Delació

La publicació dels papers de Panamà ha ocasionat un impressionants terrabastall. Gràcies al treball pacient i en col·laboració de molts periodistes agrupats en un consorci fou possible desentrellar l’entortolligada informació continguda en els registres informàtics filtrats. Un cop els noms més cridaners foren ventats als quatre vents el consorci de periodistes ha donat publicitat de tots els noms de les empreses aixoplugades pel despatx Mossak Fonseca i ha fet una crida demanant recollir la informació que permeti desemmascarar les persones que s’amaguen darrera les societats que havien confiat els seus diners al bufet de Panamà. Ras i curt, es demana que les persones denunciïn als que operen a través d’aquestes societats opaques.

La petició del consorci de periodistes és una invitació a la delació. Es demana que les persones delatin a altres per tenir diners en comptes opaques. La delació, evidentment no és cap virtut lloable, de tal manera que, en circumstàncies normals, està mal vista. En llengua català qualifiquem les delacions de forma educada, en podem dir denúncia o encobriment. La llengua castellana té una mot més contundent: chivatazo, que sembla més carregada d’ira i mala llet.

La delació comença a ser necessària quan el sistema econòmic financer fa aigües per tot arreu i els efectes d’aquest crisi gravita sobre els sectors més febles de la societat. Si són possibles els comptes opacs, els paradisos fiscals, les societats per ocultar diners i altres estratagemes és que el mateix sistema les permet i tolera. En aquest cas, el problema moral no està en la delació, doncs aquesta es pot justificar-se com una defensa davant la injustícia o la no equitat del sistema. La qüestió moral està en l’existència d’un sistema financer que permet que hi hagi defraudadors, bancs que els encobreix i estimula, assessors que diuen com fer-ho i despatxos d’advocats que viuen del frau.