La declaració sobre Jerusalem del Papa i Muhammad VI

El Papa Francesc i rei del Marroc, Muhammad VI, en una breu declaració ahir dissabte, han demanat que es mantingui i promogui "el caràcter específic i multireligiós" de Jerusalem, anomenat Al-Quds en àrab. La declaració afirma: “Considerem important preservar la Ciutat Santa de Jerusalem / Al-Quds Acharif com a patrimoni comú de la humanitat i, sobretot, per als fidels de les tres religions monoteistes, com a lloc de reunió i símbol de convivència pacífica, on respecte mutu i diàleg”. En aquest breu document, exigeixen que el "caràcter multireligiós específic, la dimensió espiritual i la identitat cultural" de la ciutat siguin preservats i promoguts i que es garanteixi “la plena i completa llibertat d'accés als fidels”. de les tres religions monoteistes i el dret de cadascuna a exercir-hi el seu propi culte.

Aquesta declaració confirma el que ha estat l’opinió constant de l’Església catòlica sobre Jerusalem. La posició de la Santa Seu, és la mateixa des de 1947, i és “que qualsevol reclam exclusiu, ja sigui religiós o polític, és contrari a la veritable lògica de la identitat de la ciutat”, va explicar el bisbe Jean-Louis Tauran, llavors secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els Estats el 26 d'octubre de 1998 a Jerusalem, “les reclamacions exclusives segons els criteris numèrics i històrics són inadmissibles”. Sí que és important el posicionament del rei del Marroc. Aquesta declaració conjunta testifica la voluntat del Rei del Marroc, qui presideix el "Comitè Al-Quds" creat per l'Organització de Cooperació Islàmica per preservar el patrimoni de la Ciutat Santa, per invertir de manera més visible en aquest tema. Dos dies abans de l'arribada del papa, Mohammad VI també va rebre la visita d'Abdallah II, rei de Jordània i "protector dels llocs sants". En un comunicat emès per l'agència de notícies jordana, tots dos reis van afirmar que “la defensa de Jerusalem i els seus llocs sagrats contra qualsevol intent d'alterar l'statu quo històric, legal i polític o alterar la seva identitat religiosa i cultural, Islàmica i cristiana, va ser una de les principals prioritats per a tots dos països”. També van denunciar “totes les mesures unilaterals d'Israel, la potència ocupant, destinades a canviar l'statu quo legal i històric, la demografia i la identitat espiritual i històrica de Jerusalem oriental”. Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar la reubicació de la seva ambaixada a Jerusalem, el papa Francesc va dirigir “una crida vibrant perquè tots es comprometin a respectar l'status quo de la ciutat, d'acord amb les resolucions de l'ONU sobre aquest tema”.

Glosses per la vida quotidiana

La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. Al contrari, són grans problemes que deshumanitzen perquè no contribueixen a edificar la societat sobre valors sòlids. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17) 

La Quaresma és temps de penediment, és un bon moment per reflexionar el que som i fem per veure si som coherents amb el principi de l’amor al proïsme. Hem d’estimar amb tota la intensitat que mereix la dignitat de les persones. Cada dia podem ser agents actius de l’amor. Per això, al final del dia podem repassar el que hem fet per veure si hem estat coherents amb el manament de l’amor. “¿Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests»”. (Mc 12,28-31)

Glosses per la vida quotidiana

Es bo reconèixer i acceptar les nostres limitacions. Per més que ens esforcem per actuar bé podem prendre decisions equivocades. Necessitem trobar moments de serenor interior per adonar-nos que necessitem canviar i ser millors persones, capaces d’estimar més i acollir els altres amb amor. "Sempre tinc els ulls posats en el Senyor, que allibera els meus peus del parany. Mireu-me i compadiu-vos de mi, que em senyo sol i desvalgut". (Sl 25,15) 

Hem de perdonar de tot cor. Simplement, hem de perdonar les ofenses que ens han fet. Ho hem de fer sincerament. Les rancúnies i les revenges ens empobreixen espiritualment. No hem d’esperar que les persones que ens hagin ofès facin el primer pas. Hem de ser nosaltres els que prenguem la iniciativa del perdó. Pot semblar impossible i difícil però la reconciliació permet superar tot conflicte i construir una societat pacificada. “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»”. (Mt 18,21-22). 

Hem de ser persones de principis i valors. Cada dia tenim moltes oportunitats per practicar-los i ser-ne testimonis davant dels altres. Hem de saber mantenir aquests principis i valors que sostenen la nostra vida. Per això és bo acollir les paraules sàvies que ens ajuden espiritualment i saber-les contrastar amb el que fem. “El meu Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions perquè els compliu quan sereu al país on entrareu per prendre'n possessió. 6 Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: "Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!" ” (Dt 4,5-6)

Aniversari

Avui ha estat el meu aniversari. No és un fet destacable més enllà del meu entorn més proper. Les trucades dels familiars i amics han omplert part del dia. Però el que ha estat més destacable és la quantitat de persones que m’han felicitat a través de les xarxes socials. Han estat moltes, no em pensava que hi hagués tantes persones afables atentes que avui era el meu aniversari. Els hi agraeixo, i així ho he fet un per un, que hagin dedicat un moment a desitjar-me que passes un bon dia. He intentat seguir les seves recomanacions i he passat un bon dia. No tinc més a dir, aprofito que és el meu aniversari per fer un comentari senzill, breu i educat en correspondència a l’amabilitat rebuda durant tot el dia. El meu cor s’ha omplert del seu bé. Gràcies.

Les religions i les ciutats

És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última. Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

El valor d’una societat decent

Fa anys vaig llegir un magnífic llibre, La societat decent (Paidós), del filòsof jueu Avishai Margalit. Aquest autor reflexiona sobre el sentit moral de les societats contemporànies. En la línia d’humanitzar la societat Margalit proposa uns eixos que poden servir per ordenar el comportament cívic de les persones. El conviure obliga als ciutadans a despertar un interès per l’altre i situar al bell mig de la polis un conjunt de valors que permeten viure junts sense ser indiferents els uns amb els altres. Els valors compartits, no han de ser cap imposició dogmàtica; però sí el resultat d’un acord debatut sobre quins valors esdevindran una orientació general que tothom acceptarà i aplicarà. No hi ha espai al relativisme ni a una possible anomia de valors cívics.

Avishai Margalit comenta que una societat decent és aquella en que cap institució, pública o privada, humilia a cap ciutadà. És una societat on es respecten les creences de totes les persones, des de les més majoritàries fins a les més minoritàries. Es procura no ofendre els sentiments que defineixen les identitats de les persones gràcies a les quals els individus es situen davant la vida. La convivència exigeix, en nom d’aquesta decència compartida, que ningú es senti ofès per les expressions dels demés. La provocació artística expressiva pot ser un recurs, però si és reiterativa és avorrida i fa sospitar que amaga un interès per ofendre. Reclamar la decència en la convivència ha de ser una exigència moral que haurien d’assumir clarament els poders públics. Cal esperar que els poders públics tinguin comportaments públics decents; que els polítics siguin decents i tot allò que rep un finançament públic sigui coherent amb aquest esperit de decència

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“En temps dels gots, llur rei Tótila havia sentit dir que el sant home tenia l'esperit de profecia. Anant cap al monestir, es deturà un tros lluny i li féu anunciar que venia. Tot seguit, se li trameté avís del monestir que hi anés. Ell, descregut com era, provà d'escatir si l'home de Déu tenia de debò l'esperit de profecia. A un escuder, anomenat Riggo, li va donar el seu calçat, el féu abillar amb vestits reials i li manà d'anar-se'n cap a l'home de Déu com si fos ell mateix en persona. Posà a la seva comitiva tres comtes preferits de la seva escorta, Vult, Roderic i Blidin, perquè caminessin al seu costat, tot simulant als ulls del servent de Déu que aquell era el rei Tótila. Va afegir-hi també altres acompanyants i escuders, a fi que, tant pels mateixos acompanyants com pels vestits de porpra, tothom cregués que era el rei”. Del llibre segon dels Diàlegs de sant Gregori el Gran (capítol 14, «Descobriment de la simulació del rei Tótila») 

“Des de l'hora quarta fins a l'hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú”. Del capítol quaranta-vuit de la «Regla de sant Benet», «El treball manual de cada dia»