Yennayer amazic

La comunitat amaziga catalana celebrà ahir l’inici d’any. Segons el seu calendari es començava l’any 2964. Els amazics són un ampli grup humà que agrupa a 25 milions de persones que viuen en 10 Estats africans diferents. Un 50% dels amazics viuen al Marroc i els 70% de la immigració marroquina a Catalunya és d’origen amazic. En els darrers anys hi hagut una recuperació acurada de la seva identitat que passa per l’afirmació de la seva llengua i escriptura, totalment diferenciada de l’àrab, de les seves festes i tradicions. Aquest sentiment nacionalista ha aportat un reconeixement del fet diferencial amazic al Marroc des de l’any 2011.

Els amazics, coneguts altrament com a berebers, situen l’any zero del calendari 950 anys abans del naixement de Crist. Originalment el primer dia de l’any, yennayer, era el 14 de gener però en els darrers anys, al recuperar la tradició amazic s’ha establert que fos el dia 12 en commemoració de l'ascens al poder del primer faraó líbic a Egipte. Es tracta d’un calendari agrari tradicional referenciat als cicles de la terra. S’empra per regular els treballs del camp adequant-los al ritme de les estacions. Aquest calendari és forà útil en les feines agrícoles ja que el calendari àrab islàmic, al seguir el ritme de la lluna, i per tant no tenir en compte el cicle de les estacions de l’any, és poc útil per estructurar les tasques agrícoles.

Es considera que el particular calendari agrícola amazic deriva del calendari julià  introduït a l'Àfrica durant la dominació de Roma. Així ho demostren les següents coincidències: els noms dels mesos d'aquest calendari deriven dels corresponents noms llatins; la longitud de l'any i de cada mes és la mateixa del calendari julià amb tres anys de 365 dies seguits per un any de traspàs de 366 amb mesos de 30 i 31 dies, amb el segon de 28 quan es de traspàs. El primer dia de l'any se celebra de maneres diverses a les diferents regions amazic. És costum prendre menjar amb aliments particulars que varien segons el lloc. En la part mediterrània del Magreb es prenen dàtils i més al sud, fins les zones properes al Sahel, cuscús amb verdures. En aquests llocs s’acostuma amagar un pinyol entre el menjar i a qui li toca es diu que tindrà un any molt afortunat i mereix el respecte de tothom. En algunes regions es sacrifica 'un animal, normalment un pollastre.

Inside Lleywin Davis

La història de la humanitat està plena d’homes i dones que mai surten en els manuals històrics com a vencedors de res perquè aquests llibres de recullen les vides de les persones que han viscut com han pogut la coherència dels seus ideals i principis. Aquesta voluntat de fidelitat ha situat a aquestes persones en la perifèria de la societat. Allí on els dies són grisos i fa fred; on el confortable llit és substituït per l’incòmode sofà i les penes es succeeixen sense interrupció. Des de la perifèria urbana aquestes persones tenen pocs motius per somriure, però afirmen amb il·lusió i tenacitat la seva voluntat de viure. D’anar fins al final, costi el que costi, i en general molt, amb la coherència del seu pensament.

La pel·lícula dels germans Coen Inside Lleywin Davis és un magnífic relat de tot això. Cal mirar aquesta obra des de la perifèria de la societat, allí on els marginats involuntaris viuen i celebren la joia de viure d’acord amb els seus ideals. La mateixa pel·lícula explica que, si bé en alguns casos és relativament fàcil abandonar la perifèria si es renunciar als ideals, mantenir-se fidel a un mateix comporta moltes dificultats. Lleywin Davis mostra als espectadors que, tot i les dificultats que comporta estar al marge de la societat, val la pena viure-hi perquè no es renuncia a cap dels convenciment. Els germans Coen han confeccionat un magnífic poema visual. És un viatge espiritual i místic a través d’unes excel·lents imatges on destaca la mirada entristidíssima del protagonisme i unes cançons que s’apoderen dels sentiments. Us recomano anar a veure aquesta petita joia i compartir la seva proclama a la llibertat personal.

L’emancipació humana

La fi de molts dels beneficis associats a l’Estat del Benestar, la modificació de múltiples paràmetres socials i la difuminació dels referents que havien identificat la societat de tota una època o la modificació del valors tradicionals són algunes de les conseqüències d’aquesta llarga època de crisi. Aquesta situació no hauria de fer perdre el que ha format part del patrimoni de totes les expressions d’emancipació donades al llarg de la història de la humanitat: la necessitat de combatre qualsevol forma d’explotació i submissió de les persones.

En la memòria de la humanitat perdura el record de múltiples experiències que han volgut ser una resposta històrica a aquestes aspiracions d’alliberament. Però, malgrat que en totes elles hi havia la voluntat de construir unes societats on fossin possibles la llibertat plena, la justícia, la fraternitat i el conjunt de valors d’humanització, la pròpia realització social i política  han demostrat el fracàs i les limitacions d’aquests camins d’emancipació fins ara coneguts.

Orfes de referents històrics plausibles d’esperança, ara cal explorar i recórrer nous camins que donin sentit a les aspiracions d’alliberament.  Cal recórrer camins inèdits. Cal explorar noves possibilitats. El combat per la justícia i la llibertat continuen. No existeix una única manera de concretar-ho, però, des de la pluralitat de mètodes i maneres,  ben segur que hi ha un comú denominador que permet confiar la possibilitat de construir una societat diferent i  millor on sigui possible viure els valors morals i unes estructures socials que permetin eliminar allò que és font de desigualtat i injustícia.

Dieudonné

La decisió del Consell d’Estat Francès prohibint les actuacions del còmic Dieudonné és un prova de solidesa de l’estat democràtic i dels principis morals d’una societat humanitzada. És veritat que aquesta decisió limita la llibertat d’expressió del còmic, però existeix una prelació de rellevància moral de les llibertats que facilita prendre decisions com aquestes. Injuriar, incitar l’odi o afectar la honorabilitat de col·lectius per raons del seu sexe, religió o ètnia no poden ser admesos en una societat democràtica. La llibertat d’expressió no pot encobrir el menys teniment de la dignitat humana.  Una societat madura ha d’acceptar els límits de la llibertat d’expressió si això afavoreix la convivència.

És cert que una decisió d’aquest tipus dóna una extraordinària publicitat al còmic de Dieudonné, però les seves actuacions també provoquen un patiment a unes persones totalment gratuït i innecessari. Aquest còmic no dissimula que el seu pensament l’apropa als postulats ideològics del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. Però aquesta circumstància no és el motiu per el qual es prohibeix la seva actuació, sinó pel que diu i fa. Aquest còmic s’ha inventat un gest amb el qual manifesta el seu menyspreu als jueus. La notorietat de Diuedonné és la seva habilitat per manipular les pors ancestral humanes per tal de fomentar l’animadversió dels jueus. Una societat oberta i respectuosa amb la diversitat no pot suportar que sota la defensa de que el còmic és aquella persona que es capaç de riure’s de tot i de tothom es promogui el menyspreu vers determinats col·lectius socials. 

Com es vesteixen en públic les dones musulmanes

Un problema important en la religió musulmana és com s’han de vestir les dones en públic. Les societats occidentals són molt sensibles amb aquesta qüestió perquè, a més de representar en alguns tipus de vestimenta un problema de comunicació i seguretat pública, s’interpreta que determinades formes de vestir expressen la seva submissió als seus marits. Recentment s’acaba de publicar una enquesta realitzada per l’Institut d’Investigació Social de la Universitat Michigan sobre la vestimenta de les dones musulmanes feta en set països de majoria musulmana (Tunísia, Egipte, Iraq, Líban, Pakistan, Aràbia Saudita i Turquia ). La principal conclusió és que la majoria de persones enquestades afirmen que prefereixen que una dona es cobreix completament els cabells, però no necessàriament la seva cara. Només a Turquia i Líban una de quatre persones consideren que és apropiat que una dona no es cobreix el cap en públic. Una limitació d’aquesta enquesta és que no hi ha la desagregació de les opinions per sexe. Tampoc l'estudi aclareix si els enquestats pensen que les normes socials o culturals, i no les religioses, són les que realment condicionen a les dones alhora de decidir com mostrar-se en públic.

A cada persona enquestada se li va mostrar una targeta que representa sis estils de tocats de la dona i es demanava que escollís la vestimenta que considerés més apropiadament per portar una dona en un lloc públic. Els estils variaven des d'un burca (dona n º 1 ) i el nicab (2) a la hijab menys conservadora (dones 4 i 5). També es mostrava la possibilitat d'una dona que no es cobria els cabells. En general , la majoria dels enquestats diuen que la dona tipus 4, on els cabells i les orelles estan completament cobertes per un vel blanc, és el vestit més apropiadament per mostrar-se en públic. Els resultats per països són: un 57% a Tunísia, el 52% a Egipte , 46% a Turquia i el 44% a l'Iraq . A l'Iraq i Egipte, la dona tipus 3, on el cabell i les orelles estan cobertes per un vel negre més conservador és la segona opció més popular.

Al Pakistan , existeix una divisió d’opinions (31% enfront del 32% ) entre el tipus 3 i el tipus 2, que porta un nicab que només deixa veure els ulls, mentre que gairebé una quarta part (24%) opten pel tipus 4. A Aràbia Saudita, una majoria, el 63%, prefereixen el tipus 2, mentre que un altre 11% considera que la burca del tipus 1 és l'estil més apropiat de vestimenta pública per a les dones.

En alguns països existeixen unes importants minories que consideren que cal respectar que les dones no es tapin els cabells en públic . Aproximadament un terç dels turcs (32% ) opinen així igual que el 15% dels tunisians. Gairebé la meitat (49%) de persones libanesos també opinen que és acceptable que una dona pugui aparèixer en públic amb el cap descobert.

Tot i que bona part de les opinions expressades mostren una clara preferència per que dones es vesteixin de manera conservadora, moltes persones consideren diuen que les dones han de poder decidir per si mateixes què s’han de posar. Aquesta actitud és més freqüent a Tunísia (56%), Turquia (52%) i el Líban (49%), països on hi ha important s percentatges de persones favorables a que les dones que no es cobreixen els seus caps en públic. Però gairebé la mateixa quantitat a l'Aràbia Saudita (47%) també afirmen que les dones haurien de tenir la llibertat de triar la manera com es vesteixen. En altres països els percentatges sobre la llibertat de les dones són més petits Iraq (27%), Pakistan (22%) i Egipte (14%).

Seria interessant saber que pensen els musulmanes, homes i dones, residents en societat occidentals. Tant en la forma més adequada de vestir com si consideren que es precepte religiós o un hàbit cultural.

Multiculturalitat encoberta

Durant els darrers anys les polítiques públiques sobre la immigració han estat dominades per la voluntat de ser amables i acollidors amb els nou vinguts. Es considerava que l’immigrant havia de percebre la calidesa de la societat d’acollida durant la transició entre la fase d’arribada i la d’assentament de l’immigrant. D’acord amb aquesta visió s’admetia, i s’estimulava, que els nous vinguts fessin les seves associacions per preservar les seves tradicions i costums. Al mateix temps, l’amable i simpàtica societat acollidora oferia espais en els quals els immigrants mostraven la riquesa de la seva diversitat. Ara, quan es contemplen aquests processos amb una certa perspectiva, hom pot arribar a concloure que s’estava practicant, sense saber-ho, una versió tova del multiculturalisme.

Per no incomodar als nous vinguts es mirava cap un altre costat quan es constatava les seva poca presència en el teixit comunitari dels barris o quan defensaven, per una pràctica contrastada, uns valors i unes tradicions amb les que són pròpies de la nostra societat. Així, a mesura que passaven els anys, allò que podia semblar adequat per iniciar un procés d’integració ha esdevingut un mal crònic en alguns col·lectius d’immigrants. Per exemple, les dones són invisibles entre alguns col·lectius d’immigrants, i si apareixen tenen una posició subordinada als homes; forces entitats associatives dels immigrants es desenvolupen al marge de xarxes socials dels barris; alguns dels líders dels col·lectius d’immigrants mantenen comportaments poc favorables a la interacció social camuflat sota un rostre simpàtic quan es relaciones amb les autoritats del país; moltes entitats associatives dels immigrants són indiferents a la qüestió de com construir el sentiment de pertinença a partir d’una pluralitat d’identitats. La sobredosis d’empatia i amabilitat amb els nous vinguts ha desdibuixat la idea de que tota política immigratòria ha de saber combinar eficaçment actuacions d’acollida i integració amb una moral o ètica cívica que tingui present la dignitat de tot ésser humà.

El camí ha recórrer per assolir una societat integrada en la seva pluralitat i respectuosa amb la diversitat encara està plena de dificultats. Hi ha dificultats institucionals alhora de definir les polítiques públiques i també forces prejudicis i estereotips que condicionen la manera com s’aborden aquestes qüestions. Això limita tant les polítiques públiques com a les persones que hem d’acollir als immigrants. Ens cal abandonar aquelles iniciatives que, si bé foren útils anys enrere, ara resulten feixugues per aconseguir transformar els nous vinguts com a ciutadans catalans amb voluntat de ser-ho, amb sentit de pertinença a un país que té una tradició i cultura que es comuna i que ells poden contribuir a transformar.

La successió de l’arquebisbe de Baarcelona

La història no és circular. Els esdeveniments, els fets que conformen el fil de la història, no es tornen a repetir evocant un deja vu. Però sí que hi ha uns patrons que es donen entre successos ocorreguts bastant separats en el temps. Aquesta és la sensació que he tingut revisant alguns dels meus escrits antics. En concret es tracta d’un article escrit pel diari El País l’any 1999 on comentava la situació creada a la diòcesi de Barcelona davant la successió de l’arquebisbe cardenal Narcís Jubany. La meva sorpresa ha estat comprovar que el que deia, tot i que cal situar-lo en un nou context, és força actual. Per això he pensat que valia la pena reproduir parcialment el que vaig escriure en aquells moments.

