadans musulmans que paguen els seus impostos indirectes i directes, sinó també pel notori arrelament històric cultural i creador de civilització.  Cheddadi va llançar una crida dient: cal repensar la religió, el concepte clàssic de la il·lustració ja està passat de moda. Déu ha mort digué Nietzsche, l'home ha mort segons Foucault, el text ha mort segons Barth, llavors que ens queda ? es preguntà. Entre la religió com a opi del poble segons Marx i la religió motor del capitalisme (ètica protestant ) de Max Webber, podem trobar una lloc per la religió o l'espiritualitat a la nostra societat postmoderna.

Per parlar un llenguatge comú, les bases de l'Islam català han de ser el desenvolupar els maqasid de la Xaria, els anomenats propòsits, objectius o finalitats de la Xaria, entenent la Xaria com el camí i la font; el camí islàmic en el context català partint de les fonts sagrades: el noble Alcorà i la autèntica Sunna. El concepte en si no té res de nou. Els objectius de la Xaria són unes qüestions prou reconegudes per tots els grans savis. Entre els especialistes en Usul al fikh (fonaments de la jurisprudència ) que van afirmar la importància d'aquests objectius estan Ibn al Hayib, al Qarafi i al Shatibi entre els malaquites, al Yuwaini, al Gazali i Ibn Abi al-Izz, Abd al-Salam entre los shafiís i al Tufi, Ibn Taymiyya i Ibn al Qayyim entre els hanbalis,  as Sarjasi i Ibn Nujaym dels hanafis. Els cinc objectius són: (1 ) protegir la religió; llibertat religiosa (2 ) protegir l'ànima, que s'entén com protegir la vida, (3 ) protegir la genealogia - o en termes més moderns, protegir la família com a institució, ( 4) protegir la ment, que podria entendre com la llibertat de pensament, i ( 5) protegir la riquesa, els béns ( l'economia).