L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. XI

Avui parlaré d’un tema poc conegut. La composició de l’Alcorà. La tradició musulmana afirma amb contundència que l’Alcorà reprodueix literalment el que Déu dictà a Muhammad. Aquesta afirmació no es pot discutir. Però en els primers temps de l’islam van haver-hi erudits que dubtaren que el text canònic fos realment la revelació rebuda. Al segle IX aparegueren obres que parlaven de la manipulació de l’Alcorà. Tenien títols prou suggerents: “Revelació i falsificació”, “Revelació i alteració” o “L’Alcorà i la falsificació”. Hi havia preocupació perquè això hagués passat.  La qüestió de l’alteració de l'Alcorà aparegué relacionada amb els problemes de la successió de Muhammad. Les dues qüestions, falsificació i drets successoris en el lideratge de la comunitat, han anat estretament unides.

Després de la mort de Muhammad el seu gendre Alí pretengué succeir-lo però perdé la disputa amb un altre sector de musulmans. Els partidaris d’Alí afirmaven que els seus contrincants a fi da barrar-li el pas manipularen l’Alcorà. Tingueren oportunitat de fer-ho. L’Alcorà en vida de Muhammad s’havia transmès oralment. Eren missatges per ser recitats. Després de la mort de Muhammad, els primers líders de la comunitat musulmana decidiren passar de la tradició oral a un text escrita per por de perdre el record dels seus ensenyaments. Aquí comença tot. Deixo per uns següents comentaris explicar com acabà tot.

La impassibilitat de les elits polítiques

A les eleccions del 21D hi arribem condicionats per la lògica dels partits. Ni les constants i sostingudes mobilitzacions sobiranistes, ni la gran recollida de signatures per fer una llista unitària han estat suficients per capgirar aquesta lògica. L’obcecació partidista ha deixat perdre l’oportunitat per retornar a la legitimitat perduda per l’aplicació de l’article 155 i ha transformat les properes eleccions en unes simples eleccions autonòmiques. Tinc la sensació de que les cúpules dels partits van en una direcció i les dinàmiques socials en una altra. Els egoisme partidistes, els dictats de les seves elits, s’han imposat al sentiment de molts ciutadans que han expressat de forma reiterada als partits polítics que havien d’entendre’s per fer una llista unitària. Aquesta dissociació entre el que vol la ciutadania i les decisions de les elits partidistes em fa pensar que ens trobem davant d’un nou episodi de la profunda crisis dels partits polítics.

La sostinguda deficiència de la democràcia empresarial, on les cúpules directives controlen el poder de decisió de l’empresa al marge de la junta d’accionistes, s’ha traslladat de ple als partits polítics. Les elits dels partits polítics tradicionals decideixen al marge dels seus militants i estan totalment desconnectades del sector social que pretén representar i del qual reben el lideratge polític. Aquestes elits han segrestat la seva funció social en la societat democràtica. L’únic lligam vinculant entre la ciutadania i les elits són els processos electorals els quals permeten verificar l’encert de les elits polítiques. Les dificultats per fer una llista unitària expressen aquesta situació. La solidaritat mostrada reiteradament per la base social de l’independentisme no troba correspondència en la unió de les elits polítiques. Aquestes segueixen aferrades a lògica partidista la qual divergeix notablement de la lògica ciutadana. Aquest és el problema. Els fets semblen demostrar que, entre les elits polítiques, encara perdura la concepció leninista de la direcció política. Mala pesa al taler. 

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

És des de la humilitat que podem adorar Déu i beneir-lo. (P. Abat Josep Mª Soler

homilia del 3 de febrer de 2017)

El vostre amor és gran, més alt que el cel, la vostra lleialtat arriba fins als núvols. (Salm 107:5)

Preguem el Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en basteixi en nosaltres, d’invisibles (Sant Paulí de Nola, Carta 32)

Aquell qui s’exaltarà a si mateix, serà humiliat, i el que s’humiliarà a si mateix serà exaltat. (Mt 23:12)

Glosses per la vida quotidiana

Vivim moments excepcionals perquè la societat catalana ha de donar resposta a grans reptes polítics i socials. En aquests moments cal tenir el cap ben endreçat i l’esperit asserenat per valor i jutjar amb rectitud i tenir la llibertat d’actuar en consciència. Guiats per l’amor, la voluntat de fer el bé i respectar les persones. Ser pacificadors i acollidors del qui no pensen com nosaltres.

La persona justa, compassiva i benigne,

és llum que apunta a la fosca.

Sortós l’home que presta de bon grat,

que disposa a consciència els seus afers..

(Salm 111)

Ens ha de sortir del cor respectar les altres persones. Les hem d’estimar i tractar-les amb el respecte que mereix la dignitat que tenen. En elles es manifesta la profunditat de la condició humana. Hem de saber trobar en els altres el rostre de la humanitat. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres. Si algú profana el temple de Déu, Déu li demanarà  compte, perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres. (1Co 3,16-17)

De jove cantava amb tota l’ànima “Vull ser lliure, abans de ser un esclau enterreu-me sota el fang i deixeu-me viure en pau i llibertat”. Han passat els anys i aquest anhel segueix en peu. Llibertat i pau, pels altres i per mi. Llibertat per no ser presoner de situacions injustes i pau interior per tenir la serenor per lluitar a favor de la justícia.

Que hi hagi pau dintre teu. Per la casa del Senyor, el nostre Déu, et desitjo la felicitat. (Salm 121)

Glosses per la vida quotidiana

Hem d’estimar sense límits, sense contraprestacions. L’amor cerca el bé de l’altra persona, l’amor és desinteressat. L’amor és misericordiós perquè acull a les altres persones tal com són. L’amor és compassiu perquè ens fa solidaris amb el sofriment dels demés i ens mou a la justícia per alliberar-los. Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç tu, llavors ells no tenen res per a recompensar-t’ho. Deu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos. (Lc 14,13-14)

Hi ha moments, pot ser el que vivim és un d’ells, que són feixucs. Moments en els quals sentim un pes a l’ànima que ens costa alleugerir. Quan ens passa això necessitem sentir-nos acollits, acompanyats i reconfortats. Hem de trobar persones i instants de calidesa que ens renovin l’esperit i en donin assossec. Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar. (Mt 11,28)

L’Alcorà, paraula de Déu per obra humana. X

Un dels problemes que tingueren els primers musulmans fou l’existència de diverses versions circulants de l’Alcorà amb importants diferències entre elles. Per resoldre aquesta situació el líder de la comunitat islàmica Uthman recopilà totes les versions en un únic text i ordenà destruir les anteriors versions. Però, tot i l’ordre donada, les versions concurrents de l’Alcorà seguiren circulant. Probablement això és el que va succeir amb l'antic còdex d'Abu Musa, mort entre 662 o 672. Algunes cròniques històriques, com la de Sayf i ​​Ibn Shabba, esmenten l'existència d'aquest recull costat de l'oficial. Sembla ser que va passar una cosa similar amb la recopilació feta per Ubayy. Es tenen notícies d’aquesta versió en el segle IX. Per algunes cròniques que reprodueixen parcialment el contingut d'aquests còdexs se sap que l'ordre de les sures no és el mateix que l'Alcorà considerat canònic; fins i tot falten algunes.

Va ser Ibn al Nadim (mort al voltant de 996) qui va anotar aquestes diferències entre els còdexs circulants de la seva època i el text alcorànic oficial. Va ser aquest autor, juntament amb l'egipci Al Suyuti, autor del segle XV, els qui van facilitar l'ordre de les sures i van reproduir la seva ordenació en el còdex guardat d'amagat per Abdullah Ibn Masud. Aquest text presenta notables variacions en relació a l'Alcorà canònic. Varia l'ordre de la sures i, tal com va denunciar Abdullah Ibn Masud, no existeixen les sures 1, 113 i 114 i altres presenten algunes variacions. La troballa dels manuscrits a la Gran Mesquita de Sanaa, Iemen, va confirmar que hi havia uns còdex alcorànics amb les sures ordenades d'una altra manera.

La disparitat de còdexs alcorànics replanteja també el paper que exerciren els erudits en la recopilació de l'Alcorà. ¿Van ser fidels als textos recopilats o introduiren variacions per justificar esdeveniments que estaven passant anys després de la mort de Muhammad?. Encara que van haver-hi altres relats islàmics sobre l'origen de l'Alcorà, a més de l’escrit per al Bujari, cap d'ells va tenir la consideració de canònic. Curiosament, el relat pres en consideració com canònic va se extret de diversos hadits, narracions on es poden barrejar dades certes amb altres que estan més a prop de les llegendes, i foren rebutjades les cròniques més històriques. No se sap massa bé el perquè de tot això.

Els CDR

Avui ha estat un nou dia especial a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat  en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre,  a ser els Comitès de Defensa de la República. Els DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els omplen de cants i consignes.

Les sigles CDR a la llarga poden transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules. Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades conjuntures, del present o del passat.

Em preocupen el protagonisme autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe. Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres”, és una gran error estratègic a més d’una ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure, pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la independència, no és el moment de fer cap revolució social.