Sempre m’ha agradat viatjar en
tren perquè tinc la sensació d’entendre el paisatge per on passo. Durant uns
quants anys havia d’agafar tot sovint l’avió i mai he tingut la mateixa
sensació. És cert que l’avió és ràpid per llargues distàncies, però no té paisatge.
El poc que es veu és a través d’una petita finestra en el moment de l’enlairament
o aterratge i pare de comptar. Però el tren, les grans finestres et transporten
a dins del paisatge. Un viatge en tren aporta llargues pauses visuals perquè la
mirada s’aturi a l’horitzó. Tot es fa més lent, fins i tot la mirada.
Pot ser que hi llargues estones
de paisatges monòtons amb una vegetació que sembla clònica i es repeteix fins l’infinit.
Tan se val, la vista transcendeix la pròpia uniformitat i s’entreté amb l’horitzó.
Sovint, estan amb la mirada perduda tot s’enfosqueix. Sembla com si l’exterior
fos la negació de la mirada, tot ha quedat reduït a la foscor més estricte.
Estem dins d’un túnel. Es produeix una sensació especial d’obscuritat plena
només sostinguda per la il·luminació del tren. A l’acabar el túnel el paisatge
torna a aparèixer. La realitat torna estar perseguida per la mirada i el viatge
continua. Val la pena anar en tren.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada