Imams

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, fa temps adevertí dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.

A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

Ali Yassine i el seu izbiba

Arran els atemptats de Barcelona i Cambrils s’ha entrevistat diverses vegades a un compungit Ali Yassine, president de la comunitat musulmana Annur de Ripoll on tenien contractat l’imam implicat en els atemptats. En una de les darreres recents entrevistes afirmava que la seva funció “no era  controlar a ningú”. Una mirada atenta a les fotografies d’Ali Yassine permet descobrir una lleugera taca en el seu front. No és una taca casual, és la marca que deixa al front el fet de passar hores i hores prostrat. A Egipte és molt més comú que al Marroc, no perquè es pregui més sinó perquè es procura voluntàriament que aparegui aquest signe en el front,  que a vegades arriba a ser una crosta negra, pregant en superfícies dures o catifes poc toves. Aquesta senyal, molt evident en el president d’Egipte, Al Sisi, se’l coneix com la “marca de la fe” o izbiba. És considera com una manera de fer visible públicament la pietat tal com, penso, vol comunicar el senyor Ali Yassine.

Quan Ali Yassine diu que no està per controlar ningú s’equivoca o menteix. En qualsevol associació musulmana que gestiona un centre de culta és aquesta entitat qui contracta l’imam i, lògicament, són ells, com a contractants els qui tenen l’obligació de controlar els seus associats. Per això, no fora desaforat , però en tot centre, el contractador té una responsabilitat subsidiària dels delictes del contractat. Per tant, sí que han de controlar. Les respostes del president de l’associació Annur no explica realment alguns fets. Per exemple, afirma que els terroristes anaven poc a pregar. Els fets no foren exactament així. Més aviat aquests nois, de pietat contrastada per la seva presència continuada a l’oratori, deixaren d’anar-hi i ara s’ha sabut per indicació del propi imam per tal de dissimular. El senyor Ali Yassine no pot tampoc dissimular les seves responsabilitats com dirigent de l’associació Annur de saber a qui tenia contractat com imam.

Mocadors, vels i burkes

L'islamisme polític ha fet de la vestimenta un element clau en la seva estratègia de visualització en les societats occidentals. De la mateix manera que s'exigeix a les dones utilitzar vels integrals, els homes, amb un rigor menys exigent, adopten vestimentes molt vinculades a determinades tradicions islàmiques fonamentalistes. Un de les vestimentes més estesa són, sense cap dubte, les emprades per la cultura talibà d’origen pastú a l'Afganistan. Entre les quals destaca la burka. També pertany en aquest categoria el niqab dels països del Golf. L'Islam tradicional, el propi de la tradició sunní practicada, amb distints graus de rigor, per la majoria de musulmans espanyols no comparteix els criteris de vestimenta del fonamentalisme islàmic. Fins i tot, algunes veus qualificades de l'Islam, qüestionen la necessitat que les dones utilitzin, per motius religiosos, vels més lleugers i mocadors com són el chador, l'hiyab o la shayla. Més aviat atribueixen el seu ús a costums tradicionals i no a raons religioses. Tot i que, encara que, suposant que es considerin aquests vels com una exigència religiosa, aquesta és similar a practicada en algunes altres religions. 

 L'ús del vel islàmic, especialment aquells que cobreixen totalment el cos de la dona, pot amagar altres problemes poc relacionats amb la religió. Per a Tahar ben Jelloum la burka “mostra, quanta por té l'home a la dona, com fa tot el necessari per a tapar-la, perquè només sigui vista per ell i únicament per ell. És un problema que pertany més a la psicoanàlisi i a la psiquiatria que a la fe. La por a la sexualitat femenina es troba en el centre de l’integrisme religiós”. A l’Alcorà l’ús del vel tipus hiyab es presenta com un mecanisme de diferenciació de la dona prudent en relació a les dones de mala vida. Per tal d’evitar una possible confusió entre les primeres i les segones es recomana cobrir-les amb una xal quan surtin al carrer (XXXII,59). A partir d’aquesta referència corrents musulmanes començaren a augmentar l’allargada i forma de xal a mesura que augmentava el seu fonamentalisme. Com diu Tahar ben Jelloum, la burka i el niqab “descobreixen l’immensa por del mascle enfront la dona”. Perquè, al marge d’altres consideracions més religioses, aquesta vestimenta és tot un signe de submissió de la dona, una total anul·lació a la seva llibertat i un atac a la seva dignitat.

Rohingyes, una nova guerra de religions

Les guerres religioses semblen estar ben vives en alguns indrets del món. Ara assistim un nou episodi en el país actualment anomenat Myanmar l’antiga Birmània. Els odis tribals i les animadversions religioses estan presents en els conflictes d’aquests país. La ferotge dictadura militar tapà durant molts anys els diferents conflictes que sagnen aquest país. Un d’aquest conflicte és la persecució sistemàtica, fins a la seva destrucció, de la minoria rohingya. El rohingya són un poble minoritari de lestat d'Arakan de Birmània de religió musulmana, per contraposició als rakhine que són budistes y grup majoritari d’aquest país. Es calcula que a Birmània hi ha un milió de rohingyes i un milió i mig dins de Birmània.

L’any 1990 l'estat de l'antiga Birmània convertí a aquesta ètnia minoritària en uns apàtrides perquè se'ls va arrabassar la seva nacionalitat. Iniciant un procés continuat de de persecució segons les dades que es poden trobar a l'ONU. Encara que no tots els rohingyes són musulmans, la "islamofòbia" ha contribuït a la seva segregació a Birmània, sent els seus principals perseguidors els militars i els budistes (extremistes). Sorprèn l’hostilitat dels budistes per la imatge pacífica que aquesta religió tenen a Occident. Però és evident que el budisme també té unes corrents fonamentalistes que persegueixen i maten en nom de la seves creences. En un sentit oposat, Dalai Lama, una de les màximes autoritats budistes, ha demanat la fi d’aquest conflictes. La perdia de nacionalitat a convertit els rohingyes en apàtrides, estan desemparats davant l'extorsió, la violència oficial, la destrucció de cases, l'expulsió de les seves terres, el treball forçat, i tot tipus d'abusos. Birmània els considera com a immigrants il·legals bangladesos i per la seva banda,  Bangla Desh no els reconeix com a ciutadans seus ja que és una de les ètnies més pobres del món i amb la qual cosa el seu reconeixement seria l'increment de la despesa econòmica del país i al seu torn l'increment de la pobresa.

Avui ells rohingye estan fugint com poden de Birmània. Uns se’n van a la selva on malviuen amagats i totalment desemparats, altres van a Bangla Desh on són acollits en camps de refugiats de cabuda totalment insuficient. En poques setmanes han passat de 34.000 refugiats a ser-ne més de 70.000. Dins de tot aquest drama humanitari de persecució sistemàtica sorprèn moltíssim el silenci de la seva presidenta i ministre Aun Sang Sun Kyi premi Nobel de la Pau de la Pau per la seva lluita a favor de la democràcia a Birmània. El seu silenci continuat es esfereïdor, preocupant i fereix les sensibilitats de molts persones que cregueren fermament amb el compromís ètic de d’Aun Sang Sun Kyi. El seu comportament davant d’aquest conflicte l’alinea i la fa còmplice amb els mateixos militar que anys enrere havia denunciat com a opressors de Birmània. 

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Com a bisbes de l’Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història,i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los,destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.” Els bisbes de Catalunya, Arrels cristianes de Catalunya

“El Senyor estima els qui detesten el mal, guarda la vida dels fidels”. Salm 96:10

“La pau és realment un do de Déu, derivada de la seva generositat sobirana. Concediu-nos, doncs, Senyor, de tenir pau amb vós.” Del Complementari de Sant Ciril d’Alexandria, bisbe, sobre el llibre del profeta Isaïes. Llibre 3

Glosses per la vida quotidiana

Recordo gratament la lectura del llibre d’Eric Fromm titulat La por a la llibertat.  La llibertat és un gran bé a protegir que cal viure amb responsabilitat. Tenim por a perdre la llibertat i motius no ens en falten. Sovint som més presoners de petites situacions que ens retallen la nostra llibertat i esclavitzen el nostre esperit. Són els petits lladres quotidians de la llibertat. “El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat” (Lc 4,18)

¿On està al felicitat?, ¿quins són els seus camins?. No trobo satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. El seu ordre de prioritats és insolidari i egoista. Em trobo més còmode relacionar la felicitat amb l’amor i alimentar la vida interior. “Quina felicitat tan gran, Senyor, reserveu als vostres fidels” (Salm 30,20)

Sovint comento que l’amor salva. És veritat. Les persones necessitem sentir-nos estimats. Al llarg del dia, cadascú pot ser testimoni de la força de l’amor. Quan som amables, cordials, receptius i acollidors dels altres estimem. Donem una oportunitat a l’amor per transformar la vida dels qui ens envolten. “Jo, sabent que m’estimeu, tinc plena confiança. El meu cor s’alegra, ja em veig salvat” (Salm 12)

Glosses per la vida quotidiana

No sabem quan arribarà el nostre final. Sabem moltes coses, però aquesta no. Per això ens cal en tot moment estar en pau amb nosaltres mateixos i amb les altres persones.“Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. (Mt 25,13)

¿Què és ser cristià? S’ha donat moltes respostes. De tots, m’agrada creure que la fe és una relació d’intimitat amb Déu que s’obra als altres per fer possible el que proclamà el profeta Isaïes i que Jesús llegí a la sinagoga de Natzaret a l’inici de la seva predicació. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat als oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,18-19)

Tinc la impressió que les persones alguns cops diem o fem coses que alteren les relacions amb els altres. Treballar a favor de la pau no solament és manifestar-nos contra les guerres, sinó també treballar per la cordialitat i amabilitat de les relacions entre les persones. “Feliços els qui posen pau: Déu el reconeixerà com a fills” (Mt 5,9)