Glosses per la vida quotidiana

Al llarg de la vida, durant el dia a dia, ens trobem molts esdeveniments que abaten el nostre esperit. Són situacions que qüestionen la nostra esperança perquè poden ser dures negacions de la dignitat humana. Hem de saber confiar i alimentar-nos de l’esperança profètica. Gràcies a ella podem avançar i mantenir-nos constants en l’esperança personal.  “Jerusalem, Jerusalem, que mates els profetes i apedregues els qui et són enviats! Quantes vegades he volgut aplegar els teus fills com una lloca aplega els seus pollets sota les ales, però no ho heu volgut!” (Lc 13,34)

Hem de ser persones justes i treballar a favor de la justícia. Hi ha molts motius en la vida quotidiana per actuar justament o comprometre’ns a favor d’una causa justa. No deixem perdre aquestes oportunitats. “Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!” (Mt 5,6)

Glosses per la vida quotidiana

L’amor ens mou a la justícia per damunt d’altres consideracions. Hem de ser persones orientades a fer el bé i treballar activament a favor de la justícia. Les lleis no són cap referent absolut, sinó instruments a favor de les persones, perquè són elles les destinatàries d’aquest amor just.

No provis de subornar Déu amb els teus presents, que no els acceptarà;

no comptis d'oferir un bé adquirit injustament,

perquè el Senyor és un jutge

per al qual el prestigi de les persones no compta.

Déu no fa distinció de persones en perjudici del pobre,

sinó que escolta la pregària del qui pateix la injustícia.

Ell no menysprea l'orfe que suplica

ni la viuda que es desfoga plorant.

(Sir 35,14-17)

Els canvis socials requereixen paciència i persistència. Cal treballar continuadament en direcció d’allò que es vol assolir. A poc a poc s’omple la pica. Aquesta dita popular exemplifica l’actitud que hem d’adoptar. Les presses són males conselleres.

“A què compararé el Regne de Déu? És com el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar” (Lc 13,20-21).

Hi ha situacions on experimentem les dificultats de ser coherents amb les nostres creences i viure conforme els principis que se’n deriven. Testimoniar el que creiem no sempre és fàcil perquè, en més d’una ocasió, hem d’anar a contracorrent dels valors proposats com acceptats socialment. Tot i així, hem de perseverar amb esforç amb les nostres conviccions.

“Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran” (Lc 13,24)

Entre castanyes i moniatos

Avui és el dia de la castanyada, tot i que dóna la impressió que aquesta tradició popular catalana ha quedat substituïda per la festa anglosaxona del Halloween. Personalment em rebel·lo contra aquesta colonització cultural a la qual han contribuït alegrament els agents de marketing de moltes empreses del nostre país. Vull manifestar la meva radical oposició a la pèrdua d’aquestes tradicions. La globalització de la cultura no hauria de comportar l’aniquilació de les costums populars.

La cultura popular i tradicional són el ciment que prefiguren i conformen la identitat dels pobles. Per això, la renúncia a aquestes costums ens empobreix col·lectivament. M’ha dolgut descobrir que quan he sortit avui a buscar castanyes pels meus companys de feina no he trobat cap castanyera, però si vàries persones guarnides de zombis. No aspiro a cap exercici de luddisme cultural, però sí m’agradaria tenir més dignitat cultural i defensar aquelles costums teixides generació darrera generació i que ens ha de servir per diferenciar-nos d’altres societats. Malament si la globalització cultural inspira la uniformització, ans al contrari, hauríem de reivindicar el valor de la diversitat i el respecte a la singularitat dins d’un món global. Bona castanyada

El perdó no cau del cel

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

A dia d'avui hi ha molt per fer en l'àmbit del perdó i la reconciliació. No només en els micro i els macro nivells, sinó també en l'àmbit de la teràpia, l'Església, la societat i la política, tant nacional com internacionalment. A manera d'introducció, esbossem breument el que el perdó no és. Aquestes realitats de les que ha de ser distingit si es vol evitar el malentès i la discussió banal. Solament en la conclusió explorarem el perdó religiós, que està clarament relacionat a la misericòrdia de Déu cap a les persones. Això no vol dir que la discussió que precedeix no tingui res a veure amb el cristià. Certs aspectes religiosos del perdó apareixeran en aquest camí. L'objectiu principal d'aquest article, però, és fer justícia a la realitat humana del perdó. Només així podem descobrir com és de difícil i exigent que és el perdó, sense que sigui per això impossible. I és només així com la força excepcional de la misericòrdia de Déu es revela més clarament. Per tant, veurem com la religió i l'experiència humana en relació amb el perdó no poden sinó estar connectades analògicament.

