dimecres, 16 de maig del 2012

Incapacitat i consens


La incapacitat dels partits grecs per posar-se d’acord per resoldre la crisi econòmica i institucional és una notícia dolenta. Ho és, en primer lloc, perquè la seva impotència és aprofitada pels especuladors dels mercats per seguir pressionant sobre la zona euro; però, en segon lloc, perquè qüestiona la política com estratègia raonable per resoldre els problemes de la societat. La situació a Grècia exigeix un acord més enllà de les dinàmiques partidistes, però no ha estat així. Han prevalgut les interessos particulars per damunt de la visió general de l’interès comú.

Diumenge passat un diari publicava una enquesta sobre què calia fer per sortir la crisi. A la pregunta, sobre si els partits, tal i com estan les coses, haurien d’aparcar les seves diferències i posar-se d’acord, el 89% dels espanyols deien que sí, que calia arribar a un acord per tirar el país endavant. Els ciutadans volen acords, però els partits, com el cas grec, són incapaços. ¿Quina és la lògica d’aquesta incapacitat?. És evident que les visions a curt termini o la defensa d’interessos particulars impedeix els acords. Però també hi ha un rere fons que va més enllà de la lògica política i s’orienta més cap al model antropològic subjacent en aquests postulats. En aquest sentit, trobo necessàries sentir veus, com ja s’ha fet des de molts sectors de l’Església catòlica, que reivindiquin la importància de les persones i la seva humanitat , i noves virtuts alhora de plantejar les relacions econòmiques. La sortida de la crisi necessita un canvi de paradigma en el model d’humanització de la societat, ja que l’actual model, on l’egoisme, la cobdícia i la recerca del benefici màxim condicionen les polítiques econòmiques, es situa lluny del model proposat per la doctrina social de l’Església.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada