Ahir tarda vaig anar a l’oratori musulmà de Trinitat Vella on el Consell Islàmic Cultural de Catalunya feu el seu acte central de la Jornada de Portes Obertes de les mesquites a Catalunya. Diverses autoritats, de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, polítics, periodistes, religiosos, líders veïnals i persones amigues mostraren, amb la seva presència, la consideració i el respecte que la societat catalana té pels catalans musulmans. Després d’uns primers anys turbulents, la comunitat musulmana a Catalunya, fortament incrementada per la recent immigració, s’ha anat consolidant dins de l’espai social d’aquest país. Tot i que, de tan en tan, en alguna localitat es donen alguns conflictes de convivència, aquests són menors i ràpidament resolts. Gràcies a l’actitud acollidora de la majoria dels catalans i la responsabilitat dels dirigents i de la comunitat musulmana, avui a Catalunya, la diversitat religiosa s’ha vist ampliada per un important nombre de catalans que professen las religió de l’Islam.
La perspectiva aportada pel temps permet fer una anàlisi d’aquest tipus d’iniciatives com són les anomenades portes obertes de les mesquites. Pot ser és el moment de començar a reflexionar si, un cop consolidada la normalitat de la presència dels oratoris en els entorns urbans (n’hi ha uns 200 en tot Catalunya), tot i que poden haver-hi alguns conflictes puntuals cal avançar i donar alguns passos més. Per exemple, resoldre les condicions en que es troben la majoria d’aquests oratoris. No és el cas del que vaig anar ahir, però hi ha d’altres que sí que necessiten una atenció especial. També caldria atendre la demanda de la comunitat musulmana per disposar d’una mesquita construïda de nou segons els principis de l’Islam allí on pugui donar més servei al conjunt de musulmans. En una altra dimensió, la comunitat musulmana hauria de progressar en la idea de que, juntament amb la seva dimensió religiosa els musulmans, ells són també ciutadans i com a tals han de participar i comprometre’s amb les diferents iniciatives socials dels barris, pobles i ciutats. Els catalans musulmans han de fer-se presents, com a ciutadans, allí on es construeix el teixit social de Catalunya. Aquest compromís cívic ha d’expressar que aquestes persones són, a més de musulmans, ciutadans de Catalunya i com a tals s’impliquen en aquest país; tot i que en algun moment, al igual que ho fan altres confessions, puguin prendre iniciatives concretes relacionades amb la seva confessió religiosa. L’espai públic, precisament perquè volem que sigui respectuós amb totes les creences religioses, necessita de la presència activa de ciutadans que tenen com identitat particular la fe islàmica. Això fora un signe clar de la presència normalitzada dels musulmans en la societat catalana.
La perspectiva aportada pel temps permet fer una anàlisi d’aquest tipus d’iniciatives com són les anomenades portes obertes de les mesquites. Pot ser és el moment de començar a reflexionar si, un cop consolidada la normalitat de la presència dels oratoris en els entorns urbans (n’hi ha uns 200 en tot Catalunya), tot i que poden haver-hi alguns conflictes puntuals cal avançar i donar alguns passos més. Per exemple, resoldre les condicions en que es troben la majoria d’aquests oratoris. No és el cas del que vaig anar ahir, però hi ha d’altres que sí que necessiten una atenció especial. També caldria atendre la demanda de la comunitat musulmana per disposar d’una mesquita construïda de nou segons els principis de l’Islam allí on pugui donar més servei al conjunt de musulmans. En una altra dimensió, la comunitat musulmana hauria de progressar en la idea de que, juntament amb la seva dimensió religiosa els musulmans, ells són també ciutadans i com a tals han de participar i comprometre’s amb les diferents iniciatives socials dels barris, pobles i ciutats. Els catalans musulmans han de fer-se presents, com a ciutadans, allí on es construeix el teixit social de Catalunya. Aquest compromís cívic ha d’expressar que aquestes persones són, a més de musulmans, ciutadans de Catalunya i com a tals s’impliquen en aquest país; tot i que en algun moment, al igual que ho fan altres confessions, puguin prendre iniciatives concretes relacionades amb la seva confessió religiosa. L’espai públic, precisament perquè volem que sigui respectuós amb totes les creences religioses, necessita de la presència activa de ciutadans que tenen com identitat particular la fe islàmica. Això fora un signe clar de la presència normalitzada dels musulmans en la societat catalana.
En Estados Unidos, una nación mucho más religiosa que las europeas, no hay estos problemas con las mezquitas, a pesar de que los USA son el totem maligno del islamismo militante. ¿cual es el problema de la laicista y post-cristiana europa?
ResponElimina