1.     El perdó no cau del cel.

 El perdó no és un fenomen solitari. Està integrat en un complet context existencial, relacional, social, religiós, i ètic. Sempre hi ha alguna cosa que li precedeix. En concret, hi ha algú (el "perpetrador") que infligeix ​​algun mal a algú (la "víctima"). Aquest mal infligit pot prendre la forma d'una ofensa, un insult, una infidelitat, formes de dany psicològic o físic, o abús (sexual) de poder i violència. És possible que l'ofensa provoqui un trencament en la relació que víctima i perpetrador tenien anteriorment. No obstant això, també és possible que no hi hagi cap relació entre tots dos i que aquesta apareix, paradoxalment, després de l'ofensa (i sent totalment negativa). Aquesta és una diferència important per a la distinció entre perdó i reconciliació que establim en aquest article.

(continua)

Pedro Sánchez, l’ofès

He decidit nomenar els meus articles sobre el president Pedro Sánchez de la mateixa manera com els distribuïdors espanyols de Charlot nomenaven les seves pel·lícules mudes. Generalment, posaven primer el nom del genial còmic i tot seguit un nom que qualificava tot el que l’espectador veuria. Així, trobem títols com “Charlot carterista”, “Charlot rodamon”, “Charlot policia”, etc... Penso que aplicar aquest mètode a Pedro Sánchez és una bona manera d’expressar el que representa aquest polític socialista en permanent mutació ideològica i presentat com el rei de la carambola. Aquest polític, que està convençut que és un gran estadista, no s’adona que la seva ombra dóna més confiança que ell.

Pedro Sánchez, no mereix guanyar les properes eleccions. No ha fet mèrits per presidir cap govern. En lloc de resoldre el problema català, l’ha enrocat i cronificat i ha arrosegat al PSC a ser una caricatura d’ell mateix. És un mal gestor del tempo polític i un negat per establir acords i pactes. En una recent entrevista Pedro Sánchez es mostra ofès per la displicent actitud de la direcció mèdica de l’Hospital de Sant Pau quan anà a visitar uns policies ferits en les batusses dels darrers dies. Ha qualificat a la direcció de mal educada perquè no l’havia atès com es mereixia, ell que és el President del Govern d’Espanya. i que això passà per ordre del Govern de la Generalitat. Opinió delirant que, en la tensió d’aquests dies, només la pot dir que espera no resoldre el conflicte Catalunya-Espanya, i considera que atiant-lo obtindrà un bon rèdit polític.

Pedro Sánzhez està ofès perquè no li han tingut respecte. Aquesta afirmació mereix dues consideracions. El President del Govern d’Espanya no s’ha adonat que hi ha una part de la població de Catalunya totalment desconnectada emocionalment d’Espanya, per la qual cosa l’importa un rave que sigui l’actual cap de l’Estat o el president de govern. Més aviat sempre coloquen les seves fotos cap per avall. Per aquests catalans l’Estat espanyol no és cap dada rellevant. És preocupant que, una persona com Pedro Sánchez que té aires d’estadista, ignori aquesta realitat. Aquesta actitud confirma una sospita, la seva acció de govern vers Catalunya sempre serà repressiva perquè no ha entès quin és el problema real que planteja l’independentisme de més de milions de persones. No ho entén ell, ni molts dels seus col·legues socialistes com es pot veure en el programa electoral del PSOE on s’han eliminat totes les referencies a la plurinacionalitat d’Espanya o la proposta de la reforma federal de l’Estat. Els socialistes han fet bona la dita d’una altre còmic, Groucho Marx, “tinc uns principis, però si no li agraden en tinc uns altres”. PSC, qui t’ha vist i qui et veu.

Si Pedro Sànchez s’ha sentit ofès, ¿com ens hem de sentir alguns catalans al veure que en la seva visita a l’hospital de Sant Pau només ha visitat als policies de l’Estat ferits sense dedicar uns minuts per consolar altres ingressats lesionats per la seva policia?. Pedro Sánchez ha fet bo en ell mateix allò que tan sovint li demana al president Torra: “sea presidente de todos los catalanes”. En aquesta ocasió Pedro Sánchez, l’ofès, s’ha comportat com president d’una part dels espanyols. Per cert, el respecte que Pedro Sánchez reclama pel seu càrrec, és el mateix que ha de tenir pel president Torra. La seva reiterada negativa de contestar a les seves trucades és una mostra del nul respecte que Pedro Sànchez té pel president dels catalans. Per tot això, i moltes més coses, és perquè penso que Pedro Sánchez mereix perdre les eleccions.

Comunitats de sentit

Aquest és el títol d’un interessant article de Jordi Amat. Amb el rigor que li és propi, l’escriptor i periodista ha situat el conflicte que es viu a Catalunya en clau de confrontació de grups identificats en diferents “comunitats de sentit”. Parteix de la definició de “comunitat de sentit” donada per Seymour Saranson l’any 1974  que aquests grups es conformen amb “la percepció de similitud amb els altres, una interdependència reconeguda amb els altres, la voluntat de mantenir aquesta interdependència donant als altres o fent el mateix que s'espera d'ells, i al mateix temps el sentiment de pertinença a una estructura social més gran, fiable i estable”.  Amplia el concepte afegint que aquests comunitats funcionen en la mesura que aporten a les persones els sentiments de pertinència, influència, satisfacció de necessitats a través del grup i connexió emocional compartida. Finalment, senyala que fora desitjable que aquestes comunitats es basin en la fe, l'esperança i la tolerància i no en la por, l'odi i la inflexibilitat.

Jordi Amat, aplicant aquest esquema a Catalunya, constata que hi ha dos importants comunitats de sentit que condicionen el debat polític. Identifica, amb encert, que les dues comunitats s’expressen amb una forta emocionalitat i que, ni una ni l’altra ni las suma de les dues, representen tota la societat catalana. Aquestes dues comunitats es manifestaren aquest dissabte i diumenge per Barcelona. També afirma que una de les dificultats per poder operar des dels marcs cognitius de cada una d’aquestes comunitats és que cada una d’elles no reconeix la part de veritat que hi ha en l’altra. És cert, això és una dificultat. L’altra dia, jo mateix en una nota anterior parlava de la ira i de la por que dominen els processos cognitius dins de cada una d’aquestes comunitats. Per seguir en el fil d’esbrinar si la gestió de les comunitats de sentit pot servir per desescalar les tensions polítiques de Catalunya, s’hauria de veure com el conflicte social i polític s’ha incorporat dins del complexa procés de construcció d’aquestes comunitats.

Les comunitats de sentit no existeixen al marge dels conflictes socials i polítics. Perquè aquests conflictes són percebuts de manera diferent segons el marc cognitiu present en cada una de les persones que conformen la mateixa comunitat de sentit. Davant d’afirmacions, per exemple, “Catalunya es de España” o “la autodeterminación es impossible” cada comunitat de sentit ho viu d’una manera diferent, i aquesta vivència probablement tensiona i allunya més els posicionaments. Treure el conflicte social i polític fora del procés cognitiu és un error. Estem on estem perquè, en un moment determinat, a una comunitat de sentit se li negà la possibilitat de viure plenament tots els significants que la sostenien. Al cap i a la fi la cruïlla per l’enteniment parlant des de marcs cognitius diferents és discernir a quin tipus de comunitat de sentit els vol pertànyer: una comunitat basada en el respecte de la dignitat humana,  l'esperança i la convivència dialogal o una comunitat que explota les pors ancestrals, atia l’odi i és inflexible en el pensament.

Pregàries per acompanyar la setmana II

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Poden ser un bon complement per pregar al llarg de la setmana. Es proposa un petit text bíblic per cada dia el qual pot ser rumiat per interioritzar-lo i trobar el seu sentit en la vida quotidiana.

Dilluns “ Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria!” (Sl 24,7)

Dimarts “Que sigui beneït Déu, que viu eternament, que sigui beneït el seu regne. Ell castiga i es compadeix: fa baixar al país dels morts, al fons de la terra, i fa sortir d'aquella gran perdició” (Tb 13,2)

Dimecres “Si retorneu a ell de tot cor i amb tota l'ànima i obreu davant seu amb sinceritat, ell tornarà a vosaltres i mai més no us amagarà la mirada” (Tb 13,6)

Dijous “Convertiu-vos, pecadors, feu el bé, que és agradable als seus ulls: qui sap si us tractarà amb benevolència i es compadirà de vosaltres” (Tb 13,8b)

Divendres “Perquè la paraula del Senyor és sincera, es manté fidel en tot el que fa. Estima el dret i la justícia, la terra és plena del seu amor.” (Sl 33,4-5)

Dissabte “El Senyor desfà els plans de les nacions, tira a terra els propòsits dels pobles; però els plans del Senyor persisteixen, manté per sempre els propòsits del seu cor” (Sl 33,10-11)

Diumenge “Feliç la nació que té el Senyor per Déu, feliç el poble que ell ha escollit per heretat! El Senyor guaita des del cel observant un per un tots els homes” (Sl 33,12-13)