He
trobat ajustat a la realitat de les misèries humanes el que Tony Judt escriví,
en el seu magnífic llibre Postguerra, sobre l’actitud d’alguns escriptors
durant els règims comunistes dels països de l’Est. Amb l’agudesa de bon observador
i analista del seu temps, Judt comenta les raons profundes que tingueren alguns
literats d’aquests països per preferir exili interior resistent en lloc de l’exili
a alguna democràcia occidental, tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. La
verdadera raó que portà a alguns d’aquests autors a quedar-se fou el percebre que
serien millor considerats i tindrien més notorietat i importància com autors
perseguits que ser uns literats irrellevants en un país lliure.
Aquest
raonament pot aplicar-se a molts decisions que les persones prenem al llarg de
la vida. L’arrogància és una mala consellera alhora de prendre algunes
decisions. La recerca de notorietat, el ser públicament conegut o sabut, mou a
moltes persones més enllà de les seves capacitats intel·lectuals. La manca de
rigor que acostuma acompanyar l’arrogància convida a conrear el pensament
frívol. Vivim en un temps de pensaments
de poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. Els pensaments
líquids s’han tornat insubstancials. Necessitem conrear la cultura perdurable
més enllà de la impostura dels opinadors mediàtics que persegueixen la
notorietat efímera de l’acudit o l’ocurrència popular. El país necessita enfortir
les fonts culturals perdurables que ens permetin identificar-nos com a poble,
explicar-nos el que som i dibuixar cap on anem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada