Breus

Aquest és el títol d’un blog d’un bon amic, Avel·li Serrano, que ahir ens deixà. Breu ha estat, en part, la seva vida. Era massa jove per anar-se’n. La mort, una vella companya, apareix inesperadament i molesta perquè, encara que pot anunciar la seva vinguda, no sempre arriba en el moment oportú. Aquest és un del casos que ha vingut a destemps.

Evoco l’amic, el company de feina amb qui construí moltes il·lusions i treballarem de valent per fer-les realitat. Ho vàrem aconseguir, Avel·lí, prou ho saps. Durant aquells anys, forces, tots ens férem més grans. En aquella etapa les vides personals conegueren canvis i transformacions. Formàvem i apreníem. Foren temps de grans mutacions en la teva vida personal. Estudis, família i tota una vida per endavant que anaves teixint amb entusiasme. Eres apassionat en el que feies perquè n’estaves convençut. El teu convenciment estava fonamentat en la raó i la lucidesa de les intuïcions.

L’ofici de viure l’havies aprés, en bona mesura, en els carrers de la perifèria de Barcelona. Allí on la ciutat es transmuta en glops d’esperança de que el demà serà diferent i millor que l’avui. Aquesta esperança forjada d’il·lusions per progressar et portaren a entendre que l’opció política millor era aquella que parlava i volia construir la igualtat des de l’exercici vital de la solidaritat. Vàrem compartir aquests desitjos durant molt de temps. Combaties de cor pel socialisme a Catalunya, amb convenciment, entusiasme i entrega. La teva vida era un compromís viu a favor del que creies que era just. Lluitaves per la justícia a través de la paraula meditada i expressada en un llenguatge entenedor.

Després d’uns anys separats per raons de treball ens tornàrem a trobar en la institució que un dia ens encisà i animà a comprendre el valor del servei públic. Gràcies a la teva persistència vaig donar un tomb a la meva trajectòria professional i vaig intentar continuar algunes de les iniciatives que havies forjat en l’àmbit cultural. No sé si me’n vaig en sortir, però reconec que era fàcil seguir fent allò que havies encetat. Fou en aquest període quan es manifestà la infermetat que ara ha accelerat la teva partença. Era molt dur assumir el que et passava, però procuraves animar-nos i transmetre’ns que guanyaries la batalla. Ha estat així, però no de la manera que tots hauríem volgut. El teu record perdura ressuscitat en el meu cor i sé que mai podré oblidar-lo. Permetem, que acabi d’aquella manera que tu sabies que jo sentia les coses: que els àngels del Senyor t’acullin i t’acompayin en el repòs etern.

L'alegria de l'Advent

Advent, temps d’espera. Espera joiosa perquè ens apropa al Nadal de Jesús. Ell és qui ens porta l’acompliment de les nostres esperances. Per això és temps d’alegria. Ens ho diu sant Pau “viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4.5) El papa Francesc ha demanat varis cops que els cristians no estiguem amargats, que no fem cara agra. Tenir aquesta esperança ens dóna l’alegria de saber que existeixen forces motius per viure malgrat les desesperances que puguem tenir.

Els cristians hem de ser persones amables, de bon tracte. Hem de fer la vida més agradable als demés. El temps d’Advent ajuda a preparar-nos per viure la festa de la Nadal, però també ens permet adonar-nos en quines coses hem de transformar la nostra vida per facilitar que el Nadal sigui una realitat viva per a tots durant tot el temps de l’any.

Allò que més profundament som: germans i germanes

S’ha presentat el missatge del papa Francesc amb motiu del dia Mundial pel la Pau que es celebra el primer dia de gener del 2014. En aquest missatge es presenta la fraternitat com un camí eficaç per construir la pau. El papa afirma que la fraternitat és una qualitat humana essencial, perquè els individus som éssers relacionals. Però això no fa que sigui automàtica. En el nostre temps, tal com assenyalà el papa emèrit Benet XVI, la globalització ens apropa però no ens agermana. La fraternitat ha estat ignorada o trepitjada en maneres infinites a través de la història i fins i tot avui en dia.

En àmbit bíblic el primer crim va ser un fratricidi. ¿Com podem deixar de reconèixer que som germans i germanes , ja que tots tenim un mateix Pare? ¿Com podem deixar de reconèixer que Jesucrist, el Fill de Déu, és el nostre germà? En aquest missatge el papa Francesc es pregunta ¿per què hi ha aquest dèficit de fraternitat en el món actual?. Pel papa l'egoisme cega la nostra fraternitat fonamental. La por i la competitivitat han enverinat la nostra incomparable dignitat com a fills i filles de Déu i, per tant, germans i germanes entre nosaltres.

En el seu primer missatge de Cap d'Any, el papa Francesc parla dels pobres, de la pau i de la creació agrupant tots aquests conceptes sota la proposta inclusiva de la fraternitat. Aquesta és necessària per vèncer els problemes econòmics del present. En el missatge es comenta que l’economia pot aportar recursos concrets contra la pobresa i s'afirma que les relacions fraternals poden expressar-se en polítiques socials, en un estil de vida més sobri i, a nivell macro la fraternitat s’ha de traduir en un replantejament dels models de desenvolupament econòmic. La fraternitat és indispensable per reduir i eliminar les guerres, així com la corrupció i el crim organitzat. La fraternitat serveix per vèncer la indiferència amb què es contemplen les moltes guerres a una distància segura i la tendència a deshumanitzar i demonitzar l'enemic

El papa Francesc també comenta la necessitat urgent de preservar i conrear la natura com la nostra llar terrenal i la font de tots els béns materials, ara i per a les generacions futures. La fraternitat necessita ser descoberta , sentida , anunciada i testimoniada a través de l'amor. Necessita d’una conversió de ments i cors. Ha de ser entesa com un regal. Només l'amor de Déu ens capacita per a acceptar la fraternitat i expressar-la de forma més plena.

El cardenal Peter Kodwo Appiah Turkson, President del Pontifici Consell Justícia i Pau, comentà durant la presentació del document del Papa: “mentre ens preparem per celebrar el Nadal intercanviant regals entre amics i parents estaria bé fer una pausa , com Jesús suggereix , quan diu : "Si et recordes que el teu germà o germana té alguna cosa contra tu , deixa la teva ofrena davant l'altar i vés ; primer Reconcilia't amb el teu germà o germana , i després vine i presenta la teva ofrena ". Avui els pobres, els exclosos, els que pateixen a les nostres ciutats, en els nostres països, en el nostre món, tenen" alguna cosa en contra de nosaltres ". El que tenen " en contra de nosaltres " és la nostra falta de respecte per allò que més profundament són i som: germans i germanes".

No ho entenen, ¿ho volen entendre? ¿els podem ajudar a entendre-ho?

Mentre uns no ho entenen i desqualifiquen tot el que sembla independentista, altres s’ho pensen i pocs en parlen. Aquestes paraules serveixen per dibuixar el panorama eclesial catòlic davant la proposta de consulta de l’any vinent. Resulta incomprensible com alguns membres destacats de l’episcopat espanyol han sortit ràpidament a desqualificar la consulta proposada per l’any vinent. El portantveu de la Conferència Episcopal Espanyola ha declarat recentment que aquesta consulta és “imprudent i moralment inacceptable”. De nou el judici moral queda desenfocat per restar subordinat a la solució tècnica de com vincular Catalunya amb Espanya, enlloc d’il·luminar sobre la circumstància que el valor moral es troba en el fet de que els catalans hem de poder exercir el dret a ser consultats democràticament.

Per sort de les consciències cristianes, hi ha veus d’església que aporten una altra perspectiva. Ahir, a l’homilia de la missa conventual del monestir de Santa Maria de Montserrat, el pare Salvador Plans afirmà “l'altre fet que ens afecta com a cristians catalans és que l'any vinent serem consultats sobre la nostra identitat com a poble. Aquests darrers anys els nostres bisbes han reiterat que reconeixien “la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió”, i defensaven “el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església' (text tret del document dels bisbes catalanes “Al servei del nostre poble”). Per això ens dol que el camí que segueix el nostre poble sigui considerat per alguns cristians 'imprudent i moralment inacceptable' “J.M. Gil Tamayo]. Els cristians necessitem paraules clarificadores com les que s’escoltaren en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest és un dels camins. Els bisbes catalans haurien d’acompanyar el discerniment moral dels catòlics catalans per contrarestar el ús esbiaixat que alguns clergues fan de la Doctrinal Social de l’Església Catòlica. Pot ser els bisbes catalans hauran de fer, encara més, pedagogia del que és Catalunya amb alguns membres rellevants de la Conferència Episcopal Espanyola.  

Absurditat

En la vida m’he trobat moltes situacions absurdes. No ha hi manera d’estalviar-se l’absurditat. Apareix per tot arreu i perdura persistentment. He viscut una situació que exemplifica perfectament tot això. He hagut de demanat una autorització a una administració estatal. La meva sorpresa és que, en la sol·licitud se’n demanava adjuntar una documentació que ja té la pròpia administració pública. Però, ràpidament vaig passar de la sorpresa a la indignació quan vaig comprovà que els papers que em demanaven els facilitava la mateixa unitat administrativa a la que jo m’estava adreçant.

Sóc un ciutadà comprensiu que, per la meva condició de servidor públic, sóc comprensible amb moltes errades de les Administracions Públiques. Però, el que no es pot amagar, és la necessitat d’una profunda reforma, radical si cap, de l’organització administrativa dels diferents nivells de govern especialment quan permet, com excepció, a una part de l’administració donar compliment allò que es prescriu com a norma general per totes les Administracions Públiques. Ben cert, que la introducció de la signatura electrònica facilita la majoria d’aquestes tramitacions, però l’absurditat segueix vigent per més informatitzada que estigui.

Cercar a Déu en la història

Durant un temps he tingut la sensació que a l’Església catòlica hi havia una sector que considerava que era temps d’impulsar, com fos, una nova evangelització perquè l’individu il·lustrat havia expulsat a Déu de la societat contemporània. S’havia arribat a proposar que el gran pecat d’avui era la negació de Déu en el cor de les persones. En aquest pensament sobresortia la idea de que Déu només tenia lloc en la intimitat de l’existència. De tal manera que no es projectava en la història de la humanitat. El papa Francesc ha corregit aquesta idea estreta de l’Evangelització. Pel papa tot el món està amarat de la presència de Déu i també les obres humanes. És allí on cal cercar-lo i celebrar-lo.

En la recerca de Déu l’individu contemporani no pot prescindir de les condicions reals de l'existència humana; de la creació i del món en tota la seva extensió.  La petjada de Déu està present en les lluites i esperances de la humanitat i res d’això pot quedar al marge de les preocupacions de l'Església. Des d'aquesta perspectiva de la projecció social de la fe és un lloc idoni per fer-ne confessió de fe i experiència religiosa. La salvació no es viu al marge de la nostre història. Al contrari dels que pensen que el camí de salvació només es transita en l'interior de les persones i que i la única projecció social de la fe possible és aquella que es dóna a través de les mediacions confessionals. El camí que el papa Francesc ens proposa ens situar-nos en les perifèries de la societat i des d’allí emprendre el camí de l’evangelització fent-nos pobres, amb els pobres i en benefici del seu alliberament.

Anti-Maquiavel

El títol és una proclama contra l’ús desaforat de les idees del pensador florentí que fan molts manuals i tractats de lideratge polític o organitzatiu. Són molts els títols que desenvolupen les idees d’aquest pensadors i evoquen les seves bondats com a guia per l’acció pràctica en el camp de la política o de les institucions. No m’identifico massa amb el pensament de Maquiavel. M’incomoda i el trobo agressiu. El seu llibre El Príncep és tot un tractat de com subordinar l’acció política a la lluita per accedir i mantenir-se en el poder. Aquest és l’objecte desitjat per tot polític segons Maquieval. Governar és, bàsicament, instal·lar-se en el poder. El Príncep és tot un tractat sobre com aplicar una estratègia per arribar al poder polític.

Enfront de la visió dura de la política que proposa Maquiavel, reivindico el pensament amable d’Erasme de Rotterdam.  Erasme entenia la política com establir ponts de diàleg a fi de trobar els punts d’acord a fi de fer un bon govern de la societat. Per fer-ho, calia subordinar els interessos particulars a la cerca llocs de trobada entre punts de vista diferents i el camí a recórrer exigia una comprensió pacífica de l’altra amb la voluntat de construir una comunitat humana fraternal.

Entre Erasme i Maquiavel hi ha un abisme insalvable. Són dos maneres diferents d’entendre la política. Una, Maquiavel, orientada al poder; l’altra, Erasme, busca l’ideal de la trobada i defensa d’uns valors de concòrdia. Són dos concepcions antagòniques. Per Maquiavel l’objectiu és el poder, per Erasme els valors. Per Erasme, la política és fonamentalment ètica, tal com l’entenia Aristòtil o Plató. Això comportava que l’acció política ha de respectar, per damunt de tot, uns referents ètics i morals. Maquiavel no entén de moral: tot val per arribar al poder i mantenir-s’hi. Per ell, la polític ha d’evitar, si pot, el consens o la reconciliació. El seu camp és la duresa de la confrontació i el control i domini dels adversaris. En Maquiavel ni hi ha espai per la justícia o la veritat.