Durant un temps he tingut la sensació que a l’Església catòlica hi havia
una sector que considerava que era temps d’impulsar, com fos, una nova
evangelització perquè l’individu il·lustrat havia expulsat a Déu de la societat
contemporània. S’havia arribat a proposar que el gran pecat d’avui era la
negació de Déu en el cor de les persones. En aquest pensament sobresortia la
idea de que Déu només tenia lloc en la intimitat de l’existència. De tal manera
que no es projectava en la història de la humanitat. El papa Francesc ha
corregit aquesta idea estreta de l’Evangelització. Pel papa tot el món està
amarat de la presència de Déu i també les obres humanes. És allí on cal
cercar-lo i celebrar-lo.
En la recerca de Déu l’individu contemporani no pot prescindir de les condicions reals de l'existència humana; de la
creació i del món en tota la seva extensió.
La petjada de Déu està present en les lluites i esperances de la
humanitat i res d’això pot quedar al marge de les preocupacions de l'Església.
Des d'aquesta perspectiva de la projecció social de la fe és un lloc idoni per
fer-ne confessió de fe i experiència religiosa. La salvació no es viu al marge
de la nostre història. Al contrari dels que pensen que el camí de salvació només
es transita en l'interior de les persones i que i la única projecció social de
la fe possible és aquella que es dóna a través de les mediacions confessionals.
El camí que el papa Francesc ens proposa ens situar-nos en les perifèries de la
societat i des d’allí emprendre el camí de l’evangelització fent-nos pobres,
amb els pobres i en benefici del seu alliberament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada