Rancúnia

Dos esdeveniments, un d’ells de tràgiques conseqüències, aparentment inconnexes tenen un comú compartir importants dosis de rancúnia. El diccionari defineix la rancúnia com un sentiment inveterat d’odi, de malícia envers algú. Certament, els dos esdeveniments, l’assassinat d’una persona a Lleó i l’escridassada airada a un polític en un acte religiós, mostren el grau de rancúnia que contenen algunes persones i que, de sobte, es manifesta quedant fora de tot control. Aquestes persones, segons les seves pròpies declaracions han mantingut durant força temps un odi que ha rosegat profundament els seus cors. La rancúnia porta a morir poc a poc cada dia.

Davant d’un cors rancorós, el cristianisme proposa el perdó. El perdó allibera de l’amargor de cor i torna a la vida el cor entristit per l’odi. En la matriu cristiana hi trobem tota una llarga tradició de perdó. El profeta Isaïes ho anuncià amb tota claredat “que l'injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar”  (Is 55,7). La rancúnia és un estat de l’esperit corrosiu en el qual la persona queda presonera de les seves pròpies emocions.  Jesús ens ensenyà el camí per vèncer aquest empresonament de l’ànima. Llegim a l’Evangeli “aleshores Pere preguntà a Jesús: --Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon:--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set” (Mt 18,21-22).

El camí per tornar a la vida és l’exercici del perdó a mans plenes. El propi Jesús, des del patíbul de la seva creu perdonà “Jesús deia: Pare, perdona'ls, que no saben el que fan” (Lc 23,34). Les commocions socials contribueixen a que les persones no gestionem bé les nostres emocions i, en moltes ocasions, el sentiments queden alterats per uns esdeveniments que haurien d’estar sota control. L’autocontrol emocional és una disciplina que té força predicament; però el cristianisme ofereix un exercici de reconciliació, el perdó, que permet situar de nou a les persones en el control de les seves emocions. Aprenguem a perdonar i viurem més tranquils.

La necessària secularització de l’Islam

Un dels efectes de les anomenades primaveres àrabs, la majoria acabades amb més pena que glòria, ha estat l’apertura d’un tímid debat sobre la relació entre política i Islam, que és el mateix que parlar del paper de la religió islàmica en la societat. És evident que aquest és un dels grans temes que ha de resoldre avui l’Islam per situar-se, com a religió, en les mateixes condicions de reflexió cultural que les religions cristianes. De no fer-ho, el risc que corre l’Islam és deixar el terreny fèrtil pels que fan una lectura radical de la doctrina de Mahomma. La radicalització política extremista de l’Islam està estretament relacionada amb la comprensió que els musulmans tinguin de la vinculació de la religió amb la política. Dit d’una altra manera, com les societats de tradició cultural islàmica es secularitzen.

Per resoldre aquest dilema, per combatre l’Islam polític expansiu, alguns pensadors islàmics, proposen que l’Islam es quedi reclòs en les mesquites. Els patrocinadors d’aquesta visió volen combatre les manifestacions de l’Islam polític el qual, segons el seu poder en cada país, aprofita les estructures de govern per aplicar la moral islàmica directament a tota la població.  En aquests casos acostuma haver-hi una estreta relació entre els sermons a les mesquites, les fatwas, i les disposicions legislatives

Recloure l’Islam a les mesquites és un error. Aquesta visió representa seria l’aplicació lliberal de la privatització de la religió en un context islàmic. No crec que aquest sigui el camí. Cal optar per reconèixer que l’Islam, com tota religió, és una qüestió personal, que es viu en les conviccions íntimes del cor, però que no renuncia a tenir una presència pública i presentar les seves propostes per construir la moral cívica. L’Islam ha d’avançar en l’acceptació de la secularització de les societats islàmiques i en la seva reformulació com a religió oberta al diàleg amb la cultura moderna. Cal estendre el que avui són experiències exitoses en petits cercles de reflexió religiosa a sectors més amplis de les comunitats musulmanes. El camí està plegat de dificultats, però cal emprendre’l sense masses demores. 

Escric el que veig i visc

L’altra dia, en una conversa caçada al vol, vaig escoltar com una dóna criticava al seu company perquè escrivia un blog. Li retreia que ho fes per lluïment personal. Com si això afavorís el seu ego. Aquesta conversa m’ha fet pensar perquè escric cada dia una nota en el meu blog. Sempre que algú m’ho ha preguntat he contestat, més o menys el mateix: per aclarir-me. Gràcies a fer la nota diària penso, escric i comparteixo els meus pensaments i estats d’ànim. Si a més, algú em pregunta si m’importa que em llegeixin, la resposta també serà sempre similar: no massa. Mentiria si digués gens, però m’interessen més les primeres raons. Que tingui lectors em complau, però no és el meu objectiu.

El mateix títol del blog indica el seu sentit. Vita Moleskine és l’experiència vital transcrita en un quadern de notes. Les notes es conformen a mesura que passa el dia. La contemplació i vivència de la realitat m’aporten els ingredients bàsics per estructurar les meves reflexions. L’observació del que passa, el que visc, sento o llegeixo són la base de les meves notes. Els pensaments vitals emergeixen i s’entrellacen com les cireres. La vida aporta prou llums i ombres per teixir cada dia una nota. Les meves reflexions neixen l’experiència viscuda sedimentada per un pensament que opera de filtre conductor del que escric.

Fundació Centesimus Annus

El sant pare Francesc ha rebut en audiència al Vaticà als participants de la trobada internacional promogut per la Fundació Centesimus Annus Pro Pontífex . El tema del congrés d’aquest any ha estat una llarga pregunta Una societat bona i el futur del treball: poden la solidaritat i la fraternitat ser part de les decisions empresarials ?.

El papa Francesc ha agraït als participants del congrés les seves reflexions sobre l’aplicació de la solidaritat en diversos àmbits de la vida social i econòmica.; i com això ha de fer-se des de la perspectiva de la subsidiarietat . Solidaritat i subsidiarietat són una gran constant en el magisteri social del papa Joan Pau II que actualitzà posteriorment el papa Benet XVI a la seva gran encíclica Caritas in Veritate. El papa ha senyalat que avui la “paraula solidaritat s'ha tornat incòmoda , fins i tot incòmode". La crisi d'aquests anys que “té unes causes profundes d'ordre ètic, ha augmentat aquesta al·lèrgia  a conceptes com solidaritat, distribució equitativa dels béns, prioritat de la feina” El que cal, afegí el papa, és reflexionar com aquests valors ètics es poden concretar en els valors econòmics.

Els primers responsables de fer aquesta reflexió són els empresaris cristians perquè ells tenen la responsabilitat de consciència de traduir els valors ètics en polítiques econòmiques ètiques. Pel papa "l'empresari cristià ha sempre confrontar l'evangeli amb la realitat en la qual treballa" i ser conscient que l'evangeli demana "posar en primer lloc la persona humana i el bé comú". Per aconseguir aquests objectius aquests empresaris han de “col·laborar amb altres que comparteixen la base ètica i ampliar la xarxa el més possible” i confiar amb el suport que es pot rebre de les pròpies comunitats cristianes, parròquies, diòcesis i associacions cristianes. Els cristians han de ser testimonis de l’Evangeli en tot moment i en tot lloc, i les empreses no són cap excepció.

Per acabar, dirigint-se als participants, el papa Francesc digué “'vosaltres amb l'ajuda de Déu i de l'Església podeu donar un testimoni eficaç en el vostre camp, perquè no porteu només paraules o discursos sinó l'experiència de les persones i empreses que volen posar en pràctica, concretament, els principis de ètica cristiana en la situació actual del món del treball. Aquest testimoni és d'importància primària i us animo a donar-ho amb fe, també dedicant a l'oració el temps necessari, perquè també el laic, inclòs l'empresari ha de resar i resar molt quan els reptes es fan més durs''.

La banalització de la misèria espiritual

El darrer festival d’Eurovisió és un bon exemple de la misèria espiritual de les societats europees.  Durant unes quantes hores, la majoria de televisions públiques d’Europa mostraren a tot el món l’elevació de l’empobriment cultural a la categoria de bé universal. Poques cançons i cantants s’escapaven indemnes d’aquest judici. Quan sortí el/la representant d’Àustria, país que resultà finalment guanyador, vaig quedar confós. La seva ambigüitat era tal que em desconcertà. No sabia el que estava veient perquè la barreja d’identitats era tan gran que, el possible valor de la transgressió, es convertí en una paròdia de la vulgaritat.

