L’Institut Català de Finances ha condonat el deute de 9,2 milions d’euros del grup Zeta

Allò que bona part dels partits catalans havia criticat amb el govern de Madrid d’haver pagat amb diner públic els deutes d’alguns bancs ara la Generalitat, a través de l’Institut Català de Finances, ho ha fet condonant el deute que el grup Zeta tenia amb l’Institut Català de Finances. Alguns poders mediàtics estan aigualint aquesta notícia fins el punt que sembla que no hagi passat. Per sort, l’activitat parlamentària ha estat alerta a aquest tripijoc. El parlament ha aprovat la sol·licitud de compareixença del conseller delegat de l’Institut Català de Finances (ICF), Josep-Ramon Sanromà, a la Comissió d’Economia i Hisenda perquè informi sobre “l’acord de quitança d’una part del deute que el Grupo Zeta tenia amb l’ICF”, uns 9,2 milions d’euros, a petició de la CUP. Curiosament aquesta compareixença ha estat aprovada amb els vots favorables de CatECP, PSC, PP, Cs, CUP i l’abstenció d’ERC i JxCat. La CUP ha reclamat al Departament de la Vice-presidència i d’Economia i Hisenda “transparència” sobre aquest organisme, de titularitat pública, i que doni explicacions “sobre els motius que han portat a l’ICF a renunciar al cobrament del 70% del total del deute”.

La CUP ha explicat que van demanar informació sobre el procediment que s’havia fet servir i d’acord amb quina legislació. Des del Departament de Vicepresidència i d’Empresa i Hisenda se’ls ha argumentat que les entitats subjectes a la normativa d’ordenació i disciplina de les entitats de crèdit estan obligades a guardar reserva de les informacions relatives a operacions dels clients. En concret es diu “Les entitats i altres persones subjectes a la normativa d’ordenació i disciplina de les entitats de crèdit estan obligades a guardar reserva de les informacions relatives a saldos, posicions, transaccions i altres operacions dels seus clients sense que les mateixes puguin ser comunicades a tercers o objecte de divulgació”. Davant de la demanda de transparència la única resposta és silenci i més silenci. No s’explica, emparant-se amb la confidencialitat de les dades, de quina manera els diners públics han quedat afectats per aquesta quitança del deute i, sobretot, quines són les raons d’aquesta decisió. Tota la venda del grup Zeta ha estat envoltada de moltes suspicàcies perquè, alhora de prendre la decisió de vendre el grup, enlloc de fer-ho al millor postor s’ha fet a un grup més procliu als interessos del poder i amb un cost econòmic important pel sector públic.

Baixa representació de les minories ètniques/racials en les institucions europees

La Xarxa Europea contra el Racisme (ENAR) ha analitzat la representació de les minories ètniques i racials segons els resultats de les eleccions al Parlament Europeu de 2019.  Aquesta revisió inclou (A) les minories racials, ètniques i religioses totals, o totes aquelles persones identificades com a membres d’una minoria racial en els seus països i (B) persones de color, totes elles identificades racialment com a "no blanques", amb orígens fora d'Europa. En revisar els resultats dels 28 estats membres de la Unió Europea que van escollir a 751 diputats europeus, s’ha trobat que les minories racials/ètniques estaven molt poc representades segons la proporció de població.

Aquest estudi estima que les minories racials i ètniques representen almenys el 10% de la població de la Unió Europea, però només representen el 5% (aproximadament 36 diputats europeus) del total de diputats electes a les llistes electorals. Després de Brexit, aquesta xifra es reduirà al 4%. Les persones de color només són el 4% (aproximadament 30) del total de diputats electes, després de la reducció del Brexit seran el 3% (24). Dels 36 eurodiputats 19 són homes i 17 són dones, les minories ètniques elegides són: 6 són minories nacionals, p. ex. Russos a Lituània, hongaresos a Romania o 7 són persones d'ascendència africana; al Parlament europeu hi haurà 6 dones negres, 6 són d’origen nord-africà, 6 de descens de mig orient. Tots els 6 eurodiputats d'origen sud-asiàtic provenen del Regne Unit i marxaran amb el Brexit. Políticament: 17 pertanyen a partits d’esquerra, 8 a partits liberals i 11 a partits de dreta.

Els autors de l’estudi treuen les següents conclusions. 1) Hi ha un augment de la representació de les minories ètniques en relació al mandat anterior. 2) Les minories ètniques en general i les persones de color en particular són àmpliament subrepresentades segons les estimacions de la proporció de la població europea. Això es pot atribuir a diversos factors, com ara el racisme estructural i l’exclusió en la societat, la discriminació directa a la votació, una baixa proporció de candidats a minories ètniques. En la nostra anàlisi prèvia de les llistes de candidats, es veu que els partits no ho han situat els candidats de les minories als primers llocs de les llistes, això afecta l’èxit electoral. 3) El Brexit tindrà un gran impacte: la sortida dels diputats del Regne Unit reduirà considerablement representació de les minories racials al Parlament Europeu.