L'Església barcelonina es troba de ple en l'ull de l' huracà dels rumors i de les especulacions. La successió propera del cardenal arquebisbe de Barcelona al capdavant de la diòcesi està donant peu a nombroses càbales, tertúlies i moviments per situar millor els possibles aspirants. Però tot es cou entre bastidors. Aquella "societat perfecta", tantes vegades enaltida pels vells manuals doctrinals i avui esmentada pels nostàlgics de la cristiandat, és refractària a que qualsevol procediment transparent que reguli la successió dels pastors de l'església. La societat cristiana continua considerant als seus membres persones submises a l'autoritat eclesial.

Malgrat les orientacions donades pel Concili Vaticà II l'organització eclesial segueix aferrada a una concepció tancada i opaca de l'autoritat. Això propicia l’aparició de rumors  i càbales. La serpent de rumors d'aquests dies únicament és possible per la pervivència d’un procés hermètic de presa de decisions. La intriga és part important de la pròpia campanya electoral organitzada per influir sobre els qui prenen les últimes determinacions. Si bé és cert que hi ha autèntics espais de llibertat democràtica en el si de l'Església catòlica, en aquest sentit és exemplar el mètode com algunes ordes religiosos elegeixen els seus superiors, no és menys cert el nomenament de bisbes reflecteix tot una concepció poc democràtica de l’autoritat dins de l'Església.

Davant les especulacions originades, tant ara com mesos enrere, per la successió del cardenal arquebisbe de Barcelona moltes veus qualificades de l'Església i la societat catalana han insistit que el futur bisbe exerceixi la seva tasca en català i a la catalana. D'acord amb aquest perfil l'exigència única aparent era que el bisbe fos català. Deixant la qüestió en aquests termes qualsevol dels noms que circulaven en les travesses dels últims dies podia perfectament ser candidat. Però si bé és justa aquesta apreciació de catalanitat exigible al nou bisbe de Barcelona em sembla, igual que en matemàtiques, que es tracta d'una condició necessària però no suficient. Perquè no n'hi ha prou saber si les coses es fan en català o no, ja que també cal saber que es fa i per a qui es fa .

¿Quin perfil hauria de tenir el futur bisbe de Barcelona, més enllà del contingut de la seva partida de naixement?. Hauria de ser una persona profundament identificada amb el Concili Vaticà II i fidel a l'impuls renovador generat per aquest. Capaç de realitzar, des d'aquesta condició de fidelitat, l'extensió de l'esperit conciliar als problemes nous sorgits en els últims anys pel canvi de societat. El nou bisbe hauria de fer de les intuïcions conciliars un projecte de govern per fecundar la vida de l'Església en la seva relació amb la societat. En el cas de la diòcesi de Barcelona aquest projecte no s'hauria de construir sobre el no-res. La carta d'identitat de l'església barcelonina són els diversos acords dels diferents òrgans participatius de la diòcesi que tingueren el seu origen en l'Assemblea Diocesana.

Però el perfil del nou bisbe no pot aturar-se en una visió local de l'església. La diòcesi de Barcelona ha de ser profundament solidària amb aquella part de l'Església que promou i prega per la seva renovació. Per això el nou bisbe ha de mostrar un compromís diàfan per mantenir l'Església barcelonina fidel als compromisos i esforços d'aquelles persones que lluiten per una societat més justa, solidària i fraternal. Aquest afany, que tradueix la presència de Déu enmig del món, ha de prevaldre en tot moment davant les obstinades voluntats preocupades en defensar els privilegis eclesials i actuar com a força política influent. De manera que aquest compromís solidari exigit al nou bisbe hauria d'exercir de forma amb una vocació preferent de servei als pobres i exclosos de la societat. Aquesta opció preferencial pels pobres hauria de constituir la guia que orientés l'acció pastoral episcopal i des del compromís solidari il·luminar els temes que resten encara pendents de la trobada de la fe cristiana amb la cultura moderna i el si d'una societat laica .

Fins aquí part del que escriví l’any 1999. És evident que ara caldria afegir-hi referències a l’actual moment polític que viu Catalunya. En aquest sentit, el nou pastor ha de saber situar l’església barcelonina al servei dels sentiments i aspiracions polítiques majoritàries dels seus fidels. Sense deixar oblidar que, en aquests moments en que es manifesten algunes opinions força distants, el pastor diocesà ha de saber crear consens i estats d’opinió que ajudin a mantenir la cohesió eclesial. El nou bisbe de Barcelona, com la resta de bisbes catalans, hauran de saber explicar i ajudar a fer entendre a l’episcopat espanyol el procés polític iniciat a Catalunya. Tasca difícil, però necessària ja que el bé moral que està en joc és que els catalans puguin decidir quin és el futur que desitgen pel seu país.