Votar amb la raó i els sentiments

Vivim els darrers dies de la campanya electoral de les eleccions al Parlament europeu. He seguit amb atenció la majoria dels missatges electorals dels diferents partits procurant entendre la seva lògica comunicativa. He quedat preocupat per alguns llenguatges simbòlics fets servir. La majoria d’aquestes llenguatges estan plens de paraules i imatges de combat, de poca amabilitat i, evidentment, de poca epatia propositiva. La majoria de partits insisteixen en la burda desqualificació de l’adversari atiant temors sobre ell. S’aprofita qualsevol motiu per presentar-lo com la tinya o el perill públic número u i, mentre estem entretinguts en aquesta retòrica, s’acaba l’anunci publicitari quedant-nos sense saber que proposa el partit en relació a Europa.

Això no funciona. No funciona la política entesa com a confrontació desencarnada que nega tota possibilitat d’enteniment amb els contrincants. La política és acord i consens, no combat. Però no és així. L’anàlisi de la campanya mostra que l’objectiu electoral prioritari és eliminar del poder polític a els que pensen diferent. L’univers simbòlic que es mobilitza durant les eleccions evoca la confrontació i agita les pors per anar votar. Aquestes estratègies de campanya que busquen la mobilització dels propis i la desmobilització dels altres em cansen profundament. Es veritat que formen part dels manuals de campanyes electorals (tots d’origen nord-americà), però els trobo una enganyifa. Només serveixen per agitar emocionalment els electors, en un sentit o en un altre, despreocupant-se que aquestes persones també pensen i discerneixen. Fora desitjable que les futures campanyes electorals, sense abandonar el recurs a la intel·ligència emocional també fessin apel·lació a la intel·ligència racional. Tots sortiríem guanyant, la societat seria una mica més madura i la democràcia s’enriquiria.

Sortir a l’encontre de l’individu modern

En el congrés sobre pastoral a les grans ciutats, el sociològic Manuel Castells recomanà a l’Església catòlica testimoniar l’Evangeli en les xarxes socials. Dit això, advertí que no es tractava tant de fer les pròpies xarxes socials, sinó d’estar present allí on les persones es relaciones i creen aquestes xarxes. Mutatis mutandis del que proposà Manuel Castells és el que afirmà Alfonso Carlos Comín en un brillant article de finals dels anys 70 del segle passat i publicat a Qüestions de Vida Cristiana. En aquest article Comín reflexionava sobre la presència dels cristians en el món. Amb gran visió afirmà que els cristians hem de testimoniar la fe allí on sembla més difícil de fer-ho.

Viure la fe comporta el testimoni de vida d’aquesta fe. Ser testimonis de la fe en una gran ciutat és tot un desafiament; però també és un gran oportunitat per tornar a situar l’experiència creient en la seva originalitat. Es tracta d’optar per la radicalitat evangèlica expressada en el seguiment de Jesús. Ell és l’única camí vàlid, tant per anar al Pare i conèixer-lo, com per aportar salvació a la humanitat. L’oblit de Jesús provocat per l’excessiu centrament institucional del cristianisme ha tapat l’anunci de l’Evangeli com gran notícia.

En les grans ciutats s’expressen grans desitjos de salvació. Els homes i dones urbans segueixen cercant acolliment i refugis càlids, amor, comprensió i consol a les penes i sofriments, així com trobar sortides a les seves esperances. És en aquest context on cal situar avui l’Evangeli i transmetre que Jesús, mort i ressuscitat, aporta el sentit que es busca. Fer-ho, és el repte pastoral més urgent per assegurar la credibilitat de l’Església en una gran ciutat. Aquesta és la missió que el papa Francesc a establert pels cristians. Ens cal sortir de la comoditat dels temples i anar a l’encontre de les persones cansades de fer-se preguntes que no tenen respostes, de patir les injustícies socials o de simplement viure en el desconsol. L’encontre, és anar al món i situar-se al costat de l’individu modern per escoltar-lo, comprendre’l i parlar de l’Evangeli de Jesús.

Enorme reserva de força moral i espiritual

En la magnífica ponència, per continguts i manera de presentar-la, del professor Manuel Castells en el Congrés sobre la Pastoral a les grans ciutats promogut pel cardenal Lluís Martínez Sistach ha demanat als catòlics que actuem perquè el catolicisme és “la reserva històrica de regeneració moral de les societat”. Però, malgrat aquesta funció social, el catolicisme “no està sent aprofitat, i hem d’interrogar-nos sobre les causes i sobre les vies de reconstrucció d’aquests vincles”. Ara és el moment que l’Església catòlica ha d’assumir decididament aquesta funció social en un món on “les persones estan perdudes” i necessiten “institucions que puguin servir de refugi i de reconnexió amb la societat”.

¿Com fer-ho?. Les vies de restitució proposades per Castells passen per escoltar i dur a la pràctica els discursos del papa Francesc. Per Manuel Castells “per primera vegada en molts anys al més alt nivell de l’Església hi ha un lideratge que intenta anar a l’arrel dels problemes”. Només cal “viure com ell viu, escoltar com ell escolta, i obrar amb decisió com ell ho fa”. A partir d’aquí els cristians haurien de saber “portar l’Església al carrer i anar als sectors populars”. Cal “transformar les parròquies en centres socials multifuncionals que siguin també de lluita social i pregaria a la vegada”. Les parròquies han de ser comunitats d’acolliment càlid de les persones i des d’on irradiar humanitat. També cal endegar  “un diàleg directe i sense perjudicis amb els joves” emprant adequadament  “la cultura, de l’art, i de la música com a formes d’agregació social”. Cal situar l’Església catòlica allí on s’estableixen les relacions entre els joves per això cal “entrar en les xarxes socials, no per a captar, sinó per evangelitzar”, més que fer xarxes pròpies del catòlics cal estar present en les xarxes que ja existeixen.

Davant la diversitat social, l’Església catòlica ha de saber connectar amb “la història de les comunitats ètniques”, que tenen diferents expressions culturals i religioses, sense por d’assumir alguns sincretismes. També els catòlics han de saber “enfrontar-se a la violència”, amb “predisposició al valor del martiri, com el bisbe Romero”, i a una “critica frontal a la corrupció”. Cal saber testimoniar exemplarment els valors evangèlics. Cal “no tenir por de denunciar i netejar el món financer, tal i com està fent el papa Francesc amb la banca vaticana”. Magnífica proposta de camins a explorar eclesialment l’Església catòlica catalana.

A Europa mirant pel retrovisor

La majoria dels partits polítics, al meu parer, malbaraten el temps destinats a fer campanya electoral per les properes eleccions europees. Portant a l’extrem la meva reflexió, podria considerar, que fan un mal ús dels diners públics que, mesos després, cobraran dels impostos públics segons el nombre d’escons trets en les eleccions. Diners que, per altra part, no són seus sinó que els perceben dels impostos via subvencions. Considero que en fan mal ús pel fet de parlar poc d’Europa, i algun cop amb evident desgana, i centrar els seus missatges electorals en com alterar la correlació de forces en l’arena política d’aquí. Molts dels partits en concurrència europea estan més interessats en l’erosió política dels seus adversaris més directes que en l’assoliment dels objectius polítics europeus.

Amb aquest descentrament no és d’estranyar que la ciutadania estigui poc motivada per anar a votar el proper diumenge. Els mateixos partits en tenen, en gran part, culpa d’aquesta desafecció ciutadana al no tenir interès en situar Europa en el centre dels seus debats. Aquest ús instrumental d’Europa descoratja. La ciutadania no percep com a propi el procés de construcció europea i repeteix l’estereotip de que es tracta d’una iniciativa contaminada per la burocràcia dels funcionaris europeus. Quina gran irresponsabilitat política dels polítics de casa nostra que, tot i que diuen mirar cap a Europa no deixen de mirar el retrovisor per endevinar la seva correlació de forces aquí. Amb aquestes eleccions es torna a perdre l’oportunitat de galvanitzar l’interès en la definició d’un projecte comú declinat en clau europea. De nou, la politiqueria arrossega la política a l’oblit. 

Per juny, la falç al puny

Així diu la dita catalana. El juny és el temps de la sega; és el moment de recollir l’esforç de sembrar i cuidar els camps. El nostre juny hauria de ser un temps de collita política. Hauran passat ja les eleccions europees. Les intranquil·litats polítiques d’aquí s’hauran clarificat i les d’Europa estaran a punt d’aclarir-se. Totes les forces polítiques tindran dades electorals fresques. Sabran els seus adeptes i el nivell de desafecció ciutadana. Els partits polítics que hagin fet una campanya centrada en Europa coneixeran el grau d’acceptació de les seves propostes; els que hagin formulat la seva campanya en clau de desqualificació de l’adversari tindran prous elements per saber el grau d’acceptació popular d’aquesta barbaritat política. El panorama intern estarà més tranquil i Europa tindrà evidència de quines majories o aliances facilitaran la seva governabilitat. Tot serà més diàfan.

