Glosses per la via quotidiana

Alguns cops podem experimentar la sensació de desassossec. Són moments grisos, quan els ànims són dèbils i no notem viva cap esperança. És llavors quan cal obrir els cors i, amb confiança, deixar-se acollir per aquells que ens estimen i ens volen el bé. “Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28)

L’amor ha d’estar en el cor de les bones persones i ser la guia de la seva actuació. Res es pot anteposar a estimar a les altres persones. Aquesta regla serveix per a tothom i és la base del cristianisme. No hi ha cap drecera per seguir a Jesús més enllà de l’amor sense límits. “Aneu a aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes”. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors” (Mt 9,13)

Glosses per la vida quotidiana

En tot moment hem de mostrar consideració amb les altres persones. No podem burlar-nos d’elles o menystenir-los, perquè tots formen part de la mateixa fraternitat universal. Tothom mereix el nostre respecte, ha de rebre les nostres atencions i ha de ser acollit en el nostre cor. “¿Que no teniu casa vostra, si voleu menjar i beure? ¿Com és que avergonyiu els qui no tenen res sense cap consideració per poble de Déu¿ ¿Què voleu que us digui? ¿Que feu ben fet? No és gens d’elogiar això que feu” (1Co 11,22)

Dir-se creient i no obrar estimant als altres, és una afirmació buida de sentit. L’amor és el que distingeix els creients. Sense amor, la fe és morta. Per més que es vestim de pràctiques pietoses, sinó tenim amor la fe es buida. “Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què serviria? A un home així, ¿la fe el podrà salvar?”

Jm 2,14

Tot sovint parlo de l’estimar com a signe distintiu dels cristians i de les persones que tenen principis i valors universals. Sant Pau descriví amb exactitud les actituds que distingeixen l’estimació. Són un bon referent per examinar la nostra vida i contrastar el que fem cada dia. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai” (1Co 13,4-8)

El viatge de Nisha

He vist una bona pel·lícula que, per una decisió en la relat construït per la directora, podria ser magnífica, però que val la pena. Es tracta d’El viatge de Nisha” de la directora noruega, d’origen familiar pakistanès,  Iram Haq. Segons he llegit, es tracta d’una obra construïda sobre la pròpia experiència de la directora. Nisha és una noia de setze anys que té una doble vida. A casa és una perfecta jove pakistanesa, però amb els seus amics es transforma en una adolescent noruega com les altres. Quan el seu pare la troba festejant amb el seu xicot, els dos mons de Nisha xoquen brutalment. Així, el seu pare decideix aïllar-la de la societat europea que coneix i l’envia al Pakistan amb els seus parents. Nisha haurà de trobar-se a si mateixa a través del viatge cap a les seves arrels. Però es un viatge que acaba amb una ruptura amb el món dels parents i de la família dels qual Nisha ha d’escapar-se a fi de poder ser ella.

La pel·lícula relata amb agudesa el camí que fan moltes noies paquistaneses de casa nostra quan són obligades pels seus pares a deixar l’escola, i les influències culturals d’aquí, i anar a viure un temps a Pakistan, on sota la tutela dels seus parents, seran sotmeses a una desprogramació cultural. Aquesta és la realitat que encara passa a casa nostra i que Iram Haq ha sabut  perfectament. La directora retrata bé el comportament de cadascú dels elements repressors de la família: els pares, el germà i els parents del Pakistan. Cada un desenvolupa un rol diferent, però tots estan orientats a empresonar a Nisha en una cultura que no és la seva. Nisha no troba cap complicitat, ni el seu germà poc més gran que ella. Només al final, el pare compren que la seva filla necessita sortir del cercla opressor familiar per poder ser ella. El defecte de la pel·lícula, i no menor, és que Iram Haq situa tot el relat en l’àmbit cultural i obvia, en tot moment, la complicitat de la religió islàmica per fer possible aquest sotmetiment. Malgrat aquest oblit, totalment volgut, val la pena veure la pel·lícula i prendre partit a favor de Nisha.

La misèria moral de Ciutadans

Estic de les proclames diàries de Ciutadans fins la borla. És insuportable la seva patologia d’odi contra la majoria d’elements que vertebren la meva identitat. Tots els meus significants vitals són atacats, dia rere dia, per algun dirigent d’aquest partit, que ha fet fortuna política atacant tot allò que es català. Aquest fou el seu origen, la lluita contra la immersió lingüística, el fet diferencial català, TV3 i tot el que es mogui sota la sospita de catalanisme, i continuen amb aquesta dèria. Només cal escoltar a Inés Arrimada per adonar-se com el seu discurs segueix un patró que es inamovible. Si es segueix les seves parlamentàries, diu sempre el mateix, al marge del que diguin els altres. Són un partit contra Catalunya entesa com a realitat nacional i els catalans que la defensem.

L’estratègia de supervivència política de Ciutadans és simple: no fer res, llevat que alimentar diàriament notícies en alguns medis que després amplifiquen i fan servir per justificar el seu relat política. No proposen res, el seu discurs polític és buit, però ho ataquen tot, o quasi tot. Cada dia fan agitprop (agitació i propaganda) a partir de tot pugui sonar a nacionalisme català. Els seus estrategues comunicatius filtren notícies als medis afins que després amplifiquen, les vegades que faci falta a fi, d’influir a l’opinió pública. El seu objectiu es proporcionar bons titulars periodístics. Cada dia treballen perquè la realitat no els espatlli un bon titular. I sempre, un bon titular pot donar rèdits polítics.

Els medis afins i simpatitzants a les tesis de Ciutadans fan circular  informacions confuses, mitges veritats o directament fake news. Un cop publicada la informació és amplificada ràpidament pels dirigents de Ciutadans i escampada per les xarxes socials. Al marge que la notícia sigui després desmentida per falsa, els ciutadans donen per bona la primera versió, sense adonar-se que sigui més falsa que un duro sevillano. Ciutadans exemplifica la política de baixa estofa i sense referents morals.

Recuperem la festa del Corpus

Ben aviat entrarem al mes d’octubre i de nou es tornarà a obrir la polèmica sobre el 12 d’octubre, la Fiesta Nacional de España segons prescripció de la llei 18/1987 de 7 de octubre, on, en article únic es diu: “Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre”. Aquesta festa em deixa indiferent, més aviat no tinc cap vincle afectiu en aquesta commemoració que em permeti defensar-la. Però sí que em servei per veure com l’Estat, en el seu afany d’uniformitzar i imposar una única lectura de la realitat feu del calendari festiu un instrument per combatre la identitat nacional de Catalunya. El nostre país, a partir d’un decret de 1958 tenia 20 dies i mig de festes, de les quals hi havia unes que no eren recuperables i altes que sí. Pel cap baix, atès que alguns dies festius podien caure en diumenge, el nombre mig de festes a Catalunya eren de 16 a 18 dies. Totes elles tenien una fisonomia pròpia i recollien la tradició cultural de Catalunya. Però la situació can durant el primers moments de transició democràtica. Si bé al principi es tractava d’una mesura d’ordenació de les relacions laborals, la llei 1/1976, 8 d’abril, a l’establir que hi havia 12 festes per igual a tot l’Estat i dues festes de caràcter local, tot i que podia haver-hi alguna mes sempre recuperable, desfia la singularitat de Catalunya en el seu cicle de festivitats populars. El calendari festiu ja no recollia una visió popular i identitària, sinó una decisió administrativa. 

Amb tot aquest canvi de normativa els catalans perdérem algunes festes molt arrelades en l’imaginari col·lectiu i que havien estat claus en la formació de la identitat nacional. Una d’aquestes festes era el Corpus Christi, celebrada sempre en dijous a deu dies després de la Pentecosta o Pasqua Granada. Quan es perdé aquesta festa el professor i filòleg Antoni Comas i Pujol, poc abans de la seva inesperada mort ocorreguda el 1981, va escriure un article a l'Avui titulat "Què en farem de la ginesta?" on es lamentava d’aquesta pèrdua d’aquesta festivitat. Amb lúcides paraules digué: “Davant el fet de la supressió de la festa de Corpus ....entristeix profundament de pensar que deixen de tenir sentit d’una manera definitiva paraules essencials de Joan Maragall, Josep Pla, o de Salvador Espriu intèrprets tant lúcids de l’ànima i del temperament català.... Ens quedem doncs sense Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”. 

Les paraules d’Antoni Comas brollen del coneixement de la cultura popular i son una reivindicació de la cultura catalana en el seus sentit més ampli i profund. Antoni Comas es lamentà de que sota una suposada necessitat de ser més laics i de modernització de les costums, els catalans havien perdut un signe clar de la seva personalitat com a poble. Ara, anys després, ens adonem que ens hem quedat sense festa de Corpus mentre la ginesta s’encén de groc en la muntanya i evoca aquell Corpus de 1640 quan els pagesos catalans es revoltaren contra les injustícies que els oprimien. Corpus ha de ser de nou nostre perquè, més enllà del sentit religiós, és una tradició que ens recorda, any rere any, que Catalunya havia estat una país lliure i vol ser-ho de nou. La festa del Corpus ha de tornar ser nostra.

La vergonya de la venda d'armes a l'Aràbia Saudita

He trobat l’actitud del govern espanyol en la venda d’armes a Aràbia Saudita un exercici incommensurable de sarcasme que palesa el cinisme instal·lat en l’exercici de la política. Quan vaig sentir que la intenció del govern socialista era no vendre 400 bombes a la dictadura wahhabita saudita vaig tenir una sensació de satisfacció. Amb aquesta decisió, el govern apareixia davant l’opinió pública manifestant una coherència exemplar amb els valors de pau presents en els ideals socialistes. Aquest gest era semblant a la decisió del govern Zapatero de treure les tropes espanyoles d’Iraq. Però tot ha estat un emmirallament. De sobte, el govern de Pedro Sánchez ha canviat d’opinió i vendrà finalment les bombes làser. Les paraules de la portaveu del Govern, Isabel Celaá, en el resum del Consell de Ministres d’aquest divendres, afirmant que les bombes que l'executiu ha venut a l'Aràbia Saudita "són làser d'alta precisió i si són d'alta precisió no s'equivocaran matant iemenites" són un insult a la intel·ligència. Isabel Celaá ens pren per ximples o curts de gambals. Les bombes maten i prou. Encara que només hi hagués un mort per aquests bombes, aquest fet seria moralment reprovable. Com fou la mort de 29 nens iemenites que anaven en un autobús escolar i fou bombardejat pels saudites. El 50 morts total d’aquest atac foren assassinats per una bomba MK 82 de 227 quilograms guiada per làser i fabricada per la companyia nord-americana Lockheed Martin

El negoci de la guerra ha prevalgut a tota consideració moral sobre la venda d’armes. L’amenaça saudita de cancel·lar una important comanda de vaixells, amb la conseqüent aturada de les drassanes andaluses, aixecà totes les alarmes a la Junta d’Andalusia que, ben segur, pressionà perquè el govern de Pedro Sánchez no anul·lés la venda de bombes. El contracte de les bombes és de 9,2 milions d'euros, la venda dels vaixells suposa 1.813 milions i afecta 6.000 llocs de treball. Segons les previsions, el programa de construcció de les embarcacions militars arribarà fins a l'any 2022. Segons la base de dades del Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), un centre independent que estudia conflictes, control d'armes i desarmament, una desena de països europeus estan venent armament o material militar a Riad. El primer venedor, a molta distància dels demés, són els Estatus Units d’Amèrica (que durant l'últim quinquenni aportà el 61% de les vendes), el Regne Unit (amb un 23%), seguit de França (3,6%), Espanya (2,4% ) i Alemanya (1,8%). La màquina de matar sembla no té aturador perquè és bon negoci i, ja se sap, que davant dels bons negocis el judicis morals s’aparquen. Això és el que ha fet el govern socialista i que la portaveu del govern ha intentat justificar amb sarcasme de baixa intensitat moral. Lamentablement, aquestes decisions tornen a demostrar que el pragmatisme alhora de governar, expressada eufemísticament com a ètica de la responsabilitat, segons l’expressió de Max Weber, acaba imposant-se a l’ètica dels principis. En aquest cas, el govern socialista ha fet bo l’acudit de Groucho Marx, “Aquests són els meus principis. Si a vostè no li agraden, en tinc d'altres”.

Glosses per la vida quotidiana

La regla d’or de totes les religions és estimar al proïsme sense cap restricció. Estimar sense límits, de manera desinteressada, sense cercar el benefici personal. Estimar és donació als altres sense esperar-ne res. S’estima perquè en l’amor dóna sentit a la vida. “Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?” (Lc 6,33)

Hi ha molts cristians preocupats en determinar el que es pot fer i el que no. Actuen com a vigilants del dogma i de la moralitat, sempre entesa a través del seu pensament. Però, ¿és aquesta la missió dels cristians en el món?. El que cal no és condemnar sinó estimar per alliberar a les persones de tot jou opressiu i treballar a favor de la justícia. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)