Glosses per la vida quotidiana

Els individus correm el risc de neguitejar-nos per moltes coses que són banals i trivials. Aquestes coses insubstancials ens entretenen, fan perdre el son molts cops i distreuen d’altres que sí són importants. El nostre temps l’hem de dedicar a allò que és transcendent i fonamental per sustentar la vida ser font de felicitat. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan nomes n’hi ha una de necessària”.(Lc 10, 41-42)

Les persones creients no hem de defensar l’ortodòxia per damunt de tot, sinó contrastar les creences amb la seva ortopraxis. La pràctica concreta confirmar i valida les seves idees. Moltes religions tenen en comú l’afirmació de l’amor com la principal regla per la vida pràctica dels seus seguidors. “El que vull és amor i no ofrena de víctimes” (Mt 9,13)

Glosses per la vida quotidiana

L’estimació als altres i la donació al seu servei comporten més d’una privació personal. Significa renunciar a algunes de les comoditats pròpies de les persones instal·lades i assumir la provisionalitat de tot el que ens envolta. El sentir-nos lliures dels mateixos lligams emocionals amb els objectes que tenim ens permet estar més disponibles per servir als altres. “Les guineus tenen caus, i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap” (Mt 8,20)

La fe no pot ser una adhesió cega, comporta poder donar raó de l’esperança. Però comporta també una gran exercici de confiança a una invitació que va més enllà de la raó tot i que necessita ser raonable. Creure és una adhesió que neix en el cor, amb més convenciment que certeses. “¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist?” (Jn 20,29)

L’amor, expressat en forma d’estimació entre les persones, hauria de ser l’eix entorn el qual s’articulessin les relacions humanes. Aquestes acostumen estar dominades per l’egoisme i els interessos particulars, als quals tot es supedita i sacrifica. Cal un canvi radical i situar en el centre d’aquestes relacions l’interès dels altres. “Tothom coneixerà que sou deixebles meus – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

Reinventar la politica VII - El conflicte

L'espai polític ha servit també fins ara per canalitzar el conflicte social sorgit de la confrontació dels diferents interessos presents en la societat. No obstant això, no sembla que actualment pugui desenvolupar correctament aquesta funció. Diuen els sociòlegs que una de les característiques de les societats contemporànies és l'enorme fragmentació d'interessos i la impossibilitat de trobar punts d'interès comuns entre posicions oposades. Per això el conflicte no és tan evident i la seva resolució no es dóna de forma oberta en l'espai polític, després de grans debats o confrontacions, sinó a través de petites microdecisiones i microajustos com a conseqüència d'una negociació discreta. Aquesta forma de resolució del conflicte, encara que més afable que les anteriors, és molt més opaca a l'opinió pública. No obstant això, malgrat el canvi en la naturalesa del conflicte, aquest segueix estant present en l'activitat política.

Els volem a casa, a casa de cadascú

Ja estan aquí. Mai unes poques paraules han dit tant per molts catalans. Amb l’arribada, probablement avui, dels tres polítics que encara estan a Madrid, els dirigents del procés independentista  estaran tots ja a Catalunya. S’ha aplicat el dret. No ha estat una concessió com a conseqüència d’uns pactes no confessats. El nou govern del PSOE ha aplicat el que diu la llei en relació als presos preventius. Els que pensen el contrari, sí que entenen la justícia com un instrument al servei dels seus interessos. Si s’apliqués la justícia, aquestes persones no haurien d’estar a la presó ni un minut més. Cal reconèixer que el gest del govern socialista crea una distensió que facilitarà el diàleg entre Quim Torra i Pedro Sánchez.

Un cop a Catalunya, moltes persones volem que aquestes polítics estiguin a casa seva amb els seus veient créixer els seus fills i fent allò que molts seguim fent: lluitar democràtica i pacíficament per la independència de Catalunya. Volem justícia i és injust que estiguin processats acusats d’uns delictes que no cometeren.

El processament dels dirigents polítics catalans és una injustícia, com ha estat injusta la decisió continuada del seu empresonament preventiu. Han estat uns mesos de tracte vexatori i denigrant pels familiars. Com ho és per tots aquells presos preventius o penats que els allunyen expressament de casa seva. Com són els casos de Sandro Rossell o els presos d’ETA com proposa el Foro Social d’Euskadi i Navarra. Les normes penitenciàries legalment establertes i d'aplicació a la resta dels presos han ser igualment aplicables a totes i tots els presos. Que no hi hagi una penalització superior (un doble càstig) a l'establerta legalment per a una part dels presos i les seves famílies. Això és una mesura venjativa. L’administració de la justícia ha de ser justa com es suposa que és la justícia.

A partir d’avui veurem units en presons catalanes uns dirigents polítics independentistes mentre al carrer els seus respectius partits estan més desunits que mai. Una pena. Una vegada més la desunió traeix els ideals del catalanisme.

Reinventar la política VI – L’art de governar

Per resoldre la qüestió que hem preocupa, la regeneració de la política, he d'aclarir si el terme "política" és unívoc o darrere d'ell s'amaguen múltiples interpretacions. Més aviat penso que es tracta de l'últim. El terme grec "polis" remet a una concepció de la política aparentment poc apreciada en el nostre entorn, però perfectament útil per aquesta reflexió. Per als grecs la política s'associava al govern de la ciutat. En concret, a la recerca d'un sistema i d'uns mètodes que permetien organitzar la vida civil. S'entenia la política com l’ "art de governar". Per això, encara que convingui matisar moderadament aquestes paraules, roman àdhuc vigent la idea original d'entendre la política. Adaptant els criteris originals podem definir la política com l'art de detectar les necessitats de les persones prioritzant-les; de procurar establir consens entre els agents socials al voltant d'aquestes prioritats; d'organitzar el govern per intentar respondre a aquestes prioritats; de vetllar perquè es realitzin les coses previstes; d'avaluar els resultats d'aquest govern; de comunicar als ciutadans els resultats de l'acció de govern i de tornar a descobrir noves necessitats, tancant així el cercle de l'adreça política. No obstant això, per no reduir el govern a una simple eficàcia gestora el cercle de l'adreça política ha d'incorporar una dimensió menys tangible que les anteriors: l'aconseguir transmetre uns valors que permetin una millor convivència civil de les persones, una major autonomia i maduresa dels individus; i una major solidaritat entre les persones en harmonia equilibrada amb la naturalesa.

Establerts així els termes descobrim que la política no és únicament una qüestió de filosofia política, ni molt menys una activitat relacionada als aspectes cortesans del poder. Més aviat la política es vincula a una forma d'organització de la convivència humana que pretén treure el màxim profit al consens que pugui donar-se en les relacions personals. Per aquest motiu la cultura política sigui el conjunt de pautes de comportament, idees, valors morals, objectius d'acció, l’articulació de les relacions de poder, etc... o s’entengui com les formes d’estructurar l'Estat, les agendes polítiques, les formes de govern, els programes de govern i els programes electorals dels partits, les formes organitzatives de les diferents forces polítiques, els hàbits inscrits en el funcionament de les institucions públiques, des de la burocràcia administrativa fins als usos parlamentaris, etc.. són parts de la cultura política. La política, tal com hem d'entendre-la, sempre es construirà a partir del diàleg fructífer entre una pràctica política de govern i uns valors cívics i morals. Per això, des del primer moment, afirmem que en l'àmbit de la política caminen de la mà la pragmàtica de govern i la qüestió moral.

Reinventar la política V - Revisitar la política

¿Estem al final de la política com a anys enrere se'ns va anunciar la fi de la història?; ¿ha entrat en crisi la política com a expressió pràctica i de govern d'una ideologia?; ¿és la fi de la política com intermediació entre la ciutadania i el conflicte? ¿serà cert que l'única política possible és aquella que es confessa pragmàtica perquè està més preocupada a gestionar bé que a donar resposta a les grans preguntes?; ¿ens trobem realment davant la crisi de la política o es tracta només de la crisi dels seus instruments pràctics: partits, institucions polítiques, sistemes representatius, etc...?; ¿es tracta de la fi de tota política o la fi d'un determinat estil de política?, ¿és la fi d’una determinada cultura política?

Cal respondre a aquestes, i altres preguntes similars. La política no és una qüestió simple, més aviat és complexa. Es tracta d'una realitat integrada per diversos elements cadascun amb la seva pròpia naturalesa i les corresponents interrelacions. D'aquí la conveniència de reflexionar no tant sobre la crisi de la política sinó sobre la possible crisi del "sistema polític", en el qual s'integren els partits polítics, els moviments soci-polítics, els polítics, les institucions polítiques, el govern, les relacions entre els diferents actors polítics i socials i la cultura política del moment, etc... L'eix principal d'aquesta reflexió serà procurar constatar que la crisi es manifesta en alguns dels elements vertebradors de l'actual sistema polític i això és a causa que estem immersos en una crisi de governabilitat, fonamentalment perquè el sistema emergent desborda els límits del propi Estat i d’algunes de les concepcions polítiques tingudes com certes fins a aquests moments. Els instruments polítics foren pensats per una societat estructurada ens uns paràmetres que ja no es donen.

El sistema política tradicional fou, en part, dissenyat al segle XIX i estem al segle XXI. Mentrestant, en aquest llarg període els ciutadans han vist com la política es desnaturalitzava i perdia la seva confiança. Tot i els nombrosos polítics lliurats amb total entrega al servei públic, la corrupció i la incapacitat de regeneració política ha qüestionat la validesa de tot el sistema de representació política. Vivim una perversió de la política a causa de la reducció de la política a la partitocràcia. S'ha confós, barrejant-se sense solució de continuïtat, el "ser de la política" amb l’ "obrar la política". És per això que si alguna cosa té sentit, és recuperar la política a partir de la pròpia politització de la política. Cal "revisitar la política" a fi de descobrir les seves arrels originals a partir de les quals redescobrir l'acció política, recuperar els seus principis orientadors i, quan sigui necessari, reinventar-la sobre nous principis i desenvolupar noves formes de treball polític. És moment d’imaginar nous instruments i noves formes simbòliques de resoldre políticament els conflictes de la societat.

El franquisme sociològic perdura

He estat quasi una setmana fora de Catalunya. En concret, he fet cap a Cantàbria donant un tomb per diversos pobles. Hi ha hagut alguns fets que m’han sorprès en relació al problema que ens té ocupats a bona part dels catalans durant mesos: el procés. Primer, ningú, tot i sabent que la meva dona i jo som catalans, ens preguntés per la situació a Catalunya. Gran distància emocional amb el tema del procés. És més, en un moment, anant d’excursió, i estar una mica enrederits respecte el grup, una persona verbalitzà que era un fet circumstancial no motivat per la raó de ser catalans. Segona consideració, són ben visibles símbols i evocacions franquistes en molts pobles: avinguda del “Generalísimo”; agraïment a la Falange per la restauració d’un pont; una placa a la façana d’una església en record dels caiguts per “Dios y la patria” assassinats  pels rojos; etc.... Tercera observació, a cada poble era normal veure diferents banderes espanyoles en els balcons. Circumstància que anys enrere no havia vist.

Totes aquestes anècdotes m’ha fet pensar que no són detalls menors a menysprear. Qualsevol pas per avançar en la resolució de la independència catalana no pot oblidar aquesta realitat. Qualsevol proposta política dialogal amb l’Estat ha de tenir present aquesta obstinada realitat de victòria militar contra el separatisme català persistent en una part d’Espanya. La idea de que Catalunya, no és que sigui Espanya, sinó que és d’Espanya llastra tot diàleg amb l’Estat. El lema de que Espanya “antes roja que rota” es ben viu. Sí aquesta és la realitat dominant en molts indrets d’Espanya, els catalans que volem la independència hem de valorar molt més la necessitat d’aconseguir una àmplia majoria social a Catalunya i invertir en imaginació per saber explicar fora de Catalunya, allí on tot sembla estar-hi en contra, quin és l’objectiu d’aquesta majoria independentista. Sinó ho fem, en estavellarem contra una majoria sociològica espanyola d’origen franquista pedrera incombustible de la unitat d’Espanya com un valor sagrat.