El papa Benet XVI advertí sobre el risc de la relativització dels principis morals. Durant el seu pontificat, no deixà de senyalar que la cultura europea s’havia empobrit sota la confusió dels valors morals i les dificultats de fonamentar les pròpies decisions morals. Aquesta situació ens ha portat a una profunda misèria espiritual que es manifesta en diferents plans de la vida. Existeix una forta pressió de l’entorn per fer d’aquesta situació una virtut. La bona cultura, per sort encara present en molts sectors de la creativitat, té dificultats per arribar al conjunt de la població i contribuir a humanitzar la societat. Al nostre país, la pujada de l’IVA cultural, ha  estat un atemptat en tota regla a la regeneració cultural. Els mitjans de comunicació hegemònics en la difusió de la cultura de masses també han contribuït a aquesta sensació d’empobriment espiritual i moral. És moment de reaccionar i frenar aquesta misèria espiritual.

El malefici dels estereotips

Fa uns dies vaig comentar, des de una certa indignació, l’important masclisme existent en els mitjans de comunicació i el risc que això comportava per la conformació de l’opinió pública. Llegint el diari de nou ho he tornat a constatar. En ocasió de les eleccions europees un diari ha fet una anàlisi de les vestimentes dels principals candidats catalans, CiU, ERC, PSC, PPC, ICV-EUA, C’s,  i dels dos cap de llista més rellevants estatals, PP i PSOE. Són vuit persones, de les quals només una és una dóna. Cada un dels candidats han estat analitzats per dos experts en imatge, un home i una dona. L’experta, segons es desprèn del petit currículum  no és català i desenvolupa la seva feina fora de Catalunya, mentre que l’expert és català i treballa, dins i fora de Catalunya.

Al llegir les seves conclusions m’ha sorprès que la dona experta afirma, en el cas de la candidata del PSOE, comença dient “és guapa, però porta els cabells molt planxats i els blens són excessius”. Curiosament,  no fa aquest comentari,o de similar, en cap dels altres candidats que tots són homes. En aquests casos els comentaris comencen amb frases com: “imatge correcte, amb vestits de bona fractura”; “té una imatge molt cuidada”; “està bé sense corbata”; “cultiva l’estil slim”; “bona imatge, molt tradicional”;va una mica hipster”; “m’encanten els cabells blancs, però els ha de cuidar”. De nou els estereotips funciones i juguen una mala passada. Només la dóna és judicada a partir d’uns patrons de bellesa probablement només pel fet de ser dona. Una mostra més de les grans dificultats que tenim per aconseguir la igualtat de gènere. 

¿On són els profetes?

Ens trobem en temps de grans desassossecs i només tenim tertulians mediàtics que reiteren opinions conegudes buscant més polèmica especulativa que ajudar a madurar l’opinió pública. En aquesta situació, trobo a faltar l’exercici del profetisme. Ben segur que els profetes hi són, però es troben ofegats per la reiteració d’opinions que només serveixen per consumir mites mediàtics que ocupen les sales d’estar.

Els profetes d’avui estan condemnats a ser noves Cassandres. Per més que diguin i reiterin senyals d’alarma sobre els esdeveniments que fan que el món trontolli, ningú els hi fa cas. Cassandra deia la veritat però el venjatiu Apol·lo la condemnà a que ningú li feia cas. Aquesta fou també l’experiència d’Amós, Osees o Isaïes profetes de l’Antic Testament. Cap d’ells foren escoltats en el seu moment. Eren veus assenyades i mesurades, però menystingudes.

Avui tenim múltiples reedicions de la faula del Pastor i el Llop d’Esop. Les mentides i falsedats són reiterades per diverses veus com a estratègia política. Es corre el risc de que tant repetir les mentides, això resti credibilitat a qui les diu i, el dia que digui la veritat ningú li farà cas. Necessitem tornar a sentir les veus dels profetes. Per això cal descobrir-los, escoltar-los i fiar-nos del que ens diguin.