Espanya contra Catalunya

La política és un sistema i, tal com diuen els principis sistèmics, tot està interrelacionat i ple d’influències que no es poden evitar. La convulsió i confusió que afecta a Espanya per la sensació d’esgotament del model polític instaurat després de la Transició i la desafecció que provoca la sospita de la fi del mateix sistema d’organització i estructuració del poder polític afecten negativament al propi sistema polític de Catalunya. En llenguatge més senzill es podria resumir aquesta tesi dient si Espanya va bé Catalunya també o si Catalunya va bé Espanya també. Tesi bastant freqüent anys enrere. És així. De tal manera que, l’actual atzucac en que es troben les forces polítiques catalanes en relació a la consulta és el resultat i influirà també en el desenvolupament de la política espanyola. De la mateixa manera que amb un govern espanyol més raonable i políticament més dialogant hauria situat al sistema polític català en una altra tessitura.

Aquesta profunda interrelació dels elements que integren el sistema polític cal tenir-la molt present avui alhora de definir i afrontar els problemes de l’agenda política catalana. Tal com estan les relacions amb el govern de l’Estat espanyol cal ser molt curós alhora de plantejar certes iniciatives que, en lloc d’establir ponts, aprofundeixen més la sima. El simposi d’aquests dies sobre Espanya contra Catalunya és oportú en quan al fons, però es podria opinar sobre la idoneïtat del títol. Per alguns sembla inadequat, per altres totalment inadmissible i ofensiu, fins el punt que volen dur-lo als tribunals, per altres, entre els quals em situo jo, l’enunciat proposat més bé podria ser unes de les conclusions del simposi. Personalment hauria escollit un títol més neutre per no trancar els ponts que Catalunya ha de tenir estesos per poder fer la seva consulta i per no generar antipaties innecessàries que no ajuden a tirar endavant el camí polític que cal recórrer. Algunes persones opinem que es podia haver escollit un enunciat menys contundent i més proper a l’esperit de l’aproximació científica del problema. Aquesta actitud ajudaria a clarificar i treure pressió del debat i permetria identificar amb més precisió quins són els actors i les institucions que formen part d’aquesta confrontació. Els subjectes de l’enfrontament, ¿qui són? ¿Espanya o l’Estat espanyol? o, mirant més lluny, ¿és el regne de Castella contra Catalunya i les seves Constitucions i òrgans de govern?.

És bo aclarir aquest debat amb exemples irrefutables per evitar aquells que volen negar les dades històriques a partir de la senzilla manipulació de obvietats com, per exemple, que l’any 1838 es prohibí que els epitafis dels cementiris siguin en català o que l’any 1801 Manuel de Godoy obligà als teatres que no representin cap obra que no sigui en castellà. I, sense anar més enllà, les recents mesures educatives orientades a espanyolitzar els sistema educatiu català. Com que hi ha molts més exemples és bo presentar-los i determinar si són actuacions aïllades o formen part d’un sistema orientat contra la nació catalana per eliminar-ne la seva diferència cultural, política, econòmica i social. Els especialistes ens ho diran després d’estudiar el que ha passat entre el Decret de Nova Planta i la recent llei Wert.