Tridu Pasqual

Avui s’acaba la Quaresma i comença el Tridu Pasqual. Seran tres dies litúrgicament intensos per viure intensament el camí cap a la Pasqua. Durant el temps de Quaresma ens hem preparat per contemplar els misteris de la mort i de la resurrecció del Crist. Les lectures quaresmals ens han orientat a endinsar-nos en la reconversió i a experimentar la confiança de l’amor de Déu. Ara, Dijous Sant, comença l’itinerari on Déu encarnat en Jesús, el Déu fet home, ens ensenya que la fe porta la salvació.

Les celebracions d’aquests dies és una invitació a sentir-nos en comunió d’esperança convençuts que la mort en passió de Jesús no és en va, perquè després de la seva mort, de tot negació o manllevament de tot vida, hi ha la resurrecció. Aquests dies de Tridu Pasqual es mostren l’itinerari per viure intensament l’experiència de salvació, vida i resurrecció. Tal com senyala Bernabé Dalmau, monjo de santa Maria de Montserrat, salvació, vida i mort són mots sinònims que expressen les vivències d’aquests dies, en una unitat que ens ajuda a descobrir que Jesús és Déu fet com nosaltres “entregat a la mort per perdonar-nos els pecats i ressuscitat per fer-nos justos” (Rm 4,25). Crist amb la Pasqua ens allibera i salva.

Vèncer la irrellevància de la fe

Un dels signes dels temps és la notable irrellevància de la fe per molta gent. Hom podria sospitar que la secularització de la societat ha propiciat aquesta situació. En un context faltats de referència religiosa, la descoberta de la fe no és fàcil. Això és cert. Sense referents cristians, la fe no apareix com una dada evident. Però, també els creients som, en bona mesura, responsables d’aquesta situació. No som testimonis convincents de la nostre fe, La societat no ens veu habitualment com a testimonis d’una comunitat d’amor que, pel que diu i fa, provoqui interès i credibilitat.

Bona part de l’Església sembla encaparrada d’evangelitzar la societat amb vells esquemes i significats incomprensibles per moltes persones. Actuant així difícilment els cristians seran rellevants per la societat moderna. El camí de la nova evangelització comporta saber presentar la fe de forma creïble a la societat. Per fer-ho, tenim el mots fonamentats en la Paraula. Però també necessitem el testimoniatge de la fe. Cal fer present la fe, en la seva dimensió més convincent: l’amor, allí on la societat necessita la misericòrdia. La presència testimonial aporta credibilitat i genera confiança en que la fe és font de vida i salvació.

Pensament sòlid

He trobat ajustat a la realitat de les misèries humanes el que Tony Judt escriví, en el seu magnífic llibre Postguerra, sobre l’actitud d’alguns escriptors durant els règims comunistes dels països de l’Est. Amb l’agudesa de bon observador i analista del seu temps, Judt comenta les raons profundes que tingueren alguns literats d’aquests països per preferir exili interior resistent en lloc de l’exili a alguna democràcia occidental, tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. La verdadera raó que portà a alguns d’aquests autors a quedar-se fou el percebre que serien millor considerats i tindrien més notorietat i importància com autors perseguits que ser uns literats irrellevants en un país lliure.

Aquest raonament pot aplicar-se a molts decisions que les persones prenem al llarg de la vida. L’arrogància és una mala consellera alhora de prendre algunes decisions. La recerca de notorietat, el ser públicament conegut o sabut, mou a moltes persones més enllà de les seves capacitats intel·lectuals. La manca de rigor que acostuma acompanyar l’arrogància convida a conrear el pensament frívol. Vivim en un temps de  pensaments de poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. Els pensaments líquids s’han tornat insubstancials. Necessitem conrear la cultura perdurable més enllà de la impostura dels opinadors mediàtics que persegueixen la notorietat efímera de l’acudit o l’ocurrència popular. El país necessita enfortir les fonts culturals perdurables que ens permetin identificar-nos com a poble, explicar-nos el que som i dibuixar cap on anem.

La democràcia com actitud vital

Els comentaristes polítics parlen molt de democràcia; els ciutadans es queixen de les falles del sistema institucional; i, qui més qui menys, té la sensació de que tot el sistema polític, tal com l’hem construït en els darrers anys, es troba profundament qüestionat per limitat o pervertit. Dins d’aquest panorama, les mirades escruten la democràcia i avaluen la seva qualitat. Cal fer-ho, és necessari i urgent. Però aquestes mirades han de transcendir la dimensió institucional i revisar la manera com la democràcia afecta la vida de les persones. Dit d’una altra manera, de quina manera la democràcia està integrada en la vivència íntima de les persones. Perquè la democràcia és, a més d’una construcció política, és una actitud vital.

La democràcia són valors i principis integrats com a virtuts públiques. Aquestes, més enllà de les institucions on esdevenen arquitectura, habiten en el cor de les persones, esdevenen el seu alè cívic. Les regles democràtiques, aquelles que ajuden a organitzar la convivència, han de derivar-se d’uns ideals motivadors de les persones. Sense això, no es poden explicar algunes actituds democràtiques plenes de valentia o de resistència davant la vulneració dels drets humans. Nelson Mandela, Ghandi, Rosa Parks, entre altres exemples, foren persones mogudes per uns ideals democràtiques. Vivien la democràcia com actitud vital.  

Tres simples regles per la vida

He trobat per les xarxes socials unes petites recomanacions per moure’s per la vida. Són tres regles senzilles, però plenes de profunditat.

Primera regla. Si tu no et mous per allò que vols, no ho assoliràs mai. Per aconseguir practicar aquesta norma cal, en primer lloc, aturar-se dins del brogit de la vida i identificar el que es vol. Es tracta de fer evidents els pensaments, el desitjos, fins i tot els intuïts i els no explicitats.

Segona regla. Si no demanes mai, la resposta serà sempre no. No cal ser passiu. Tampoc cal confondre renunciar a algunes coses amb la passivitat o la inactivitat. L’orgull pot fer-nos pensar que no hem d’acceptar l’ajut d’altres persones. La resignació no és bona. És important saber trobar les persones que ens poden ajudar

Tercer regla. Sinó dones un pas i un altre endavant, sempre estaràs al mateix lloc. El primer pas és acceptar-se a un mateix. Assumir el que som i com som. El següents és saber cap on es vol anar. Després d’identificar l’objectiu cal emprendre el camí per assolir-lo. Poc a poc, però amb seguretat que aquesta és la direcció. Es bo adonar-se que hi ha moltes persones que caminen igual que nosaltres per millorar i avançar.

Espai de diàleg amb l’Islam a França

El govern francès ha mogut fitxa després dels atemptats d’aquest inici d’any. Un dels seus objectius és garantir que la segona religió de França tindrà una veu que serà escolta i que els francesos musulmans respectaran les lleis de la República i la seva laïcitat. Això és la pedra angular de la reforma que el govern francès està impulsant per reformar la situació de l’Islam a França. Aquesta reforma també pretén combatre i frenar l’aparició de moviments i actituds antimusulmanes en la societat francesa. Hi ha un ampli acord polític que és això el que cal fer ara per millorar la convivència ciutadana.

Les iniciatives impulsades pel govern són estructurar un “espai de diàleg” que aporti transparència a la interlocució amb l’Islam de França. Aquest àmbit hauria reflectir millor la diversitat dels musulmans, donant  més rellevància als seus líders intel·lectuals i els seus dirigents associatius vistes les limitacions de les actuals estructures representatives. El govern francès considera que aquest “espai de diàleg” ha de substituir al poc representatiu Consell Francès del Culte Musulmà (CFCM), creat l’any 2003 per Nicolas Sarkozy quan era ministre de l’Interior, i que ha estat incapaç de representar a una comunitat creient que es calcula entre 4 i 5 milions de persones. El CFCM està presoner de les seves tensions internes que apareixen de forma recurrent i paralitza la utilitat social d’aquesta entitat. Bàsicament es critica que aquesta institució, en lloc d’estar orientada a potenciar un Islam de França, està presonera dels interessos dels països origen o de referència de molts dels musulmans francesos.

L’actual ministre de l’interior francès, Bernard Cazeneuve,  ha anunciat també una sèrie de mesures per millorar donar confiança als francesos musulmans, com per exemple, garantir la seguretat dels llocs de culte musulmà. Aquest ministre també ha explicat que es potenciarà la formació dels imams insistint en l’aprentatge dels valors cívics, especialment tot el fa referència al respecte a la laïcitat republicana. El Govern vol que l’entitat "Fundació per a les obres de l'Islam de França", institució creada l’any 2005 per supervisar el finançament de mesquites, ampliï e els seus objectis a "la promoció de l'Islam" no només en termes de "culte" sinó també en el camp del "desenvolupament cultural ". També es pretén desenvolupar la recerca universitària i potenciar diverses iniciatives per tal d’oferir als ciutadans francesos, creients o no, un millor coneixement de la segona religió de França. Ben segur que tots aquests propòsits ajudaran a millorar el trànsit cap a la construcció d’un Islam de França.  No obstant, no deixa de ser paradoxal que aquesta iniciativa estigui dins la protecció del Ministeri de l’Interior i no d’una instància política encarregada dels afers religiosos del francesos.

Vosaltres sou déus

A les portes de la Setmana Santa, a una setmana justa del Divendres Sant, on la comunitat cristiana rememora la passió de Jesús l’Evangeli d’avui explica clarament el perquè d’aquesta mort. En aquest Evangeli se’ns diu que els jueus volien matar a Jesús “no et volem apedregar per cap obra bona, sinó per les teves blasfèmies, perquè tu, que ets un home, et fas Déu". L’evangeli de Joan introdueix la interessant resposta de Jesús “«No heu vist que en la vostra Llei hi ha escrites aquestes paraules: "Jo declaro que vosaltres sou déus"? I no podem pas negar el valor de l'Escriptura. Per tant, si Déu ha dit: "vosaltres sou déus" a aquells a qui adreçava les seves paraules, a mi, que el Pare ha consagrat i ha enviat al món, per què m'acuseu de blasfem quan declaro que sóc Fill de Déu?”. Aquesta resposta convida a una lectura contemplativa.

Jesús, el convidar-nos a pregar amb el Pare Nostre, afirma que tots som fills de Déu, germans en la filiació. A més, en aquest text de Joan, se’ns convida a reflexionar a partir de la pregunta  “vosaltres sou déus?” sobre si les persones participem en la condició divina; Jesús respon immediatament: “no podem pas negar el valor de l'Escriptura”. A partir d’aquesta dialèctica Jesús afirma que ell és el Fill de Déu. Aquest text és un invitació a comprendre la identitat de Jesús i entendre que aquesta això provoca tanta irritació en els mestres de la Llei que el volen matar per blasfem. Les seves paraules, considerades blasfèmia, poden entendre's també que una invitació a que nosaltres ens sentim partícips d’una comunió en la mateixa essència de la divinitat. Cada individu reprodueix en sí mateix la creació del primer home el qual sorgir per obra divina i el seu esperit és l’alè diví que sustenta el nostre esperit. Cada persona condensa en si mateix el sentit de la creació i testimonia la presència de Déu en els homes.