Glosses per la vida quotidiana

¿Què és la veritat?. Ha de d’haver-hi una resposta a aquesta pregunta que no sigui la imposició del pensament únic i unilateral. ¿Pot ser la veritat està al carrer on passa allò que escriví Mario Benedetti: “y en la calle codo a codo, somos mucho más que dos”? El camí de la veritat es troba en el diàleg. Gràcies al diàleg les persones ens trobem, ens coneixem i vestim els acords sobre les coses fonamentals. En aquest encontre les persones ens trobem, escoltem i parlem. No hi ha espai pel relativisme. Hi ha una veritat que ordena i endreça la vida. “Consagreu-vos en la veritat, que és la vostra paraula. Jo els he enviat al món tal com vós m’hi heu enviat a mi” (Jn 17,15-17)

Confessar-se creient és una afirmació que desborda la racionalitat i s'endinsa en l'experiència vital. Las raons de la fe parteixen dels dons interiors que situen la fe en l'àmbit dels fets vitals experimentals. La cultura ajuda a expressar la creença, però no l'explica. La joia de creure és una bona prova de la força interior de la fe. M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència, al costat vostre, delicies per sempre". (Sl 15)

Tenir fe és una decisió íntima. És una experiència de la vida interior. Però té manifestacions externes. Els demés, sense preguntar-nos massa, haurien de percebre l’alè vital que ens sosté. Per això, tenir fe i ser-ne testimonis van units. Gràcies a l’estimació als demés fem evident la fe ens sosté. “El seu amor als fidels és tan immens, com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, com l’Orient és lluny de l’Occident”. (Sl 102)

Glosses per la vida quotidiana

“Pau i bé” o  “la pau sigui amb vosaltres”. Aquestes, o unes formes semblants, eren una salutació habitual anys enrere. ¡Què millor que desitjar la pau als demés!. Pau en tots els plecs de la vida. Començant a l’interior d’un mateix i acabant en la pau social entesa, no només com la negació dels conflictes, sinó com l’absència d’injustícia. Si vols la pau, treballa per la justícia com digué Pau VI en el seu missatge a la Jornada Mundial per la Justícia de 1972. “Us he dit tot això perquè trobeu en mi la vostra pau. Enmig del món sereu perseguits, però tingueu confiança, que jo he vençut el món”. (Jn 16,33)

¿Què volem que la gent diguin de nosaltres? ¿Quina percepció poden tenir de cadascun de nosaltres? No em refereixo en els aspectes secundaris de la vida, sinó en allò que és essencial.  ¿Quins són els valors i les virtuts que donem testimoni?. Les obres ens defineixen. Procurem ser coherents, revisem el que fem i esmercem-nos en corregir allò tot allò que ens aparta de la rectitud. “Tenia a la boca la doctrina de la veritat, dels seus llavis no en sortia res de mal; caminava amb mi amb pau i rectitud i apartava molts del pecat”. (Ml 2,6 )

La família tribal, ¿progrés o retrocés?

He quedat sorprès per les declaracions de la diputada de la CUP “si pogués formar part d'un grup que decideix tenir fills en comú i en col·lectiu, em satisfaria la idea” perquè el concepte tradicional de família converteix els seus membres en persones "més conservadores". Segons aquesta diputada, la família convencional "és pobra i enriqueix molt poc". "Encara que tu vulguis el millor per a ells, s'entra en una lògica més perversa", afirma, perquè "vols el millor per als teus, que són molt pocs, dos o tres". Espectacular.

Les cultures primitives tenien un concepte similar de família. L’individu es diluïa en un entorn familiar ampli el qual, a la vegada, s’ampliava amb els lligams dels llinatges o clans que després prenia una dimensió més gran que era la tribu. Les quals, segons els casos, es podrien associar o federar. No crec que aquest model pugui ser presentat sota la lògica de progrés o retrocés, en el ben entès que aquesta diputada afirma que el model tradicional converteix les persones més conservadores. No és necessàriament així, ni que el model col·lectiu asseguri que les persones sigui més lliures, justes i solidàries. Els judicis sobre l’adequació dels models familiars cals fer-se en relació al marc d’estabilitat, seguretat i confortabilitat que ofereix a l’educació dels individus.  necessiten uns marcs d’estabilitat.

Qualsevol discurs sobre la família que obviï la reflexió sobre el marc de formació dels individus és una simple arenga ideològica “pour épater le bourgeois”. Pràctica habitual en alguns polítics que, a manca d’alternatives, conreen discursos pronunciats amb ànim de enardir a la tropa política. Per cert, si realment la diputada creu que el seu model de família és el que ha de ser, no té sentit que digui “si pogués formar part d'un grup”, ja que res impedeix que faci aquest assaig. Per sort la llibertat i la tolerància de la nostra societat permet emprendre tota mena d’experiment familiar. Només fa falta lideratge i valentia per donar el pas.

Delació

La publicació dels papers de Panamà ha ocasionat un impressionants terrabastall. Gràcies al treball pacient i en col·laboració de molts periodistes agrupats en un consorci fou possible desentrellar l’entortolligada informació continguda en els registres informàtics filtrats. Un cop els noms més cridaners foren ventats als quatre vents el consorci de periodistes ha donat publicitat de tots els noms de les empreses aixoplugades pel despatx Mossak Fonseca i ha fet una crida demanant recollir la informació que permeti desemmascarar les persones que s’amaguen darrera les societats que havien confiat els seus diners al bufet de Panamà. Ras i curt, es demana que les persones denunciïn als que operen a través d’aquestes societats opaques.

La petició del consorci de periodistes és una invitació a la delació. Es demana que les persones delatin a altres per tenir diners en comptes opaques. La delació, evidentment no és cap virtut lloable, de tal manera que, en circumstàncies normals, està mal vista. En llengua català qualifiquem les delacions de forma educada, en podem dir denúncia o encobriment. La llengua castellana té una mot més contundent: chivatazo, que sembla més carregada d’ira i mala llet.

La delació comença a ser necessària quan el sistema econòmic financer fa aigües per tot arreu i els efectes d’aquest crisi gravita sobre els sectors més febles de la societat. Si són possibles els comptes opacs, els paradisos fiscals, les societats per ocultar diners i altres estratagemes és que el mateix sistema les permet i tolera. En aquest cas, el problema moral no està en la delació, doncs aquesta es pot justificar-se com una defensa davant la injustícia o la no equitat del sistema. La qüestió moral està en l’existència d’un sistema financer que permet que hi hagi defraudadors, bancs que els encobreix i estimula, assessors que diuen com fer-ho i despatxos d’advocats que viuen del frau. 

Col·loqui entre cristians i musulmans al Vaticà

El Consell Pontifici per al Diàleg Interreligiós (PCDI  i el Reial Institut d'Estudis Inter-Fe (RIIFS), Amman, Jordània, han celebrat els dies 3 i 4 de maig el quart col·loqui de diàleg entre cristians i musulmans. El tema d’aquest encontre ha estat els "valors compartits en la vida social i política: perspectiva cristiana i musulmana”. Aquest fou tema fou analitzat des de tres vessants:  1) "Ciutadans i creients: les perspectives cristiana i musulmana”  2) "Els valors compartits i les respectives particularitats", 3) "Atendre les necessitats dels més vulnerables: una preocupació comuna per cristians i musulmans".

Les conclusions principals del col·loqui han estat:

1. Compartim creences i valors morals. Són moltes més les coses que tenim en comú que les nostres particularitats. Això és una base sòlida per la convivència.

2. Creiem en la funció humanitzadora i civilitzadora de les nostres religions, quan els seus seguidors s'adhereixen als seus principis d'adorar a Déu i estimar i tenir cura de l’altre.

3. Creiem que Déu atorga a cada persona la dignitat i uns drets inalienables. Aquests dons han de ser reconeguts, garantits i protegits per llei.

4. Som solidaris amb els nostres germans i germanes de la humanitat que tenen qualsevol tipus de necessitat, independentment del seu origen ètnic, religiós o cultural.

5. La nostra ajuda als pobres i els necessitats són la mostra de la nostra compassió i del bé que Déu ens fa. Mai s'ha d'utilitzar per fer proselitisme.

6. Creiem que la joventut no només representa el futur de la humanitat, sinó són una part important del seu present. Ells tenen el dret a tenir una educació adequada que els prepari per ser bons ciutadans respectuosos amb la diversitat.

7. El nostre món, la nostra "casa comuna", està passant per moltes crisis complicades i necessita els esforços constants dels seus habitants per tal de ser un lloc adequat on podem viure junts en pau, compartint els recursos de l'univers, pensant en les generacions futures.

8. Expressem la nostra proximitat i solidaritat amb tots els que pateixen, especialment de la violència i els conflictes armats. El respecte al dret internacional, el diàleg, la justícia, la misericòrdia, la compassió són valors i mitjans adequats per a aconseguir la pau i l'harmonia.

Europa, el somni del papa Francesc

Avui dilluns tot els estats de la de la Unió Europea celebren el Dia d'Europa. L’objectiu d’aquesta efemèride és apropar Europa als seus ciutadans i pobles. Aquesta iniciativa és més necessària que mai. És urgent enfortir els llaços entre els ciutadans europeus i la idea europea. Molts ciutadans europeus perceben que el projecte comunitari fa aigües per tot arreu. Creix el nombre de persones que tenen una imatge negativa de la Unió Europea i els britànics d’aquí poc decidiran si quedar-se o anar-se’n. També augmenten el nombre d’europeus que pensen que la Unió Europea és una rèmora per les economies nacionals. El desacord dels estats i les discontinues discrepàncies en relació a l’actuació davant de la crisi dels refugiats d’Orient Mig no han fet més que accentuar l’escepticisme de molts europeus. Tot sembla qüestionar el projecte europeu.

Per tot això, és important rememorar les esperances que significà la declaració històrica de Robert Schuman el 9 de maig de 1950 a la sala del Rellotge del Quai d'Orsay de París. El context d’aquells moments no era esplendorós. Feia cinc anys que Europa havia sortit d’una cruel confrontació, per això uns pocs polítics europeus, tots d’inspiració democràtica i cristiana, estaven decidits d’esborrar els estralls de la terrible Segona Guerra Mundial. Aquests polítics volien evitar un nou conflicte, a tal fi consideraren que la millor manera era posar en comú els interessos econòmics de França i Alemanya, històricament els grans rivals que s’havien enfrontat en dues llargues guerres i trobar uns àmbits de cooperació política que fes possible l’acord dels països europeus.

«Què t’ha passat, Europa humanista, capdavantera dels drets de l’home, de la democràcia i la llibertat? ¿Què t’ha passat Europa, terra de poetes, filòsofs, artistes, músics, literats, mare de pobles i nacions, mare de grans homes i dones que han sabut defensar i donar la vida per la dignitat dels seus germans?». Les recents paraules del papa Francesc en la recepció del Premi Internacional Carlemany foren un clam perquè Europa deixi de ser «àvia i estèril», i sigui «mare fecunda», «trenqui murs i construeixi ponts» i posi al dia la mateixa «idea d’Europa».

Per això, avui, en aquesta celebració europeista, cal renovar el compromís perquè Europa sigui capaç, seguint els passos dels pares fundadors, de «donar a llum un nou humanisme basat en la capacitat d’integrar, dialogar i generar», per al qual «ser emigrant no sigui un delicte, sinó més aviat una invitació a un compromís més gran amb la dignitat de tot ésser humà». És el moment de somiar de nou, digué el papa Francesc en una Europa que es fa “càrrec del nen, que com un germà socorre el pobre i els que vénen a buscar acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi (...) una Europa que escolta i dóna valor als malalts i als avis (...), en què ser emigrant no constitueix mai un delicte, sinó una invitació a un compromís més gran amb la dignitat de tot ésser humà» (...), «en què els joves respiren l’aire net de l’honradesa, estimen la bellesa de la cultura i d’una vida senzilla». Un Europa  de la qual no es “pugui dir que el seu compromís pels drets humans ha sigut la seva última utopia”. Benaurada Europa, mira’t en el somni de la utopia i torna a recuperar la teva ànima.

Un laborista musulmà alcalde de Londres

El laborista Sadiq Khan ha estat elegit alcalde de Londres vencent a les urnes al conservador Zac Goldsmith. La seva victòria és, en alguns aspectes, un petit joc de contrastos continus. El més rellevant, evidentment, és el polític. Khan i Goldsmith representen dues visions polítiques antagòniques i contraposades. Si pel nou alcalde el que és important és garantir la igualtat d’oportunitats per a tothom, pel polític conservador aquest no és el problema fonamental a resoldre. Khan creu en la igualtat d’oportunitats perquè la seva experiència vital és la prova del  nou de les polítiques socials orientades a garantir la igualtat d’oportunitats.

Khan és un advocat fill d’un emigrant paquistanès conductor d’autobusos; Golsmith és un multimilionari fill d’un notable banquer i hereu del negoci financer familiar. Khan nasqué en una barri popular i visqué en un habitatge social amb els seus pares i nombrosos germans; Goldsmith en una mansió pròpia de la gent adinerada. Khan estudià en un col·legi públic; Goldsmith en l’elitista escola classista d’Eton. Mentre Khan practicava la boxa com esport; Goldsmith jugava al selectiu criktet. Khan és musulmà practicant, de mentalitat oberta, com es pot comprovar en la seva defensa del matrimoni homosexual; Goldsmith és jueu no practicant. Khan treballà com advocat pro drets humans; Goldsmith dirigí una revista ecologista. Khan és una socialdemòcrata de centre esquerra; Goldsmith és un liberal llibertari. Khan és partidari de que la Gran Bretanya segueixi a la Unió Europea, Goldsmith no.

Sembla que aquests contrastos han estat determinants alhora de l’elecció de Khan com alcalde de Londres. Aquesta elecció ha estat un joc d’estereotips i de diferencies vitals. Els lectors han valorat més això que les propostes polítiques perquè tots dos proposàvem bastant el mateix. El que ha estat determinant és que al darrera dels dos candidats s’expressaven dues comprensions de vida totalment contraposades. Els estrategues de la campanya s’han dedicat a accentuar els diferents contrapunts. Però, en la manera de fer-ho, també les diferències han estat notables. Mentre Khan, no ha fet servir la seva condició de musulmà per atraure el vot religiós islàmic, encara que no ha deixat de dir que era musulmà, ni ha retret a Goldsmith que era un privilegiat; Goldsmith, i el mateix primer ministre Cameron, han intentat magnificar la dimensió ètnica i religiosa de Khan procurat relacionar-lo amb els islamistes extremistes.

El gran actiu de Khan ha estat el seu perfil personal. Els analistes diuen que això és el que li ha donat la victòria més que la seva fe musulmana. La seva experiència vital i el to de les seves intervencions li han donat la victòria. Moltes persones, amb itineraris personal similars, en algun punt amb Khan, s’han sentit representats per aquest. La vida de Khan ha exemplificat un dels lemes de la seva campanya: Londres és una ciutat d’oportunitats. A més, Khan representa un model molt important en la multicultural Londres: la identitat personal pot forjar-se a partir de moltes identitats particulars. Durant la campanya Khan s’ha presentat com una persona de múltiples identitats: londinenc, europeu, britànic, anglès, musulmà, d’origen asiàtic, d’herència paquistanesa, un pare de família i un amant espòs. El seu perfil personal reflexa les múltiples identitats que mostren moltes persones en les societats occidentals. S’ha acabat el temps que la nacionalitat comportava una identitat estereotipada. Ara no és així. Cada persona construeix la seva pròpia identitat a partir de molts referents.

L’elecció de Khan com alcalde de Londres evidencia que s’ha acabat el temps de la uniformitat d’identitat nacional. Els londinencs, com no fa massa anys enrere ho feren els habitants de Rotterdam, han escollit com alcalde a una persona que, entre les seves múltiples referències d’identitat, professen una fe que no és la majoritària de la seva societat. I si tot això no era prou clar, l’elecció de la catedral protestant de Southwark, com a lloc per prendre possessió del mandat d’alcalde és un missatge de respecte democràtic a la diversitat religiosa. Un des valors bàsics que ha de fer real aquesta idea de que Londres és una ciutat plena d’oportunitats sigui quin sigui l’origen dels londinencs. Per això, és d’esperar que, en un futur immediat, la notícia no sigui la religió dels candidats sinó l’encert de les seves propostes polítiques.