Panellets, castanyes i moniatos

Demà és el dia de Tots Sants i demà passat la festa dels Sants Difunts. He volgut recuperar per aquesta ocasió una part d’un antic escrit on comentava el sentit d’aquesta festa en un context cultural on s’han produït dos fenòmens que es potencien. Per una banda la secularització de la societat ha dut a diluït el sentit cristià de les festes. Això ha coincidit amb la introducció una celebració culturalment estrangera del Halloween a la vigília del dia de Tots Sants per pures raons comercials. Al resultat final és, com amb altres situacions, una notable colonització cultural i una pèrdua de referents que determinaven els trets bàsics populars de la societat catalana. Perquè, a la festa religiosa tradicional s’hi havia incorporat diverses pràctiques i activitats que definien la cultura popular dels catalans.

El Halloween és una festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta estesa en els països anglosaxons. En aquests països, quan es consolidà el cristianisme i el primer dia de novembre es celebrava la festivitat de Tots els Sants el dia 31 d'octubre es celebrava el All Hallows Eve que vol dir vigília de tots els sants. Aquesta expressió, a Escòcia, derivà en el terme Halloween. La festa, no el nom, té el seu origen en una festivitat cèltica coneguda com Samhain, paraula derivada de l’irlandès antic que significa fi de de l’estiu. La festa del Samhain es celebrava el final de la temporada de collites en la cultura celta i era considerada l’inici de l’any nou. En la cultura celta es considera que la línia que unia el món present amb l'altre món s'estrenyia amb l'arribada del Samhain i això permetia als esperits passar d’un món a l’altre. De tal manera que les persones convidaven als seus avantpassat eren convidats i homenatjats mentre que es feien cerimònies per allunyar els esperits nocius. D’aquella època ha perdurat l’ús de vestits i màscares com a recurs per espantar als esperits malignes. La festa celta del Samhain era un moment per fer recomptar els aliments i el bestiar que es tenia per tal de preparar-se per l'hivern.

La forta irrupció del Halloween en la nostra societat evidència la feblesa d’alguns costums populars que ho tenen molt difícil alhora de competir amb el marketing comercial. Si bé el fènom del Halloween ha vingut per quedar-s’hi, no gens menys els catalans haurien de fer prevaldre la tradicions que hem rebut dels nostres pares. Mentre algun veí ens saluda a l’escala guarnit per l’ocasió o alguna quitxalla trucarà la porta també vestits per la festa i per demanar gominoles, servidor reviurà la tradició secular de fer una castanyada, prendre uns boníssims panellets, degustar uns magnífics moniatos i beure un bon moscatell. Si bé la tradició hauria marcat fer tot aquesta ingesta el dia 1 de novembre, s’ha trasllat unes poques abans. A la nit de transició entre el 31 d’octubre i el primer de novembre. Que cadascú gaudeixi amb allò que creu que ha de fer, però en tot cas, que tothom sàpiga el que fa i perquè ho fa. Per cert, si algú es vesteix de zombi o practica qualsevol ritus vudú, per fer favor no em molesti, sóc molt espantadís.

Aprofito l’ocasió per anunciar que, per motius d’un viatge, hi haurà petita aturada de pocs dies en el blog. Espero poder tornar a reprendre les mes reflexions el proper dilluns.

Fer un Rufián

L’expressió del títol resumeix el que ahir passà en el Congrés dels Diputats a Madrid. El diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, no feu honor al seu cognom com pretenen un allau de piulades mal intencionades. En llengua castellana, rufián vol dir, segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, ho escric en castellà per tal de ser fidel al sentit: “persona sin honor, perversa, despreciable. Hombre dedicado al tráfico de la prostitución”. No crec que ahir la intervenció de Gabril Rufián anés en aquest sentit. Tot el que digué era veritat certa. Fins i tot els adjectius fets servir per emfatitzar aquesta veritat formaven part de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la seva intervenció feu un relat descriptiu adjectivat  dels fets passats en els darrers dies. Però la política transcendeix aquests aspectes i situa les paraules a uns altres nivells, sempre fora de qui les diu. Els ciutadans s’apoderen dels mots dels polític i els integren en els seus imaginaris. El mateix passa amb el llenguatge verbal. Per això, les paraules de Gabriel Rufián han creat tanta polèmica.

Hi ha gent que s’ha trobat identificat amb el que digué i de la manera com ho feu. Les seves paraules permetien humiliar intel·ligentment al PSOE. D’altres, i és on em situo jo, pensem que en política tant important són les formes com el fons. En Gabriel Rufián ni encertà en el fons ni en la forma. Hauria estat més útil vincular el vot del PSOE i el factor desencadenant de la seva crisi amb el procés polític català, per exemple. Podria haver fet pedagogia explicant que la causa de la rebel·lió de l’apparatchik del PSOE era perquè Pedro Sánchez tenia en agenda conversar amb els partits independentistes. També podia haver fet la lectura política del valor que els diputats del PSC haguessin trencat la disciplina de vot del PSOE. Res d’això importà a Gabriel Rufián, una anècdota degué pensar. Però Gabriel Rufián no encertà tampoc amb la forma. El sarcasme extrem que emprà, entès com ironia mordaç i cruel que pretén maltractar l’altra, no és un bon recurs per explicar als ciutadans que pot haver-hi una altra manera de fer política. Tampoc trobo apropiat el to burleta i la befa que acostuma adoptar algunes ocasions en les seves intervencions. Em sap greu, però algú ho havia de dir.

Glosses per la vida quotidiana

Viure la vida és com caminar. Primer de tot, hem de saber quin és el nostre camí. On volem anar. Després, hem d’optar pel camí i començà a fer-lo. Hem d’estar preparats per avançar i superar totes les dificultats que podem trobar. També ens hem de conèixer a nosaltres mateixos per saber quan aturar-nos per reposar. En el camí trobarem a altres persones que haurem de relacionar-nos-hi. He de saber aturar-nos de tant en tant per gaudir de l’entorn. En el caminar, podem trobar dreceres. No sempre la drecera és bona. Cal saber discernir quina cal agafar. Finalment, el camí té el seu punt final. Llavors serà el moment de fer-ne balanç i assaborir el que hem fet. “He d’anar fent el meu camí avui, demà i demà passat”. (Lc 13,33)

Al llarg de la vida, les persones hem de prendre decisions importants. En aquests moments és bo aturar-se, contemplar el que hem fet i volem fer, sospesar els pros i contres, avaluar i judicar, i contrastar la decisió amb els principis que ens estructuren. Aquest procés de discerniment comporta deixar-se també en mans de la dimensió transcendent que ens aporta confiança i ens acull en la seva misericòrdia.  “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant Déu. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles, n’elegí dotze i els donà el nom d’apòstols”. (Lc 6,12-13)

Glosses per la vida quotidiana

Glosses per la vida quotidiana 28 octubre 2016 La vida cristiana és un compromís a favor de fer justícia als desvalguts. Si mirem al nostre entorn ens adonem que hi ha molta gent que espera que algú els faci justícia. Tenen fam i set de justícia. Hi ha moltes maneres de fer-ho: la política orientada al bé comú, el treball de les institucions a favor dels desvalguts i l’entrega personal que acull i aporta esperança a qui l’ha perdut. Ben segur que cada persona pot trobar on participar per ser testimoni de la justícia. “El Senyor fa justícia, no té miraments amb el prestigi dels homes, no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres; escolta la pregària dels oprimits, no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistint de les vídues” (Sir 36,15-17)

 La vida està plena de misteris. Hi ha preguntes que no sabem respondre, No és el coneixement científic el que ens dóna les respostes, ens cal un saber més arran de la pròpia experiència de viure. El trobament amb els altres ens ajuda a trobar aquestes respostes. Després, les vivències de sentir-nos compromesos solidàriament amb les seves esperances ens ajuden a comprendre millor el sentit de la vida. “Us enaltim, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills els misteris del Regne” (Mc 11,25)

Al llarg de la vida ens trobem amb persones preocupades per tenir rellevància social. Sovintegen els cops de colze per ser dels primers. Qui té aquesta actitud no es preocupa pels demés, només aspira a ser el més notable. Mentrestant, moltes persones es veuen marginades i deixades de banda. Aquesta obsessió pel lluïment, a qualsevol nivell, impedeix l’amor i deshumanitza. “Mireu ara són darrers els qui llavors seran primers, i són primers els qui llavors seran darrers” (Lc 13,30).

Donald Trump i el vot musulmà

Diversos dirigents de la comunitat musulmana nord-americana han manifestat que aquestes eleccions són les més importants de les que s’han enfrontat els musulmans d’aquest país. La raó és prou evident, un dels eixos bàsics de la campanya presidencial de Trump és la seva hostilitat continuada contra els  musulmans. Aquesta actitud ha provocat un increment del registre de votants  musulmans es calcula que, actualment, hi ha 824.000 inscrits enfront dels 300.000 que hagueren en les darreres eleccions presidencials. Cal tenir en compte que la població musulmana nord-americana deu ser, segons totes les estimacions, el 1% de la població dels Estats Units.

Atesa el clima enrarit causat per les continuades declaracions de Donald Trump els dirigents musulmans estant estimulant la participació de les seves comunitats en les properes eleccions. El seu objectius és superar l’actual 60% d’inscrits com a votants per apropar-se al 86% dels jueus i del 95% dels cristians segons els càlculs de l’Institut per la  Política Social i Enteniment. Anys enrere la majoria de vots musulmans eren republicans. Això fou molt evident durant el mandat de George W. Bush el vot musulmà era republicà. Però en les darreres eleccions hi hagué un canvi d’orientació del vot de tal manera que Obama va guanyar el 70% del vot dels musulmans. Ara es pretén mantenir aquest al nivell. Sembla que els nivell d’intenció de vot musulmà per Hillary Clinton ara ja són superiors al 70%

Festa del Sacrifici

En el desè dia del pelegrinatge Hajj, el dia 10 del mes Du a Hiyya, els peregrins sacrifiquen un animal d'acord un ritual ben establert. El mateix dia, la comunitat musulmana a tot el Món fan el mateix ritual celebrant l'Eid al Adha també anomenada Aid al Adha, que significa la Festa del Sacrifici. Es tracta d'una de les festes més importants de l'islam, un Aid al Kebir, festa gran. Amb aquesta celebració es commemora el fet, relatat tant en la Bíblia com en l'Alcorà, que mostra la voluntat d'Abraham (Ibrahim) de sacrificar el seu fill com a acte d'obediència a Déu. La tradició cristiana diu que el fill a sacrificar era Isaac mentre que la musulmana indica que és Ismael, el fill que va tenir Abraham amb l'esclava Agar. Davant l'actitud d'acatament d'Abraham Déu mateix li va proporcionar un moltó perquè fos sacrificat en lloc del seu fill. L'Alcorà recorda aquesta situació en la Sura 39 (Els posats en fila) aleies 99-109. Antigament els pelegrins sacrificaven un animal que podia ser un camell, una vaca o un xai segons les seves possibilitats econòmiques. Actualment, els pelegrins abonen una quantitat perquè siguin els escorxadors qualificats en ritu islàmic els que realitzen aquests sacrificis.

Els peregrins amb el ritu del sacrifici donen per acabada formalment la peregrinació realitzant el ritual de rapar-se el cap els homes i tallar-se un floc de cabells les dones. Tot i que els tres dies posteriors, el 11,12 i 13 del mes Du a Hiyya, els pelegrins poden seguir en els llocs sagrats i solen quedar-se per Mina o tornar a la Meca. A la resta de països islàmics els musulmans van a les mesquites per realitzar les corresponents oracions i al finalitzar-les realitzen el sacrifici d'un animal que, per regla general, sol ser un be. Els musulmans van a la mesquita amb les seves millors robes, ben arreglats i després d'haver realitzat la ablució major o gusl. A la mesquita es reciten uns versicles de l'Alcorà que únicament es resen en les dues festes anuals de l'islam i en els enterraments. L'imam comença la pregària recitant set takbir (Allahu akbar) i fent dues prestacions (rakáa). Seguidament l'imam fa el seu sermó, jutba.

En acabar l'acte religiós els assistents s'acomiaden felicitant-se per la festa. Les comunitats musulmanes a països occidentals segueixen les mateixes pautes amb l'excepció que el sacrifici de l'animal s'ha de fer en els corresponents escorxadors municipals seguint les normes pròpies de cada país per la mort dels animals sota la supervisió d'un imam facultat. Un cop sacrificat l'animal, les persones es reuneixen en família i tenen el costum de convidar a altres persones a incorporar-se al menjar. La carn de l'animal sacrificat es reparteix en terços: un per qui proporciona l'animal, un altre per als seus familiars i l'últim per donar als que tinguin necessitat de menjar al marge de quina sigui la seva religió, raça o nacionalitat.

La bondat de limitar els mandats dels càrrecs electes

Les democràcia tenen els seus costos. És ben sabut que malgrat les seves imperfeccions és el millor de tots els sistemes polítics. Cert, però de tant repetir-ho ens podem oblidar de que es un sistema francament millorable. ¿Com¿?  a partir del desenvolupament de normes que corregeixin les seves limitacions. Una d'elles és, per exemple, la durada dels càrrecs electes. He escoltat moltes opinions, generalment molt encertades, que donen les raons per les quals es sa limitar els mandats: perill de pèrdua de creativitat, pervivència de càrrecs per tal d’afavorir interessos particulars, existència de clans que dominen i controlen el poder, pèrdua de contacte amb la ciutadania, et...

Hi ha raó que no acostuma sortir massa: el clientelisme. Aquest comportament, que té una connotació específica en el cas dels càrrecs polítics, també es presenta en el cas de càrrecs electes en algunes institucions privades o socials. En aquests casos he observat que poden crear-se importants unes dependències entre l’electe i els seus electors basades en el tràfec de favors que, a mig termini afavoreix els comportaments clientelars. Així, la persona que depèn d’un cos electoral i vol perpetuar-se en el càrrec procurà afavorir els seus electors per tenir assegurada la seva elecció. Per resoldre aquest fenomen seria una bona pensada aplicar a tot càrrec electe la limitació de mandats desitjada pels càrrecs polítics.