Reinventar la política III - Participació i solidaritat

La política, com a expressió de la utopia social, és un àmbit humà on s’entrellacen, de manera natural i espontània, les utopies possibles i els horitzons utòpics. La política sorgeix com a espai on reconstruir les utopies possibles i aproximar-nos més cap als horitzons de futurs inèdits. Gràcies a això la política ha estat para moltes persones un compromís ètic i moral. Però ara la política ha perdut aquesta dimensió. Conscient d'això Juan N. García Nieto en el seu manifest "Projecte de societat en clau d'utopia" convidava al lector a vèncer inèrcies, superar passivitats i pensar l'acció política en clau de participació i solidaritat. Les seves paraules no eren excessivament optimistes en aquest sentit, doncs creia que els partits i les institucions polítiques estaven molt ancorades en uns valors propis d'una societat que ja no són viables ni ho seran en el futur immediat. Ell ens animava a descobrir els nous desafiaments i imaginar noves possibilitats per tornar i reprendre, en els partits i en els moviments socials, noves responsabilitats davant la societat i recuperar la solidaritat en clau de projecte emancipador. I per això aconsellava, més que entotsolar-se en els seus problemes buscar, investigar, escodrinyar en la societat els nous camins de progrés.

Per recuperar la dignitat de la política en clau d'inèdit possible cal entendre el que està succeint ara. Per imaginar el futur, per fer viable aquest inèdit mostrat en clau d'esperança utòpica, era necessari analitzar i comprendre el moment present. Cal passejar-se pel món de la política per descobrir aquests intersticis en els quals la política ha naufragat, mentre procurem trobar llavors d'esperança que permetin seguir afirmant el nostre interès per la política, no com a il·lusió màgica, sinó com a il•lusió esperançada repleta d'amor, emotivitat i passió.

Reinventar la política IV - Desafecció política

Les evidències suggereixen que en la nostra societat creix l'escepticisme i el desinterès per la política. És notori que es dóna un augment de la "desafecció política entre amplis segments socials de les democràcies occidentals. Aquesta situació es manifesta en elevades dosis de desconfiança, quan no de rebot, cap a institucions i components bàsics del sistema democràtic (partits, capdavanters, eleccions, etc...) la qual cosa ha comportat també una preocupant desvaloració del públic i una creixent despolitització de la vida social" (Benedicto,J. y Reinares,F. "Las transformaciones de lo político desde una perspectiva europea" en Las transformaciones de lo político, Benedicto,J. y Reinares,F. editores, Alianza Editorial Madrid 1992, página 23). Hi ha fenòmens que erosionen la democràcia espanyola i que afecten a la vitalitat, la fecunditat i la riquesa de la ben guanyada convivència democràtica. Existeix el risc de caure pel pendent de la "crisi de la política" motivada per diversos factors degeneratius de la democràcia com són la baixa participació ciutadana, el poc control parlamentari de l'executiu, la corrupció, el tràfic d'influències, l'opacitat en la pren decisions polítiques, l'existència de zones de l'estat el comportament del qual s'escapa al control democràtic, el mercadeig amb informacions reservades sobre els polítics, etc... Aquests, juntament amb altres, poden ser motius convincents que justifiquin les opinions airades contra els polítics i la política que se senten en moltes de les cantonades de la nostra societat.

Però no sempre es fila prim quan s'enjudicia la realitat política i, en massa ocasions, es tendeix a la ràpida generalització a partir d'alguns fets concrets. Malgrat els anys de democràcia transcorreguts fes l'efecte que "a Espanya patim les conseqüències de tradicions ideològiques perversament adulteradores de la figura dels polítics" (PRADERA,J. "Corrupción política" El Globo 20 Noviembre 1987 p.40). Malgrat les nombroses i properes proves d'honestedat i entrega de molts dels nostres polítics, ha bastat el comportament d'uns pocs per avivar la secular creença que tots els polítics són uns aprofitats. Existeix una cultura política profundament arrelada en la nostra societat, lamentablement confirmada per evidents casos d'aprofitament personal del càrrec públic, segons la qual els polítics, independentment de la seva afiliació concreta, són sempre sospitosos de defensar interessos obscurs i àvids de prebendes.

