Per juny, la falç al puny

Així diu la dita catalana. El juny és el temps de la sega; és el moment de recollir l’esforç de sembrar i cuidar els camps. El nostre juny hauria de ser un temps de collita política. Hauran passat ja les eleccions europees. Les intranquil·litats polítiques d’aquí s’hauran clarificat i les d’Europa estaran a punt d’aclarir-se. Totes les forces polítiques tindran dades electorals fresques. Sabran els seus adeptes i el nivell de desafecció ciutadana. Els partits polítics que hagin fet una campanya centrada en Europa coneixeran el grau d’acceptació de les seves propostes; els que hagin formulat la seva campanya en clau de desqualificació de l’adversari tindran prous elements per saber el grau d’acceptació popular d’aquesta barbaritat política. El panorama intern estarà més tranquil i Europa tindrà evidència de quines majories o aliances facilitaran la seva governabilitat. Tot serà més diàfan.

Per això el juny serà el temps d’agafar la falç i segar. Ara és hora segadors, no de segar l’herba sinó de seure’s i parlar sobre Catalunya. Hauria ser temps de converses  serenes sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. Cal seny i mesura per totes les parts. Espero que les forces polítiques espanyoles majoritàries, les que tenen a les seves mans les claus del procés constitucional i l’acompliment de les lleis, i el govern de Catalunya parlin i aclareixin el futur immediat. Com que aquestes negociacions poden ser complexes, en un estira i arronsa de resultats imprevistos, fora prudent que les autoritats europees acompanyessin tot el procés. Catalunya, Espanya i Europa tenen molt a perdre si les coses van malament. Segons com es desenvolupin les negociacions i els seus resultats poden donar-se diferents escenaris indesitjables. Un d’ells fora que Catalunya quedi despenjada d’Europa en un primer moment amb un complicat procés de reincorporació; però hi ha un altra escenari que no es pot menysprear, és que algú proposi expulsar Espanya de la Unió Europea per un comportament no democràtic a l’impedir la consulta legals dels catalans; o el mateix projecte europeu quedi afeblit al no saber resoldre políticament un conflicte que expressa els nous desideràtums dels pobles d’Europa.

Davant d’aquests possibles escenaris cal temps i diàleg mesurat. Totes les parts ha de cedir en les seves postures. Han de trobar-se, parlar i acordar. Hi ha prou marge per fer-ho. Per exemple, l’acceptació de la llei de consultes catalanes com un instrument per saber l’opinió real dels catalans. El resultat d’aquesta consulta no és cap mandat als governants, marcaria un horitzó però no un calendari ni una obligació legal. Negar aquesta possibilitat radicalitzaria les posicions i afavoria les posicions més extremistes a Catalunya que no ajudarien gens a clarificar la qüestió. Les negatives a la consulta donarien oxigen polític i rèdit electoral als que volen la independència exprés després d’un referèndum no legal o els que són extremadament unionistes i crítics amb les polítiques del partits del sistema.  El resultat final, per Catalunya, és una elevació de la tensió, de les posicions polaritzades i del desacord extrem. Això no interessa a ningú, especialment les forces polítiques espanyoles unionistes, ni al catalanisme moderat ni els partidaris d’una Unió Europea políticament estable i allunyada de les agitacions nacionalistes seguint el model Ucraïna. Un altre marge per flexibilitzar les postures podria ser ampliar les preguntes de la consulta a fi de recollir i incorporar més sensibilitats al procés. El futur està per construir, sí, però cada cop es veu més clar per on es pot avançar per fer bona la sega.