4) Els partits de l'esquerra són lleugerament més representatius que els partits de dreta. 5) Hi ha un problema més ampli amb la representació alhora d’elaborar les polítiques europees. A més del Parlament, cal que les institucions europees representin la diversitat. Hi ha una important manca de sensibilitat respecte la diversitat en les institucions europees. La Comissió Europea té una plantilla superior als 33.000 i mai ha publicat dades sobre la seva diversitat racial /ètnica. 6) Com podem millorar la representació en política? Totes les institucions han de prioritzar la diversitat i la representació de les minories racials i ètniques com a problema urgent legitimitat democràtica. S’ha de publicar dades sobre l’abast del problema i deixar clar quines són les mesures que cal prendre per garantir que no hi hagi discriminació a les llistes de partits o en estructures institucionals.

El discerniment polític

Fa uns quants anys, arran d’unes eleccions autonòmiques, vaig escriure una reflexió sobre els pactes polítics. Ara, les recents eleccions municipals han tornat a situar la qüestió dels pactes en el centre del debat polític. He recuperat aquell text i, pràcticament sense pocs retocs, el torno  a publicar perquè el seu contingut segueix plenament vigent.

¿Què fer ara ? Aquest es la pregunta que es fan moltes persones al llarg de la vida. En aquestes circumstancies, l’espiritualitat cristiana, la vida cristiana en general, recoma emprar el discerniment. Aquest mètode es el proposat, per exemple, per Sant Ignasi en els seus exercicis espiritual. És situar-se davant de Déu i, a través d’una pregària i una pràctica intentar esbrinar quina és la voluntat de Déu. No aniria malament que alguns decisors polítics empressin, el sentit d’aquest mètode per albirar el que cal fer ara en el moment de determinar els pactes polítics pels propers quatre anys.

Seria bo que els negociadors de pactes es deixessin guiar per la idea de buscar el recte camí cap el be comú en lloc dels seus interessos particulars. La gran temptació es deixar-se emportar per això darrer. No sempre aquests interessos són personals, també poden ser de partit o similars. Una variant restrictiva d'això és reduir l'horitzó de la decisió a la immediatesa del curt termini i no veure amb mes perspectiva. Un possible càlcul de rèdit ràpid pot enfosquir l’horitzó estratègic. A voltes, els moviments tàctics poden estar condicionats per la posició política o l’estatus de qui fa l’anàlisi. Es molt humà procurar conservar la posició adquirida, però això pot estimular la visió conservadora de la realitat. El discerniment ha d’ajudar a diferenciar el risc del manteniment de la posició social. A voltes, la política significa renunciar en uns aspectes, per créixer en uns altres.

Unes altres dimensions del discerniment polític són la responsabilitat, la comoditat i l'equilibri emocional. La rancúnia i el ressentiment només poden estimular actituds agressives on la intel·ligència emocional pot induir falses apreciacions. De tal manera que la responsabilitat política es pot anul·lar mogut per uns sentiments d’enuig. Els sentiments que genera la dissort d’un mal resultat pot empènyer a la marginalitat política sense adonar-se que la raó pot aconsellar altres vies més eficaces per modificar el panorama política. Barricada o influència, aquest és un dels altres dilemes pel discerniment polític. La responsabilitat també és amb les persones properes. Alguns cops la temeritat política pot fer oblidar que, més enllà dels beneficis personals, hi ha uns compromisos adquirits amb altres persones. Recordo un cop el dilema moral d’un alcalde que explicava que en la seva decisió de pactar o no hi anava implícit el futur professional d’unes persones.

El discerniment també ha d'estar atent al que opina la societat. No es tracta de governar a partir de la demoscòpia, però si escoltant i tenint present els desitjos esperançats de la societat. Ja que la veritat s’il·lumina amb el diàleg, és bo parlar i escoltar el que demanen les persones. En aquest sentit, en la societat s'escolten veus que demanen una nova manera d'entendre i fer política bastant diferent a la que impera en les direccions dels partits. Les persones esperen voluntats d’entesa i de cooperació per tal de sortir de la crisi. Des de la societat es demana un esforç d’enteniment per trobar camins concrets que sumin en lloc de restar o dividir. Aquests criteris, com d’altres, poden ajudar a construir un senzill mètode pel procedir en el discerniment polític alhora de determinar quins són els millors pactes polítics.

Omar Noumri

Aquesta setmana Omar Noumri ha estat notícia per ser el primer àrab de religió musulmana escollit alcalde d’un poble de Catalunya, Castelló de Farfanya. Els ciutadans d’aquest poble lleidatà han decidit, per majoria absoluta, dipositar la seva confiança política en Omar i ha volgut que els representi en el consistori en els propers quatre anys per definir i construir el futur del poble. És una bona notícia perquè representa un pas positiu en els processos d’integració i compromís social del catalans d’origen estranger. L’elecció d’Omar és un signe de normalització cívica i una mostra del nivell democràtic d’una societat madura. Omar no ha amagat mai la seva condició de musulmà, persona que practica la seva fe. La seva pràctica religiosa ha fet que hagués de compaginar la campanya electoral amb la pràctica del dejuni del mes de Ramadà.

L’elecció d’Omar permet transmetre a la comunitat musulmana de Catalunya que el futur és una construcció política compartida i que tothom qui vulgui pot participar-hi, vingui d’on vingui. Això és molt positiu per consolidar el sentiment de pertinença a la nova societat escollida per molts musulmans que han fet del nostre país la seva nova llar. Però el cas de Castelló de Farfanya, lamentablement no es pot generalitzar a altres municipis. En altres llocs, en els quals el percentatge d’immigració àrab de religió musulmana és molt alt, resulta decebedor descobrir, si es repassen les llistes electorals municipals, comprovar l’absència de noms que evoquin un origen àrab o d’un altre país. En aquestes poblacions, ¿quin missatge transmeten els partits als seus conciutadans en relació a la integració política dels immigrants? Una conclusió sembla evident, hi ha persones que per raó d’origen d’ells o dels seus pares, no formen part del que es considera la corrent social majoritària. Quan succeeix això el missatge transmès als col·lectius de catalans d’origen immigrat és molt negatiu: hi ha catalans de primera i catalans de segona. Els partits polítics haurien de ser més sensibles a intentar representar, en el moment de fer les seves llistes electorals, a tota la diversitat del municipi i no només a una part d’ella. Ens hi juguen molt.

Glosses per la vida quotidiana

Les persones som contradictòries i ens hem d’acceptar-nos així. Hi ha coses que podem canviar per millorar, i així ho hem de fer obrint el cor a acceptar l’ajut d’altres persones que ens estimen. Assumir que som limitats ens ajuda a madurar la personalitat i reconèixer que necessitem l’amor dels altres per seguir el nostre itinerari vital. Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. (Mt 16,24)

Cada dia podríem començar la jornada recitant el Magníficat. És un cant que senyala tot un programa per orientar el que fem. En aquest petit es condensa quina ha de ser l’actitud vers la transcendència i la disponibilitat personal a acollir-la, i també orienta sobre com ens hem de comportar vers les altes persones.

“Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalta els humils;

omple de béns els pobres,

i els rics se'n tornen sense res”.

(Lc 1,51-53)

Glosses per la vida quotidiana

Qualsevol creença religiosa necessita ser testimoniada. A partir de l’experiència personal els seus seguidors viuen i expressen amb la seva vida el que creuen. Aquesta coherència pot ser causa d’escàndol i de violència perquè el món pot no acceptar-ho. Lamentablement, encara avui hi ha persones perseguides i assassinades per causa de la se fe o criticades per ser persones religioses. “Quan vingui el Defensor, l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi. I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi. Us he dit tot això perquè no sucumbiu en la prova. Us expulsaran de les sinagogues; més encara, ve un temps que els qui us matin es pensaran que donen culte a Déu” (Jn 15,26-16,1-2) 

La confiança és bàsica per viure. Quan ens trobem davant de moments difícils necessitem percebre que podem confiar amb altres persones perquè sols no ens sortim. És en aquests moments quan invoquem la seva presència al nostre costat per seguir endavant. 

Sempre que us invocava, m’heu escoltat, heu enfortit la meva ànima. La vostra dreta em salva. Que el Senyor continuï afavorint-me. (Salm 137)  

Al llarg de la vida ens trobem amb dificultats, contratemps, problemes mil que poden fer-nos dubtar de les nostres creences o experimentar la sensació de defalliment. En aquests moments especials hem d’experimentar la força interior de l’esperit que ens consola, sosté i ens ajuda a seguir endavant. "Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor." (Jn 16,13)

Viatge en tren

Sempre m’ha agradat viatjar en tren perquè tinc la sensació d’entendre el paisatge per on passo. Durant uns quants anys havia d’agafar tot sovint l’avió i mai he tingut la mateixa sensació. És cert que l’avió és ràpid per llargues distàncies, però no té paisatge. El poc que es veu és a través d’una petita finestra en el moment de l’enlairament o aterratge i pare de comptar. Però el tren, les grans finestres et transporten a dins del paisatge. Un viatge en tren aporta llargues pauses visuals perquè la mirada s’aturi a l’horitzó. Tot es fa més lent, fins i tot la mirada.

Pot ser que hi llargues estones de paisatges monòtons amb una vegetació que sembla clònica i es repeteix fins l’infinit. Tan se val, la vista transcendeix la pròpia uniformitat i s’entreté amb l’horitzó. Sovint, estan amb la mirada perduda tot s’enfosqueix. Sembla com si l’exterior fos la negació de la mirada, tot ha quedat reduït a la foscor més estricte. Estem dins d’un túnel. Es produeix una sensació especial d’obscuritat plena només sostinguda per la il·luminació del tren. A l’acabar el túnel el paisatge torna a aparèixer. La realitat torna estar perseguida per la mirada i el viatge continua. Val la pena anar en tren.