Per això el juny serà el temps d’agafar la falç i segar. Ara és hora segadors, no de segar l’herba sinó de seure’s i parlar sobre Catalunya. Hauria ser temps de converses  serenes sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Cal seny i mesura per totes les parts. Espero que les forces polítiques espanyoles majoritàries, les que tenen a les seves mans les claus del procés constitucional i l’acompliment de les lleis, i el govern de Catalunya parlin i aclareixin el futur immediat. Com que aquestes negociacions poden ser complexes, en un estira i arronsa de resultats imprevistos, fora prudent que les autoritats europees acompanyessin tot el procés. Catalunya, Espanya i Europa tenen molt a perdre si les coses van malament. Segons com es desenvolupin les negociacions i els seus resultats poden donar-se diferents escenaris indesitjables. Un d’ells fora que Catalunya quedi despenjada d’Europa en un primer moment amb un complicat procés de reincorporació; però hi ha un altra escenari que no es pot menysprear, és que algú proposi expulsar Espanya de la Unió Europea per un comportament no democràtic a l’impedir la consulta legals dels catalans; o el mateix projecte europeu quedi afeblit al no saber resoldre políticament un conflicte que expressa els nous desideràtums dels pobles d’Europa.

Davant d’aquests possibles escenaris cal temps i diàleg mesurat. Totes les parts ha de cedir en les seves postures. Han de trobar-se, parlar i acordar. Hi ha prou marge per fer-ho. Per exemple, l’acceptació de la llei de consultes catalanes com un instrument per saber l’opinió real dels catalans. El resultat d’aquesta consulta no és cap mandat als governants, marcaria un horitzó però no un calendari ni una obligació legal. Negar aquesta possibilitat radicalitzaria les posicions i afavoria les posicions més extremistes a Catalunya que no ajudarien gens a clarificar la qüestió. Les negatives a la consulta donarien oxigen polític i rèdit electoral als que volen la independència exprés després d’un referèndum no legal o els que són extremadament unionistes i crítics amb les polítiques del partits del sistema.  El resultat final, per Catalunya, és una elevació de la tensió, de les posicions polaritzades i del desacord extrem. Això no interessa a ningú, especialment les forces polítiques espanyoles unionistes, ni al catalanisme moderat ni els partidaris d’una Unió Europea políticament estable i allunyada de les agitacions nacionalistes seguint el model Ucraïna. Un altre marge per flexibilitzar les postures podria ser ampliar les preguntes de la consulta a fi de recollir i incorporar més sensibilitats al procés. El futur està per construir, sí, però cada cop es veu més clar per on es pot avançar per fer bona la sega.

Calixte III

A la historia de l’Església catòlica hi ha hagut vàries personalitats vinculades a la realitat política i cultural catalana. Una d’aquestes persones fou el papa Calixte III. Alfons de Borja i de Llançol nascut el 1378 a la Torreta de Canals (avui barri de Canals, població que pertanyia aleshores a Xàtiva, la Costera) i mort a Roma, 1458. Fou Papa de l'Església Catòlica amb el nom Calixte III entre els anys 1455 i 1458.  Fou el primer papa catalanoparlant de la història.

Alfons de Borja era doctor en dret, civil i eclesiàstic. Fou professor a l'Estudi general de Lleida. En aquesta diòcesi entrà al servei de la cúria de Benet XIII d'Avinyó. Durant aquesta etapa es relació amb Vicenç Ferrer. El 1417 ingressa a la Cancelleria d'Alfons IV el Magnànim, amb el càrrec de promotor de negocis de la cort; més endavant consta com a regent la Cancelleria i el 1420 ja és vicecanceller. Fou membre del Consell reial. En l'exercici d'aquest càrrec acompanyà el rei en el seu periple per la Corona d'Aragó i Italià. Com a recompensa als serveis prestats, el rei Alfons IV el Magnànim promogué activament la carrera eclesiàstica de Borja i intercedí davant la cort pontifícia perquè fos proveït de dignitats i beneficis eclesiàstics. La confirmació d'Alfons de Borja com a conseller reial en afers d'alta política internacional arribà amb la seva participació en la legació pontifícia de Pere de Foix a la Península Ibèrica per solucionar definitivament el Cisma d'Occident.

S'ha considerat tradicionalment que el nomenament d’Alfons de Borja com a bisbe de València, l'agost de 1429, a mans del legat Pere de Foix, va ser una recompensa reial a la seva modèlica gestió en la resolució del Cisma d’Occident. Aquesta interpretació no és incompatible amb la voluntat del rei Alfons IV el Magnànim de controlar, a través d'un servidor de confiança, un dels bisbats més rics de la Corona, les rendes del qual, com ja havien fet amb les del bisbat de Mallorca, ajudaren a finançar algunes despeses de la conquesta de Nàpols. Un altre activitat d’Alfons de Borja en els afers internacionals encomanats pel rei fou millorar les relacions de la corona catalana aragonesa  la corona de Castella. Per aquest motiu formà part de diverses ambaixades i comissions per discutir afers pendents de la treva signada el 1430 entre les dues corones i intervé el 1436 en la conclusió del conflicte que les enfrontava.

Fou bisbe de València entre 1429 i 1458. La gran activitat d’Alfons de Borja al costat del rei Magnànim per conquerir el regne de Nàpols el convertí en un bisbe absentista, via permanentment a Itàlia des de 1438, tot i que estava en contacte permanent amb València per mitjà d’algunes estades puntuals a la diòcesi i el control de la seva gestió a través de vicaris generals i d'un grup de servidors de confiança, format per clergues que fan carrera a la seva ombra i per membres laics de la família Borja. Dels anys en què exerceix com a bisbe de València (1429-1458), s'ha destacat la defensa de les prerrogatives episcopals en els episodis que l'enfronten amb les autoritats municipals i els oficials reials; l'actuació pastoral i la reforma del clergat, especialment la celebració d'un sínode diocesà el 1432; les mesures contra els judaïtzants i la circulació de Bíblies traduïdes al vulgar, i la gestió econòmica de la diòcesi.

A partir de 1442 rebé l’encàrrec reial de la reforma administrativa del nou regne de Nàpols conquerit pel Magnànim, i és en aquesta etapa que presideix el Consell reial. Fou el valedor dels acords entre el papa Eugeni IV i el rei Alfons IV el Magnànim. En recompensa a aquestes gestions, el maig de 1444 és nomenat cardenal del títol dels Quatre sants coronats, mantenint la titularitat del bisbat de València. Com a cardenal, s'instal·la definitivament a Roma i s'allunya del servei directe del rei Alfons IV el Magnànim, per bé que es converteix en un valedor dels interessos de la Corona catalanoaragonesa a la cort pontifícia. Fou escollit papa el 1455, a una edat molt avançada, com a candidat de compromís esperant un pontificat de curta durada. El seu gran objectiu va ser el d’organitzar una croada contra els Turcs, que havien capturat Constantinoble al 1453. No va aconseguir trobar masses adhesions a la seva crida entre el Prínceps Cristians. Les relacions entre el rei Alfons IV el Magnànim i Calixte III es refredaren per les diferents concepcions que tenien en l’exercici del govern dels territoris italians de la monarquia catalanoaragonesa i dels estats pontificis. Aquesta circumstància provocà un refredament en les relacions entre el rei i el papa - després d'haver col·laborat prop de quaranta anys - i tots dos moriren el 1458, amb pocs mesos de diferència.

Calixte III sempre fou considerat pels romans com un papa estranger. Per vèncer aquesta resistència s'envoltà de servidors procedents de la corona catalanoaragonesa i vetllà per la promoció directa dels seus nebots: Pere Lluís de Borja fou nomenat capità general de l'exèrcit pontifici; Roderic de Borja (el futur Alexandre VI), cardenal i vicecanceller pontifici; Lluís Joan del Milà també fou creat cardenal. Calixte III rehabilità a Joan d’Arc i canonitzà al seu amic Vicenç Ferrer.

Quefes i el llop

Hi havia un pastor, de nom Esop, que tenia el do d’interpretar el llenguatge dels animals i que escrivia boniques faules. Estant un dia pasturant, un altra pastor de la contrada, de nom Quefes, es lamentà que els llops del bosc atacaven, dia si i dia també, el seu ramat. Esop, home prudent i assenyat, dubtà del relat del seu amic, sobretot perquè parlava sovint amb els llops d’aquest bosc i, sorprenentment, tots eren vegetarians. Tot i la insistència de Quefes, Esop no feu cas del seu amic. Aquesta canterella durà vàries setmanes. Quefes insistia i Esop escrivia les seves faules.

Arribà un dia que apareixeren uns llops plens de rancúnia i enveja dels llops vegetarians i sense més atacaren ferotgement el remat de Quefes i a ell mateix. Eseop escoltà de lluny estant els crits d’auxili del seu amic, però escarmentat per tantes mentides i exageracions no li feu cas. Fatal i greu error, perquè, en aquesta ocasió els llops no eren vegetarians i com es propi del seu gènere es cruspiren el ramat de Quefes i el deixaren greument malferit. Quan els dos amics es retrobaren i Quefes explicà el que li havia passat. Esop el mirà compassiu i es lamentà de la seva dissort i entengué que, ni en polític ni en ramaderia es poden dir mentires o exagerar els fets. Per això decidí escriure una faula que servís d’exemple de tot això.