Glosses de la vida quotidiana

Qui estima, més enllà de les seves creences, participa de la fraternitat universal. Estimar dóna pau i joia interior que és, d’alguna manera, l’afirmació de la presència de Déu en la vida de les persones. Déu està present i es mostra com amor en les persones que estimen. Els cristians no han de fer afirmacions extraordinàries, sinó simplement estimar al proïsme. “No estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat” (1Jn 3,18).

La pau no és només l’absència de guerra o el manteniment d’un “status quo” que dóna aparent tranquil·litat perquè no hi ha conflictes mentre es mantenen les injustícies. Si volem la pau hem de treballar per la justícia i per la dignitat de les persones. La pau neix en el cor de cada un de nosaltres quan ens estimem i estimem al proïsme. “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin” (Jn 14,27)

 La rigidesa mental no ajuda a tenir la flexibilitat necessària per entendre i adaptar-nos a les diverses circumstàncies variants que ens planteja la vida. Allò que pensem que es be per nosaltres no ha de ser bo per altres persones. Cal tractar de manera diferent a les persones perquè som diversos. En la diversitat està la nostra riquesa. “Però alguns del grup dels fariseus que s'havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès. Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió” (15,5-6)

Creure en Déu

¿Com creure en Déu?. Creure en Jesús és un camí. Tal com diu en la part conclusiva de l’evangeli de Joan sobre la doctrina de Jesús. “Jesús va proclamar: Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat” (Jn 12, 44). Estimar, és la guia permanent per l’actuació dels cristians. És d’alguna manera respodre a la pregunta de Déu a Caín “on és el teu germà Abel” (Gn 4,9). Així creure, és caminar en la recerca de Déu estimant al germà a través de Jesucrist. Ràpidament se’ns obren nombroses preguntes: ¿qui és el germà?, ¿cóm estimar al germà?, ¿en què cal estimar al germà?

De nou Jesús ensenya com estimar al germà. Estimar per alliberar-lo de sofriment, d’esclavatge del pecat, de la injustícia. En el rostre sofrent del germà es prefigura el rostre de Déu.

L’amor al germà és el camí de salvació. “El manament de l’amor recíproc, que constitueix la llei de vida del poble de Déu, ha d’inspirar, purificar i elevar totes les relacions humanes en la vida social i política: «Humanitat significa crida a la comunió interpersonal», perquè la imatge i la semblança del Déu trinitari són l’arrel de «tot “l’ethos” humà... que té com a vèrtex el manament de l’amor». El fenomen cultural, social, econòmic i polític actual de la interdependència, que intensifica i fa particularment evidents els vincles que uneixen la família humana, posa en relleu, una vegada més, a la llum de la Revelació, «un nou model d’unitat del gènere humà, en el qual s’ha d’inspirar, en darrera instància, la solidaritat. Aquest model suprem d’unitat, reflex de la vida íntima de Déu, un en tres persones, és el que nosaltres cristians designem amb la paraula comunió.” (Compendi Doctrina Social, nº 33)

L’adhesió a Jesús per la fe comporta adherir-se a la seva causa que és la causa de la humanització. Així creure, és una renovació interior que ens reconcilia amb Déu i una renovació del món perquè el pecat que ens enemista amb Déu està en el cor de les persones i en les estructures del món que són les que creen les situacions de pecat algunes de les quals són les que provoquen el sofriment del proïsme.

L’Arcàdia feliç no existeix, el coronavirus sí

Per més que ens ho expliquin, com que no ho hem viscut en primera persona, no ens podem imaginar l’angoixa viscuda en els hospitals en els moments àlgids de la pandèmia. És inimaginable. Costa, però això ha estat així. I mentre aquesta situació destrossava famílies per la mort del seus estimats i duia a l’extenuació al personal sanitari, els dirigents polítics del país, el gran i el petit, són incapaços de transmetre seguretat i esperança a la població. La política comunicativa del govern de la Generalitat en relació al Covid-19 no és la millor. Mentre la població ha pogut començar a passejar en unes franges horàries, el responsable de comunicació del govern manté la campanya #queda’t a casa ¿quin sentit té? El que caldria és comunicar a la ciutadania consignes d’un ús responsable de l’espai públic. No cal inventar la pólvora, només calia copiar, tècnicament és el benchmarking, del que s’ha fet a Alemanya. Estem massa embadalits i autocomplaents amb el que som i oblidem el que fem o hauríem de fer.

Mentrestant, hi ha gent que està a l’atur, en un ERTO o, per altres circumstàncies, no té diners per menjar, pagar el lloguer o afrontar despeses bàsiques. No és poca la gent que està en una situació desesperada. I davant d’aixà la maquinària política està aturada. Als pocs dies del confinament, quan tot era un gran desastre anunciat i es veia a venir la crisi econòmica, des del govern de l’Estat es va proclamar, per donar seguretat suposo, que s’aprovaria una renda mínima vital. Res de res. Els ministres de l’Estat estan discutint entre ells l’import de l’ajut i com fer-lo efectiu, i, entretant, les persones no tenen ni un euro a la butxaca per cobrir les necessitats de les famílies. No hi ha solucions vàlides a l’angoixant situació de moltes persones que no tenen esperança d’un futur digne. El que sí han decidit els ministres és prohibir les rebaixes a les botigues, probablement l’únic recurs raonable per fer calaix, diuen per evitar aglomeracions mentre els gran venedors per internet cada dia fan rebaixes i grans beneficis. Curiosa decisió, es prohibeixen les rebaixes per evitar aglomeracions però es permetrà anar com a sardines en els avions. Tot un despropòsit. La incoherència cada cop és més refinada. Abomino d’aquests dirigents polítics que cada dia miren de vendrem que siguem bons, el més units possibles i si ho fem arribarà l’Arcàdia feliç que ens han promès. És mentida, no existeix aquest mite.

Deixar de veure els partits de la Lliga de futbol

Van passant els dies i la recuperació és lenta, mentre que l’ansietat de la gent augmenta com també les preguntes sense resposta. Entenc que els governants elogiïn el comportament cívic, però no sempre és així. Percebo un ambient de relaxació que fa ser més confiats i això no és bo. Cal perseverar amb l’actitud de confinament i aguantar més temps amb les mesures d’autocontrol. Cal mantenir les distàncies, mai més ben dit, en les relacions socials. Trobo poc afortunada l’expressió “distància social”, perquè el que es tracte és de mantenir una distància física, a més de les diferencies socials que puguin haver-hi entre les persones, les quals sí que creen distàncies socials. El malefici de les paraules embolica les seves significacions.

Segueixo trobant lamentable la immoralitat del futbol professional per forçar la màquina per mitjà de tests massius i repetitius. Hi ha persones que els necessiten i no se’ls fa. Hi ha molta casuística de gent que necessiten per la seva activitat sanitària o assistencial saber si estan sans o no. I, per més que les autoritats diguin una altra cosa, no se’ls està fent el test. Això no pot ser. Per això, pensar que la màquina del futbol pot resoldre, en un vist i no vist, el que les burocràcies administratives no poden, ho trobo una immoralitat. Ho vaig dir fa dies i ho torno a repetir. Davant aquesta actitud dels promotors del futbol i de les retransmissions esportives he optat, com  a acte de resistència personal, deixar d’anar al futbol durant una temporada i molt menys veure’l per televisió. ¿T’hi apuntes a fer el mateix?

Estimar al proïsme

¿A què ens comprometem quan afirmen que tenim fe?. Per sant Joan tenir fe comporta participar en l’amor de Déu a través de l’amor al germà. El proïsme esdevé el camí per arribar a Déu. Aquest situar-nos davant del germà per poder veure el rostre de Déu prohibit a través del rostre del germà esdevé central en l’experiència del creient. “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat” (Jn 1,18) i “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud” (1Jn 4,12)

Joan ens introdueix la centralitat de l’amor al germà, el proïsme, com a via per conèixer a Déu. Així, “ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà” (1Jn 4,19-21).

Glosses per la vida quotidiana

Tots formen part de la gran fraternitat humana. Hem de considerar-nos tots germans que s’estimen, és respecten i s’ajuden. No hi diferències que justifiquen les desigualtats i les exclusions. Les diferencies no han de comportar discriminacions sinó elogi i respecte a la diversitat.  “El criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!” (Jn 13,16-17)

Les persones necessitem tenir referents per orientar el nostre comportament. Aquests ens permeten descobrir i valorar allò que ens enriqueix interiorment, ens asserena l’esperit i ens ajuda a descobrir el sentit de la vida. Avui hi ha moltes ofertes que pretenen ser fonts de sentit, però moltes d’elles són simples focs d’encenalls sense contingut i solidesa. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

Glosses per la vida quotidiana

La imatge del pastor, i en concret el bon pastor, és prou potent per il·lustrar el que s’espera de les persones que tenen en l’amor la màxima guia pel seu comportament. El bon pastor estima, protegeix i atén amb desfici el seu ramat. Si estimem a les altres persones ho hem de fer amb l’actitud de vida que adopten els bons pastors. “Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui va a jornal, el qui no és pastor ni amo de les ovelles, quan veu venir el llop les abandona i fuig; llavors el llop se n'apodera i les dispersa” (Jn 10, 11-12)

Les persones cristianes han de creure en Déu tal com és i no tal com voldríem que fos. El problema és que més d’un cop esperem que se’ns digui el que volem sentir, i sinó es fa, dubten de la sinceritat de qui ens parla. Fins i tot llegim els textos sagrats buscant una confirmació dels nostre desitjos, no per sentir-nos interpel·lats. “Llavors els jueus l'envoltaren i li digueren: Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets el Messies, digue'ns-ho obertament. Jesús els respongué: Us ho he dit, però no ho voleu creure. Les obres que jo faig en nom del meu Pare donen testimoni a favor meu, però vosaltres no creieu, perquè no sou de les meves ovelles” (Jn 10,24-26)

Bon dia a tothom. A Déu, ningú l’ha vist, i molt probablement, ningú el veurà. Però podem tenir notícies d’ella a partir del testimoniatge de vida de Jesús. El seguiment de la causa de Jesús és un camí per fer adquirir el coneixement de Déu com experiència personal. “Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat” (Jn 12,4-45).