És preocupant que la nostra societat no hagi superat aquest tipus de creences i s’ampliï l'abisme entre la política, els polítics i els ciutadans. La fàcil desqualificació del fet polític i dels polítics en la història de la societat moderna mai ha conduït al desenvolupament de la democràcia, sinó a la seva ensulsiada sota l'embranzida de totalitarismes i fonamentalismes salvadors. Alguna cosa semblant va intuir Thomas Jefferson, el fundador del partit demòcrata nord-americà, en afirmar que si els ciutadans s'allunyen de la política democràtica, aquesta corre el risc de deixar de ser democràtica.

Reinventar la política II - Atac a la política

L'atac a la utopia sorgeix des de diversos fronts. Succeeix quelcom del que ja ens havia advertit Juan N. García Nieto: "invocar a la utopia com un elment inspirador per a un projecte social no és alguna cosa que estigui molt de moda. Vivim dominats, almenys aparentment, per la cultura de l'eficaç, del pragmàtic, del verificable. En nom d'aquestes cultures s'ha proclamat el requiem per les utopies" (García Nieto, J.N. "Un projecte de societat en clau d'utopia". Quaderns Cristianisme i Justícia nº 27, Barcelona, 1989 p.5). Davant tants envits la utopia sembla retrocedir i amagar-se entre les bambolines de la història. Per què?. No haurem sabut defensar, amb convicció i insistència, que la utopia segueix sent necessària com a alè de la humanitat?. Em fa l'efecte que, en massa ocasions, molts de nosaltres hem parlat i teoritzat molt bé sobre la utopia, però hem fallat estrepitosament en pretendre fer de la utopia una experiència vital. Hem viscut de la utopia, però no hem viscut en la utopia.

Els camins per aconseguir els inèdits viables són múltiples. Cap a ells apunten diverses experiències humanes que busquen, entre els esdeveniments del món, llavors d'esperances que confirmin la validesa del projecte utòpic. Els camins són múltiples i cap d'ells resulta més privilegiat que l'altre, si tots apunten cap a l'horitzó utòpic comú. De tots els àmbits on és possible contemplar la utopia cara a cara, m'interessa parlar d'un de manera especial: la política.

La política és un espai on fer possible una projecció viable de les utopies. Gràcies al seu lliurament desinteressat molts de nosaltres vàrem comprendre i comprenem àdhuc, quan necessàries són les fidelitats i les conviccions en l'activitat política. La política ha de remetre'ns a la utopia.

Reinventar la política I. Les utopies possibles

Un grup de membres de Cristianisme i Justícia, amics de Joan García Nieto, escrivírem a l’any 1996 el llibre De la fe a la utopia social en record de la figura d’aquest jesuïta, cristià comprés en la lluita social. Rellegint el capítol que vaig escriure, Reiventar un nuevo estilo de política veig que els anys, exceptuant les referències que responien a lectures d’aquella època, no han tret actualitat a les idees allí expressades. Donada la vigència d’aquest escrit vull compartir amb els lectors d’aquest blog el conjunt de reflexions articulades entorn a la política, l’acció política i els polítics. A tal fi, aniré publicant aquest article en petits fragments que desitjo que siguin de l’interès dels lectors.

Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .

Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.

El sacrifici prohibit

L’altra dia vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre “El sacrifici prohibit” de Marie Balmary publicat per l’editorial Fragmenta. Els presentadors de l’obra foren en Jaume Angelats, Rosa Mª Boixareu i Ramon Mª Nogués que tingueren l’encert de mostrar l’amplitud de mires d’aquesta professora francesa. La descoberta de de l’obra de Marie Balmary fou tota una sorpresa. Reconec que desconeixia el treball d’aquesta autora francesa i en vaig quedar gratament seduït. Marie Balmary explica que la psicoanàlisi i la Bíblia es fonamenten en relats que donen compte, respectivament, d'experiències de l'inconscient i d'experiències del diví. La doble lectura de Marie Balmary al llibre El sacrifici prohibit se situa en un espai peculiar: «Tractant-se de les Escriptures a les quals es refereix la fe, he de precisar que aquí no em situo ni com a creient ni com a no-creient. ¿Potser seria més exacte dir: alhora com a creient i com a no-creient? Entre els humans, ¿qui pot dir de si mateix que és únicament una cosa o l'altra?», diu l'autora.

Jaume Angelats presentà el punt de vista de Balmary sobre la Bíblia com una mirada femenina i des de la psicoanàlisi. El seu treball analític es rigorós i metòdic fruit de molt estudi i domini del llenguatge formal i simbòlic. El seu estudi de les paraules, el que diuen i el que amaguen desvetlla la riquesa dels textos bíblics apartant-se dels canons interpretatius tradicionals. No deixa passar per alt els possibles lapsus freudians que solquen les escriptures sagrades dels cristians. Rosa Mª Boixareu insistí en que Marie Balmary fa parlar el text més enllà del que diu. El text és com un pacient que la psicoanalista li desvetlla el seu sentit darrer, el més íntim. Les seves interpretacions dels textos bíblics són molt suggeridores i ajuden a rellegir la Bíblia aportant-hi una llum que capgira algunes interpretacions hermenèutiques. Ramon Mº Nogués  destacà el valor que l’autora dóna a l’anàlisi simbòlica del pensament i el llenguatge. A partir de les paraules troba els símbols que resulten significatius pels autors de la Bíblia. La mirada singular de Marie Balmary ajuda als cristians d’avui a descobrir que en l’itinerari de la fe els individus estem cridats a viure l’experiència interior de “néixer de nou”.

És tot un encert de Fragmenta la traducció d’aquesta obra de Marie Balmary. Les seves aportacions permeten recórrer, amb arguments i conviccions, l’interessant camí de trencar amb determinades visions de la Bíblia a fi d’avançar en l’experiència cristiana madura.

Glosses per la vida quotidiana

No per parlar més podem convèncer millor. El que importa és el sentit del que diem i com ho fem. Les nostres paraules han de ser amables i entenimentades. Hem de procurar persuadir i no imposar. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parla com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar” (Mt 6,7).

L’afany d’acumular riqueses accentua l’egoisme, rapta el cor a la bondat. Les ganes de tenir anul·la la possibilitat de ser, de créixer com a persones i ens fa insensibles a la descobriments dels altres. La vida no és un compte corrent, sinó la riquesa que brolla d’estimar intensament i donar-se de tot cor a que les persones siguin felices. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra  les coses s’arnen, es rovellen i els  lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen no es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens els tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6,19-21)

Glosses per la vida quotidiana

Enfront la cultura de la venjança, de l’odi o del “si la fas, la pagues” hem de proposar la reconciliació, el perdó i l’amor. Sé que costa perquè la societat sembla exigir el contrari: revenja i tornar mal per mal. Però, mai el mal es pot combatre amb més mal, sinó amb amor i bé. “No us hi torneu contra els qui us fan mal.  Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra. Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dóna a tothom qui et demani”. (Mt 5,38-42)

Estimar als enemics costa, és fa difícil. Vivim en una societat orientada a aplicar amb educació la llei del talió. Però el cristianisme proposa una relació d’amor als enemics. Estimar-los vol dir saber perdonar, però també vol dir combatre contra les circumstàncies que fa que siguin els nostres enemics.  “Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, ell fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5, 44-45)

La discreció és bona consellera per no engrandir la vanaglòria. Hem de fer les coses perquè estiguem convençuts de la seva oportunitat i justesa, no per recollir l’elogi dels altres. La misericòrdia exigeix aquesta discreció pacient que actua sense esperar altra recompensa de saber que es fa el bé. “Mireu de no fer el bé davant de ela gent perquè ho vegin (...) Quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que beu tot el que és secret, t’ho recompensarà” (Mt 6,1.3-4)