En una societat d’enormes tràfecs, d’embussos interminables a les carreteres, de preses i neguits per la immediatesa, sorprèn que hi hagi persones que busquin el silenci de la soledat per retrobar la pau interior. Des del silenci es pot escoltar el respir de l’ànima. Necessitem trobar aquests moments de pregària, de meditació, d’abstracció, etc tots encaminats a pouar en les veritats íntimes on podem copsar la dimensió transcendent de la vida. “Tot seguit, Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell cap a l'altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d'acomiadar-los va pujar tot sol a la muntanya a pregar. Al vespre encara era allà tot sol” (Mt 14,22-23)
A moltes persones religioses els dolen les actituds que sovint adopten les autoritats de les seves institucions. Se senten traïts en la seva creença sincera, quan veuen les seves jerarquies religioses frisant pel poder i estenen complicitats amb els amos del món. Les religions haurien de ser testimonis de la informitat amb l’ordre establert i una crida constant a l’horitzó de les utopies possibles. “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure'n els venedors. Els deia: Diu l'Escriptura: El meu temple serà casa d'oració, però vosaltres n'heu fet una cova de lladres” (Lc 19,45-46)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada