Fer un Rufián

L’expressió del títol resumeix el que ahir passà en el Congrés dels Diputats a Madrid. El diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, no feu honor al seu cognom com pretenen un allau de piulades mal intencionades. En llengua castellana, rufián vol dir, segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, ho escric en castellà per tal de ser fidel al sentit: “persona sin honor, perversa, despreciable. Hombre dedicado al tráfico de la prostitución”. No crec que ahir la intervenció de Gabril Rufián anés en aquest sentit. Tot el que digué era veritat certa. Fins i tot els adjectius fets servir per emfatitzar aquesta veritat formaven part de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la seva intervenció feu un relat descriptiu adjectivat  dels fets passats en els darrers dies. Però la política transcendeix aquests aspectes i situa les paraules a uns altres nivells, sempre fora de qui les diu. Els ciutadans s’apoderen dels mots dels polític i els integren en els seus imaginaris. El mateix passa amb el llenguatge verbal. Per això, les paraules de Gabriel Rufián han creat tanta polèmica.

Hi ha gent que s’ha trobat identificat amb el que digué i de la manera com ho feu. Les seves paraules permetien humiliar intel·ligentment al PSOE. D’altres, i és on em situo jo, pensem que en política tant important són les formes com el fons. En Gabriel Rufián ni encertà en el fons ni en la forma. Hauria estat més útil vincular el vot del PSOE i el factor desencadenant de la seva crisi amb el procés polític català, per exemple. Podria haver fet pedagogia explicant que la causa de la rebel·lió de l’apparatchik del PSOE era perquè Pedro Sánchez tenia en agenda conversar amb els partits independentistes. També podia haver fet la lectura política del valor que els diputats del PSC haguessin trencat la disciplina de vot del PSOE. Res d’això importà a Gabriel Rufián, una anècdota degué pensar. Però Gabriel Rufián no encertà tampoc amb la forma. El sarcasme extrem que emprà, entès com ironia mordaç i cruel que pretén maltractar l’altra, no és un bon recurs per explicar als ciutadans que pot haver-hi una altra manera de fer política. Tampoc trobo apropiat el to burleta i la befa que acostuma adoptar algunes ocasions en les seves intervencions. Em sap greu, però algú ho havia de dir.