La pregària fora part de la vida cristiana. Pregar no és un parlar simplement. No per parlar més podem convèncer millor. El que importa és el sentit de les coses que diem i com ho fem. Les nostres paraules han de ser amables i entenimentades. Hem de procurar persuadir i no imposar. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir el pa necessari per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar” (Mt 6, 7)
L’afany d’acumular riqueses accentua l’egoisme, rapta el cor a la bondat. Les ganes de tenir anul·la la possibilitat de ser, de créixer com a persones i ens fa insensibles al descobriment dels altres. La vida no és un compte corrent, sinó la riquesa que brolla d’estimar intensament i donar-se de tot cor al fet que les persones siguin felices. “No ompliu les arques amb coses de valor aquí a la terra, perquè a la terra les coses s’arnen, es rovellen i els lladres entren a casa i les roben. Val més que reuniu tresors al cel; aquells no s’arnen no es rovellen, allà els lladres no hi entren a robar-los. On tens els tresor, hi tindràs el cor” (Mt 6,19-21)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada