Anti-Maquiavel

El títol és una proclama contra l’ús desaforat de les idees del pensador florentí que fan molts manuals i tractats de lideratge polític o organitzatiu. Són molts els títols que desenvolupen les idees d’aquest pensadors i evoquen les seves bondats com a guia per l’acció pràctica en el camp de la política o de les institucions. No m’identifico massa amb el pensament de Maquiavel. M’incomoda i el trobo agressiu. El seu llibre El Príncep és tot un tractat de com subordinar l’acció política a la lluita per accedir i mantenir-se en el poder. Aquest és l’objecte desitjat per tot polític segons Maquieval. Governar és, bàsicament, instal·lar-se en el poder. El Príncep és tot un tractat sobre com aplicar una estratègia per arribar al poder polític.

Enfront de la visió dura de la política que proposa Maquiavel, reivindico el pensament amable d’Erasme de Rotterdam.  Erasme entenia la política com establir ponts de diàleg a fi de trobar els punts d’acord a fi de fer un bon govern de la societat. Per fer-ho, calia subordinar els interessos particulars a la cerca llocs de trobada entre punts de vista diferents i el camí a recórrer exigia una comprensió pacífica de l’altra amb la voluntat de construir una comunitat humana fraternal.

Entre Erasme i Maquiavel hi ha un abisme insalvable. Són dos maneres diferents d’entendre la política. Una, Maquiavel, orientada al poder; l’altra, Erasme, busca l’ideal de la trobada i defensa d’uns valors de concòrdia. Són dos concepcions antagòniques. Per Maquiavel l’objectiu és el poder, per Erasme els valors. Per Erasme, la política és fonamentalment ètica, tal com l’entenia Aristòtil o Plató. Això comportava que l’acció política ha de respectar, per damunt de tot, uns referents ètics i morals. Maquiavel no entén de moral: tot val per arribar al poder i mantenir-s’hi. Per ell, la polític ha d’evitar, si pot, el consens o la reconciliació. El seu camp és la duresa de la confrontació i el control i domini dels adversaris. En Maquiavel ni hi ha espai per la justícia o la veritat.