Un grup de membres de Cristianisme i Justícia, amics de Joan García Nieto, escrivírem a l’any 1996 el llibre De la fe a la utopia social en record de la figura d’aquest jesuïta, cristià comprés en la lluita social. Rellegint el capítol que vaig escriure, Reiventar un nuevo estilo de política veig que els anys, exceptuant les referències que responien a lectures d’aquella època, no han tret actualitat a les idees allí expressades. Donada la vigència d’aquest escrit vull compartir amb els lectors d’aquest blog el conjunt de reflexions articulades entorn a la política, l’acció política i els polítics. A tal fi, aniré publicant aquest article en petits fragments que desitjo que siguin de l’interès dels lectors.
Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .
Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.
Cada temps té les seves utopies possibles i els seus horitzons utòpics propis. Sempre ha estat així. Es pot afirmar, utilitzant per a això unes paraules del propi Juan García Nieto, que seria un error considerar que cada horitzó utòpic és una quimera, un mite o un somni de ciència ficció; més aviat es tracta de "alguna cosa que no existeix, aquí i ara, però està en l'horitzó com a objectiu, com a inspiració d'alguna cosa nou que pot existir. Alguna cosa «inèdit però viable» en frase de Paulo Freire" (García Nieto, J.N. "Un proyecto de sociedad en clave de utopía". Quadernos Cristianismo y Justicia nº 27, Barcelona, 1989 p.5,) . Però també existeixen les utopies possibles. Aquestes es construeixen amb referències temporals més properes a la nostra experiència, al nostre temps i a la nostra perspectiva biològica. Són utopies molt a la vora que, potser per semblar-nos possibles, els donem menys importància. En tot cas la utopia es viu amb desassossec, doncs en ella es fonen el passat amb el present i el futur, i la naturalesa humana, en aquests tràngols, acostuma a pensar en allò que ja no és. Una mica d'això va haver de creure el profeta Isaïes en advertir-nos "no recordeu més els temps passats...sóc a punt de fer una cosa nova que comença a existir" (Is 43, 16-21) .
Situant-nos en la perspectiva històrica que ens ha tocat viure, caracteritzada per l'abundància de projectes i certeses de curt abast i àdhuc de més curt vol, fa l'efecte que el somni utòpic del possible no és gens aconsellable. Ningú reflexiona sobre la capacitat mobilitzadora de passions i voluntats que han desenvolupat les utopies socials i com avui, aquest valor simbòlic, està sent substituït per fonamentalismes de tot signe. ¿Qui són els qui ens aconsellen renunciar a les utopies possibles i impossibles?: aquells que, davant la caiguda del mur de Berlín, van erigir un nou vedell d'or fonamentat en l'efímer i en la irrellevància de la materialitat buidada d'alè espiritual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada