Escriure un blog

El bon amic Jesus Martínez Marín, gran expert en la innovació de les estratègies formatives, ha escrit en el seu blog una nota sobre com escriure un bon post. A continuació faig un resum del seu escrit i el text sencer pot consultar-se a https://jesusmartinezmarin.org/2019/01/18/un-buen-post-en-cuatro-pasos/.

Per Jesús Martínez les entrades en el blog no poden escriure’s en calent, cal deixar-les reposar i publicar-les una vegada que estàs segur d'elles. A partir de la seva experiència considera que quan escriu el blog reprodueix un patró de quatre pases.

1.     L'impuls neix d'escriure allò que hagi de ser explicat. Per escriure l'important és tenir un focus definit i intentar modular una veu pròpia. En general, busco que qualsevol entrada tingui una temàtica molt definida i, després, li vaig afegint capes successives: una anècdota situada a l'inici o al final, una lectura que l'acompanyi, una reflexió que el amplifiqui, etc. Però el que compta de veritat és l'impuls d'explicar una cosa que (crea) hagi de ser explicat. Una cosa que m'arribi i que em impulsi a no deixar-lo fins que estigui escrit i publicat. I això explica que doni per ben emprades les, de vegades, moltes hores que s'empren en l'escriptura de qualsevol entrada. ¿

2.     ¿D'on vénen les idees? En el meu cas sorgeixen de frec, contradicció, reflexió, xoc, etc., entre la pràctica real (meva o d'altres) i el pensat, o l'ideal. Aquest gap, a efectes d'escriptura i de reflexió, és molt productiu. Davant disjuntives, paradoxes, avenços, retrocessos, troballes, problemes, etc., el procés reflexiu i d'escriptura posterior es dispara. També utilitzo altres fonts d'inspiració. La més important són les converses productives amb altres col·legues i experts externs, l'observació d'aportacions i novetats fetes per altres professionals i, com no, de la lectura de múltiples fonts.

(continua)

El meu germà Andreu

He quedat sorprès per les acusacions fetes contra el germà Andreu Soler, monjo benedictí de Santa Maria de Montserrat i mort fa uns quants anys. Algunes cròniques periodístiques han presentat a l’Andreu Soler com una persona depravada atenent a les acusacions d’abús efectuades per Miguel Angel Hurtado quan era un jove que participava en el grup d’escoltes del monestir. Aquestes acusacions, no són cap novetat, feia uns quants anys el mateix Hurtado havia iniciat una campanya, a partir de la seva experiència, per modificar la prescripció dels delictes d’abús sexual a infants. La novetat de la notícia d’ara és que, després de molts anys de denunciar en medis de comunicació aquest fet sense dir noms, Miguel Angel Hurtado ha posat rostre a la seva acusació i ha situat els fets en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Amb el conseqüent impacte mediàtic que ha tingut la qüestió, i l’aprofitament d’alguns comentaris fan per acarnissar-se contra el monestir de Santa Maria de Montserrat i els seu compromís amb Catalunya. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables.

Voldria parlar bé del germà Andreu i del monestir de Santa Maria de Montserrat. És de justícia fer-ho. Ho vull fer perquè vaig tenir l’oportunitat de tenir força relació amb l’Andreu Soler sempre a fi de bé.  El germà Andreu era un monjo molt conegut, especialment per l’acolliment que feia als peregrins a l’hostatgeria, la seva direcció des de l’any 1959 dels anomenats Nois de Servei d’Ordre-Escoltes de Montserrat o per algunes de les diverses iniciatives socials que impulsà, entre elles la Penya Barcelonista de Montserrat-Monistrol o la seva participació activa en l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona. El germà Andreu era un belluguet simpàtic. Tenia una curiositat inquieta i inabastable, la qual sabia gestionar hàbilment. Sempre estava assabentat de ot i, amb to confidencial, ho explicava a qui el volgués escoltar. Dic tot això per presentar la persona, però el retrat fora incomplert sinó destaqués la seva dimensió monàstica, era un monjo de pedra picada amb una fidelitat eclesial ben contrastada.

La meva relació amb el germà Andreu fou sempre en la vessant religiosa. Diria que, després del germà Carles Solà, el germà Andreu fou el següent monjo que vaig conèixer quan jo era un nen i passava els llargs estius entre les cel·les, la sagristia fent d’escolanet i jugant per les places o la muntanya. Des de llavors vaig mantenir viva una relació amb el germà Andreu fins la seva mort. El seu guiatge espiritual fou clau per no perdre’m en els difícils anys d’una joventut plena de molts interrogants i desitjos. Les xerrades a la porteria o caminant pel jardí m’ajudaren a ressituar un vida de fe en alguns moments més confosa del que jo hagués volgut. Reconec que els seus consells, mai donats com a imposició, sinó com a acompanyament em foren útils per saber quin era el meu camí interior. A través del germà Andreu vaig descobrir que la fe podia viure’s amb alegria, donació als demés i joia interior.

Foren anys de repensar el cristianisme a la llum de l’impuls conciliar. Els consells del germà Andreu em permeteren situar el meu seguiment de Jesús en clau de fe dialogant amb el món i gens acomplexada en una societat que estava canviant de paradigmes. El propi germà Andreu fou un lluitador constant en la defensa dels religiosos que no eren sacerdots i volien viure en igualtat dins d’una comunitat religiosa. El seus estudis a la facultat de Teologia li permeteren entendre millor el que per ell era una intuïció de fe renovada a la llum dels signes dels temps. Fou una persona que m’aportà valors i asserenar el meu esperit. Cada persona pot haver tingut una experiència personal i irrepetible de la seva relació amb el germà Andreu. Aquests dies s’ha conegut una versió dissonant amb el que és la meva experiència. Les relacions entre persones són complexes i polièdriques, per això he volgut exposar la meva percepció extreta de la meva relació personal amb el germà Andreu sempre correcte, afable i compartida amb altres persones que li confiàvem les nostres inquietuds i esperances.

Glosses per la via quotidiana

Tinc la sensació que el temps actual ens aboca sovint massa a l’acció contínua que no ens deixa moments per trobar-nos a nosaltres mateixos. Cal asserenar-nos i trobar moments per la pregària, per exemple, o altres experiències de vida interior. Gràcies a aquestes estones les persones gaudim d’espais d’intimitat per discernir el què cal fer. “De bon matí, quan encara era fosc, es llevà, se n’anà en un lloc solitari i s’hi quedà pregant” (Mt 1,35)

Les riqueses no ajuden al creixement de l’esperit. L’afany per acumular bens és un destorb per aconseguir la pau interior i inquieta als cors. Atresorar diners tendeix a fer-nos insolidàries amb les persones que pateixen necessitats o necessiten ser acollides en la seva dissort. “Si vols ser perfecte, ves a vendre tot el que tens, dóna-ho als pobres i vine amb mi” (Mt 19,21).

La família és lloc on han de transmetre’s els principis i els valors que fonamenten sòlidament la vida. Per més que l’escola pugui ajudar, són els pares, en primera consideració i l’entorn familiar després, els vertaders responsables de l’educació dels seus fills. “El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no podem amagar-ho als nostres fills, i que ells ho contin als qui vindran” (Salm 77)

Glosses per la vida quotidiana

Les persones podem diferenciar-nos, a més de les creences, pel bé que fem. Les creences formen part de la intimitat silenciosa del cor, però les obres es veuen, són evidents. Fer el bé a través de les nostres obres, aquest és l’objectiu que ens hem de plantejar al començament de cada dia i a l’acabar-lo hem de revisar si hem estat capaços d’haver-hp aconseguit. “Ara veig de veritat que Déu no fa diferències a favor d’uns o altres; Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé, de qualsevol nacionalitat que sigui”. (Ac 10,34-35).

Sovint ens trobem amb persones que ens proposen idees per fer-nos canviar el que pensem. Però, com que trobem massa sabudes les seves propostes no els hi fem massa cas. Només ens aturem i fixem la nostra atenció quan trobem algú que parla amb autoritat i les seves propostes ens arriben al cor. Hem de saber distingir entre els venedors de fum i els vertaders mestres. “Després van anar a Cafarnaüm. El dissabte, Jesús entrà a la sinagoga i ensenyava. La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei.” (Mc 1,21-22)

Petit recull de pregàries I

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

17 Gener. A tu s’abandona l’indefens, tu ets l’ajuda dels orfes (Sl 10,14)

18 Gener. Acull, Senyor, el desig dels desvalguts; enforteix el seu cor, escolta’ls (Sl 10,17)

19 Gener. Estic en mans dels Senyor (Sl 11,1)

20 Gener. El Senyor, que és just, estima la justícia; els homes bons el veuran cara a cara (Sl 11,7)

21 Gener. La promesa del Senyor és de bona llei; és plata sense escòries, refinada set vegades (Sl 12,7)

22 Gener. Mira i respon-me, Déu meu!, Omple’m els ulls de claror, que el son de la mort no me’ls acluqui (Sl 13,4)

23 Gener. Jo confio en el teu amor, el meu cor s’alegra perquè em salves. Canto al Senyor pels seus favor (Sl 13,6).

La mort no és el final, és un final.

He llegit un text del bon amic Gabriel Jaraba escrit vigílies d’una operació. La seva reflexió transmet una profunda vida interior a partir de la qual afronta aquest moment amb una extraordinària serenor. Atès que el seu text és públic el reprodueixo sencer perquè crec que pot ser de gran ajut per persones que es trobin en situacions similars.

Estic responent un a un els magnífics missatges d'ànim que m'esteu enviant. No passa res. Em trobo perfectament. Els metges saben què han de fer. M'intervindran i em trauran el que sobra; no hi ha metàstasi. Però tot plegat és una magnífica lliçó de vida:

 La vida no ens pertany, no la controlem en absolut, és fugissera, tot és impermanent i tots els nostres mals venen de no ser conscients d'això.

La mort és el que ens fa humans. Només amb la plena consciència de la mort podem ser compassius amb els altres i amb nosaltres mateixos, i disfrutar de la vida, aquest regal immerescut.

Aquesta consciència de la mort no ens dóna una actitud pessimista o ombrívola, sinó tot el contrari: l'alegria de l'esperança i l'alliberament de qualsevol servitud.

Fem mal i ens fem mal perquè ens creiem una mena de déus invulnerables. Quan ens adonem de la poqueta cosa que som és quan descobrim que en realitat som gegants. 

La vida té sentit, i cadascú ha de descobrir què significa això per ell. Els altres han de fer el seu propi camí i respectar el sentit que els altres descobreixen.

Un servidor és creient, una paraula que per a molts no vol dir res. Per a mi tampoc: no és creença sino fe. Fe en que, com deia Juliana de Norwich, l'eremita anglesa del segle XIII que és la meva santa patrona, "I tot està bé, i tot estarà bé, i tota mena de coses estarà bé". Conec les grans tradicions espirituals del món i he aprés de totes elles, des del budisme fins l'hinduisme, des de l'islam a les tradicions xamàniques (els meus estimats amics de la Buriatia siberiana, budistes que practiquen el xamanisme i molts d'ells continuen sent soviètics. Personalment un servidor és cristià, una mena de catòlic postconciliar que espera i confia en la bondat de les persones i en la salvació universal de tot el gènere humà. Crec en la "vida eterna", per a dir-ho de manera més entenedora, en la continuïtat de la consciència: quan el nostre cos "mor" la nostra ment, o més aviat el nucli essencial d'ella, continua viva. La meva responsabilitat és que quan aquesta ment ja no disposi d'un cos serà dir "vinga, doneu-me més feina, que hi ha més gent que pateix, que ignora, i als quals cal alliberar". 

La mort no és el final, és un final. La mort dóna sentit a la vida, ens il·lumina i ens fa veritablement humans. La malaltia i el risc de la desaparició física és una escola de vida que ens recorda aquesta lliçó fonamental. Si creiem que això és tenebrós o depressiu és que encara no hem entès res. La fe es adonar-se d'això mateix: "fe no es creer sin haber visto sino creer después de todo lo que hemos visto". Si demà o d'aquí a uns dies, o mesos, ja no hi sóc no passa res; continuaré fent feina segons el compromís indestructible d'alliberar i ensenyar tothom fins que aquest temps passi. L'experiència de la possibilitat de la mort i la fe en la vida indestructible fan una persona tan enormement poderosa, confereixen un poder personal tan enorme que un s'allibera de qualsevol por i servitud. I adquireix un compromís que implica una gran responsabilitat. Això són notes que vaig escrivint aquests dies i que faran un llibre.

 Gràcies Gabriel pels teus pensaments.

La llibertat segons Rosa Luxemburg

Avui fa 100 anys, el 15 de gener de 1919, en plena revolució espartaquista a Alemanya, Rosa Luxemburg, dirigent socialista alemanya, va ser detinguda i assassinada per ordre del president socialdemòcrata alemany. L’activista i revolucionària havia nascut el 1871 a Polònia. En homenatge a aquesta figura, força influent en el moviment socialista i comunista de començaments del segle XX, reprodueixo algunes de les seves cites que, malgrat el temps que foren pronunciades, són de plena vigència.

“Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”

“Qui no es mou, no sent les cadenes”

“La llibertat és sempre i exclusivament llibertat per a aquell qui pensa diferent”

“No hem d'oblidar que no es fa la història sense grandesa d'esperit, sense una elevada moral, sense gestos nobles”

“La llibertat, només per als membres de govern, només per als membres del Partit, encara que molt abundant, no és llibertat del tot. La llibertat és sempre la llibertat dels dissidents. L'essència de la llibertat política depèn no dels fanàtics de la justícia, sinó dels efectes vigoritzants i benèfics dels dissidents. Si "llibertat" es converteix en "privilegi", l'essència de la llibertat política s'haurà trencat”.