Justícia i salvació

El pecat és una negació de la relació personal amb Déu i també una ruptura de les relació amb les altres persones i la comunitat. Però el pecat no ha portar a la desesperació perquè sabem que Jesús ens salva. Perquè Crist ha ressuscitat sabem que la mort, el pecat, poden ser vençuts definitivament. Jesús reescriu amb la seva mort l’Aliança de Déu i sap vèncer les temptacions mundanes de Satanàs que alimenten els pecats. La causa de Jesús ens permet reconciliar-nos amb Déu i vèncer el pecat (François Biot, Teologia de las realidades políticas Ediciones Sígueme, Salamanca 1974). La causa de Jesús passa a situar-se al centre de la nostra vida creient. Així la vida del creient és orientar-nos cap a Déu. Evitar tot allò que ens ho impedeixi. Cercar a Déu. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55,6). Com diu Mateu “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà” (Mt 7,7).

Gràcies a la mort de Jesús i la seva resurrecció el pecat ha estat vençut, tant a nivell personal com en les seves manifestacions en allò que es pot anomenar situacions de pecat. Aquestes darreres són les que permeten entendre el sentit de a política. Diu el Compendi de la Doctrina Social: “la salvación que nos ha ganado el Señor Jesús, y por la que ha pagado un alto precio (cf. 1 Co 6,20; 1 P 1,18-19), se realiza en la vida nueva que los justos alcanzarán después de la muerte, pero atañe también a este mundo, en los ámbitos de la economía y del trabajo, de la técnica y de la comunicación, de la sociedad y de la política, de la comunidad internacional y de las relaciones entre las culturas y los pueblos: « Jesús vino a traer la salvación integral, que abarca al hombre entero y a todos los hombres, abriéndoles a los admirables horizontes de la filiación divina »” (Compendi Doctrina Social nº 1). Per això, la justícia brolla de la promesa de salvació.

Pecat i política

La política hauria de ser un acte d’amor que ens reconcilia amb Déu perquè ens ajuda a vèncer alguns dels pecats que ens allunya del seu amor. Considero que la política pels cristians hauria de ser un gran acte de reconciliació de la humanitat amb Déu. Es pot parlar sobre la política des de la vivència del pecat. La política ens ajuda a vèncer el pecat, tant aquell que es troba en el cor de les persones com el que s’expressa en la comunitat polític. Sentir-nos pecadors i assumir l’experiència de pecat un bon punt de partida per reflexionar sobre la política perquè els cristians tenim la la seguretat de que Jesús ha vençut el pecat i ens ha mostrat el camí a seguir “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

El pecat, a més d’una negació de la relació personal amb Déu, també ha d’entendre’s com una negació de la relació amb als homes i a la comunitat. Pecar és adoptar uns comportaments o actituds que tenen conseqüències negatives perquè orienten a la persona cap el mal desviant-lo de les darreres finalitats, trenca l’harmonia interior i impedeix la plenitud personal. El pecat són iniciatives humanes que dificulten la salvació perquè neguen el pla salvífic de Déu i és un ruptura de la seva Aliança.

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ignoren el principi de subsidiarietat

La manera com el govern de coalició PSOE-UP gestionen la crisi del Covid-19 aporta la notícia alarmant de la pèrdua de gestió política per part de les Comunitats Autonòmes espanyoles. Això és mal auguri perquè l’Estat, a la primer de canvi, s’ha trobat còmode anul·lant el sentit constitucional de la descentralització i desconcentració de l’acció de govern del país. El que venien reclamant els sectors més conservadors, reduir el nivell polític de les autonomies, ho ha fet una govern suposadament progressista. Cada dia que passa, les senyals que venen per part del Govern de l’Estat confirmen que el retrocés ha vingut per quedar-se. Avui, per exemple, han emfatitzat el paper de les províncies co  unitat de gestió. Insòlit. Reivindicar, d’aquesta manera unitat territorial provincial és antic i contradictori al que es pretenia amb la creació de l’Estat de les Autonomies. 

Aquesta decisió és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat

Mare de Déu de Montsterrat

Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Una dia entranyable que hem de viure des del confinament. La salut de tots depèn del nostre gest solidari de quedar-nos a casa. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Desitjo que la festa de la Mare de Déu de Montserrat hagi estat profitosa per a tots, ens reconforti en el consol i ens aporti esperança.

Vetlla de confinament de la Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Avui, des del meu confiament he repetit la tradicional Vetlla de la Mare de Déu, com a signe de comunió en esperança amb la comunitat de monjos i amb totes aquelles persones que confien en la protecció de Verge bruna. En aquest vetlla he escrit aquestes variacions lliures de la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages.

I Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Mare de tots, ajuda’ns a superar les adversitats, especialment a qui pateixen les greus conseqüències de la crisi de la pandèmia del Coronavirus i de tots aquells infortunis que manlleven l’esperança.

II Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Vetlla per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials. Ajuda’ls a buscar la veritat i la concòrdia

III Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Ajuda’ns a ser bones persones, amables i acollidors dels nostres germans emigrants, refugiats i exiliats. Recordat d’aquells fills de Catalunya que estan a la presó o l’exili per defensar democràticament el dret a decidir.

IV Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Mare protectora vetlla per la convivència en pau i harmonia dels catalans, que les discrepàncies ens facin créixer en saviesa, però mai en enfrontaments.

V Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu. Mare bondadosa vetlla perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua.

VI Verge poderosa, forta i generosa en l’amor, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada. Verge amorosa, ensenyeu-nos a estimar al proïsme, que la por no empresoni els nostres cors i allibereu-nos dels prejudicis.

VII Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social. Mare de Déu de Montserrat doneu la fortalesa als homes i dones que aquests dies vetllen pel nostre benestar, ajudeu-los a no defallir i que nosaltres sapiguem expressar-los el nostre agraïment.

Glosses per la vida quotidiana

Gràcies a la confiança mantenim viva l’esperança. El present és dur i el futur molt incert, ple de dolents auguris. Malgrat aquestes circumstàncies seguim tossudament dempeus confiant que l’amor generós, la solidaritat humana i l’acolliment fraternal reconfortant les tribulacions de l’ànima.

“Quan els pobres invoquen el Senyor,

els escolta i els salva del perill”

(Salm 33)

Si compartim multipliquem les coses. Per compartir, cal vèncer l’egoisme personal, sempre àvid d’acumular tresors i riqueses en detriment dels demés. Quan ho fem descobrim la riquesa en la satisfacció que neix al nostre interior. Així ens sentim en comunió amb les altres persones i fent el bé. “Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: --On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: --Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: --Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: --Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: --Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res”. (Jn 6,5-11)

Glosses per la vida quotidiana

La situació que estem vivint ens ajuda a recuperar temps per nosaltres mateixos i poder revisar pausadament el que som, què fem i cóm ho fem. És un temps propici per proposar-nos esmenes pregones que ens ajudin a viure de manera diferent, en relació a nosaltres i en la manera com ens relacionem amb les altres persones. Aprofitem aquests moments per convertir el nostre cor. “Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?» Jesús respongué: «T’ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit»”. (Jn 3,3-5)

L’egoisme anul·la la solidaritat humana. L’afany d’acumular individualment les riqueses ens fa insensibles a les necessitats de les altres persones. Aquest tancament corrou el caràcter i envelleix l’esperit. El camí per rejovenir-nos, per nàixer de nou, és compartir allò que tenim amb convenciment i alegria. “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots” (Ac 4,32)

La veritat ens fa lliures. Està en la veritat és un decisió personal. Hi ha que volen viure en la foscor i actuen d’acord amb aquesta decisió. Però, la llum que ajuda a entendre el sentit de la vida només pot venir del camí de la veritat. Els que obren malament estan en la foscor, mentre que fe el bé, estimar als germans és viure en la veritat. “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu”. (Jn 3, 20-21)